Rabassons a Inca i Pollença. Per què es repeteixen els malnoms?

Palma“M’has d’aclarir si, dels Rabassons que hi ha per Pollença, n’hi ha cap que hi hagués anat d’Inca! Perquè jo pens que, si a Pollença hi ha Rabassons, és perquè per ventura qualque Rabassó d’Inca hi va fer una escapadeta!”. Això és el que deia amb insistència la mítica inquera Bel Gual Rabassona al jove pollencí Toni Torrandell Rabassó, fa una setmana al programa dels migdies d’IB3 TV Ara anam, sota la mirada riallera dels presentadors, Magdalena Serra i Pere Sánchez. El concursant del programa Jo en sé més que tu reia i reia, i no sabia donar resposta a la seguidora més cèlebre del Club Esportiu Constància de Futbol. Allò cert és que la resposta no és bona de dar, però tot seguit us explicam els motius pels quals és difícil que la teoria de Bel Rabassona sigui certa.

Rabassó no és rabassa. Una rabassa és la part inferior de la soca d’un arbre, que sol ser més gruixada que la resta del tronc i, sense ser l’arrel, té una part que penetra dins la terra. A causa de la seva gruixa i duresa, es torba més a ser consumida pel foc. És per això que, quan fan els foguerons de Sant Antoni (o de Sant Sebastià), si tenen una bona rabassa –ja sigui d’ametler o d’alzina–, la posen a la part central i interior del munt de llenya, tota coberta de la resta de troncs, gruixats i prims. Quan tot el munt de llenya s’hagi cremat, sempre quedarà la rabassa encesa fins a la dematinada, i amb la seva calentor s’encalentiran els santantoniers que hagin allargat la festa fins més tard. Un rabassó, en canvi, és la rabassa d’un arbust –com la mata, l’arbocera o la murtera– o d’un arbre petit –com un taronger o una llimonera, o un ullastre jove. Per comparança –i aquí és la part que ens interessa–, un rabassó és també una persona petita d’estatura i a la vegada robusta. També és per això que, de les persones petites i gruixades, se’n diu que són rabassudes.

Característiques físiques. L’origen dels malnoms és molt variat, però les característiques físiques són un dels factors que fan que a una persona l’anomenin d’una determinada manera. És per això que arreu de Mallorca, de les Balears i del món sencer (en totes les llengües) hi ha malnoms que es repeteixen centenars de vegades. En tota la geografia es troben renoms com Ros, Gras, Prim, Pelat, Clapat (perquè un avantpassat devia tenir clapes o pigues a la pell), Roig, Llarg, Coix, Cameta (per ventura perquè algú tenia una cama més petita que l’altra), Peus Llargs, Bracitlos, Cremat, Guapo, Polit, Coriós… Sense saber quina mida fa Toni Rabassó, basta veure’l per la televisió per saber que no és un home petit. I Bel Rabassona, sense ser cap pi, tampoc és tinguda per una dona petita. És probable que cadascun d’aquests Rabassons actuals tingués un padrí, repadrí o, fins i tot, un avantpassat de més enfora amb unes característiques físiques que feien que l’anomenassin en Rabassó. Al llarg del temps, els seus descendents haurien conservat aquest malnom familiar, tot i no ser persones rabassudes. Per això no hi ha motius per pensar que els Rabassons de Pollença i els Rabassons d’Inca siguin parents. De la mateixa manera, posem per cas, que els Clapats de Son Servera no estan emparentats amb els Clapats, si és que n’hi ha, d’Andratx.

Pobles de prop, pobles d’enfora. Si no fos per la televisió i, sobretot, per les xarxes socials, el malnom de Rabassó de Toni Torrandell difícilment hauria transcendit de l’entorn pollencí. De la mateixa manera, va ser la inclusió en un clip, per part del programa APM? de TV3, d’un vídeo d’IB3 en què apareixia Bel Rabassona al camp del Constància, allò que va fer popular la inquera arreu del domini lingüístic català. En general, però, els malnoms just són coneguts a l’entorn més immediat. En canviar-se de lloc de residència, les persones solen conservar el malnom d’origen si se n’han anat a viure a un poble veí, amb el qual les relacions són habituals, i els habitants d’un poble es coneixen amb els de l’altre. En canvi, si un petrer, per posar un exemple, s’ha mudat a viure a Puigpunyent, difícilment li continuaran dient el malnom que tenia a Petra. Pollença no està excessivament enfora d’Inca, com per exemple ho està de Llucmajor. Ara bé, per qüestions de proximitat, és amb Alcúdia i sa Pobla que els pollencins tenen més relació. Per això seria estrany que un Rabassó inquer se n’hagués anat a viure a Pollença i li haguessin continuat dient Rabassó. Molt més probable és que li haguessin començat a dir s’Inquero.

Fora normes. En la qüestió dels malnoms, i a diferència dels llinatges, no hi ha normes. Perquè un malnom no es tria, sinó que és aquell nom que una comunitat dona a un individu a causa d’un defecte, un vici, una qualitat, un ofici, el lloc de naixement… De vegades, aquests malnoms passen als descendents i cònjuges. Altres pics, desapareixen amb la mort del seu portador. Hi ha cases en què un germà pren el malnom de la mare i l’altre germà pren el del pare. Hi ha malnoms que es diuen a la cara, altres només es diuen darrere. Però, en qualsevol cas i com se sol dir, un malnom és bo de posar i mal de llevar.