La ràbia i el desig d'Esther Boix esclaten a la galeria Marc Domènech

BarcelonaL'artista i pedagoga Esther Boix (1927-2014) es va autoretratar a finals dels anys 50, com una dona malenconiosa. En ple fransquisme, Boix es veia a ella mateixa envoltada d'un fons blau que s'enfosqueix fins a arribar al negre. En qüestió de pocs anys el malestar es va aguditzar: vuit anys després es va fer un altre autoretrat on es pot veure com la tristesa i el fàstic li van desfigurar el rostre, i van convertir la seva expressió en una ganyota. Malgrat tot, Boix no va deixar de lluitar, i tres anys després, el 1971, va pintar amb aires pop una dona anònima que malda per desempallegar-se d'una roba blanca en una pintura titulada La desesperada lluita per sortir de la carcassa. Ara, aquestes tres pintures donen el tret de sortida de l'exposició que la galeria Marc Domènech (passatge Mercader, 12) dedica a Esther Boix fins al 4 d'octubre, titulada Esther Boix. Pintures. 955-1975. "El que Esther Boix va voler fer amb el seu autoretrat més rude i expressionista va ser emfasitzar la càrrega psicològica i reproduir el seu estat d'ànim i el que ella considerava la societat en conjunt", afirma el galerista Marc Domènech.

L'exposició inclou una trentena d'obres, sobretot pintures, totes elles mostres de la necessitat que Boix va tenir de denunciar l'opressió franquista de les classes populars i les dones al llarg dels anys 60 i 70. "Als primers anys 60 Boix ja estava molt conscienciada políticament, i això es va traduir en el canvi d'estil. Hi ha un moment que va ser catalític en la seva carrera que va ser la tancada de Montserrat. Ella mateixa via dir que allà hi havia tota la intel·lectualitat catalana contra una mateixa causa, i que havien de fer alguna cosa perquè tots estaven criticant allò on havien estat educats", explica Domènech.

Aquesta mostra és la primera individual d'Esther Boix, que va ser una de les grans representants d'Estampa Popular, des de la que li va dedicar el Museu d'Art de Girona l'any 2005. Enguany mateix, Domènech li va dedicar un espai monogràfic a la fira Arco que va ser tot un èxit: el Museu Reina Sofia va comprar dues pintures: Ella (1973) i No clou (1971), aquesta última de la sèrie Dianes. I fa uns mesos, la Generalitat va comprar per dipositar-la al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Sèrie del pa-3, un dels treballs d'un altre dels conjunts cabdals d'Esther Boix. "Per a Esther Boix la classe subalterna és el pa, i al mateix temps el pa era el màxim al qual podien aspirar, i els braços vermells que apareixen en alguns dels quadres és la classe benestant", adverteix Domènech.

L'erotisme i el mediambient

Algunes de les obres, Esther Boix les va fer per a ella mateixa perquè pel seu contingut no les podia mostrar en públic, encara que va exposar molt i va tenir èxit. "L'objectiu d'aquesta exposició no és redescobrir Esther Boix, perquè ja tenia el seu lloc sinó restituir l'Esther Boix que molta gent no coneix i sobretot reivindicativa i posar-la en el context de les altres dones artistes també reivindicatives", diu Domènech.

Mentre que la primera part de la mostra està dominada per la política, la segona, corresponent a les acaballes del franquisme, ho està per l'erotisme i la consciència mediambiental, amb unes pintures plenes de formes orgàniques pintades en colors càlids. "Són radicalment diferents del que estava fent. El tema de la dona sempre el va tenir molt present i aquí el reivindica a través del sexe femení", conclou Domènech.