Rafael Moneo: “Mallorca en té prou de mantenir i millorar el que hi ha”

Palma“No és casual que dos dels millors arquitectes de la història, Francisco Javier Sáenz de Oiza i Jorn Utzon, que reconec com a mestres perquè amb ells vaig començar la meva vida professional, decidissin passar llargues temporades a Mallorca. També ho faig jo mateix des de fa dècades. Per la meva família i per mi, l’illa és la nostra segona casa”. Amb aquestes paraules rebia Rafael Moneo (Tudela, 1937), dimecres, la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià per la seva contribució al pensament arquitectònic i per mantenir aquesta estreta relació amb l’illa. “Des de Mallorca, els arquitectes podem comprendre el món, el pas de la història i, fins i tot, el fet de no haver-hi rius; ens allibera de la visió del transcórrer ràpid de la nostra existència en la visió de Manrique, quan deia que ‘les nostres vides són els rius que van a parar a la mar...”. De l’illa i amb aquesta idea començam a parlar amb l’arquitecte espanyol més reconegut internacionalment a primera hora de l’endemà del reconeixement acadèmic.

En quin sentit afirmau que Mallorca us permet comprendre el món?

Mallorca, per les seves dimensions i les característiques geogràfiques, socials i històriques que té, és com un micromon que, a més, et fa la sensació que és aprensible. Ho pots veure tot, entendre on comença i on acaba, i aquesta sensació, en canvi, no elimina la percepció que és un ens complet. També ho dic perquè té un sistema de distàncies que ens és molt grat. És essencial que per a una persona com jo, que viu a Son Servera, li sembli que Andratx és molt enfora. Si no fos així, seria insuportable. Per a Mallorca, com per a qualsevol illa de dimensions semblants, mantenir la sensació que hi ha distàncies és molt important.

Pel que fa a l’arquitectura, quina valoració en feis i quines necessitats hi detectau?

Des del meu punt de vista, Mallorca en té prou de mantenir i millorar el que hi ha. Vull dir que té una arquitectura popular als pobles que s’ha de conservar, igual que les grans cases de les possessions i de les ciutats. Per mi també seria essencial la intervenció en pobles i ciutats on el creixement urbà es va fer molt malament, com Manacor i Inca, per posar-ne dos exemples. No entenc per què no s’escomet, ja que als passejos de la mar not que es van fent ajustaments i millores. D’altra banda, el millor que podria fer Mallorca és conservar el territori agrícola.

Nosaltres també vàrem estar a punt de tenir un Calatrava. Què opinau ara d’aquests edificis espectaculars que els polítics comanaven als grans arquitectes?

En els anys d’entusiasme de la construcció i dels grans pressupostos públics, els polítics se sentien satisfets d’exercir el paper de grans clients. En certa manera, es veien a si mateixos com els prínceps italians que volien deixar la seva petjada. La responsabilitat d’aquells excessos hem de compartir-la polítics i arquitectes. Aquell entusiasme va fer que ens desbocàssim. En tot cas, i no és la primera vegada que ho dic, l’arquitectura més exagerada sempre es fa als països menys desenvolupats. Contràriament, als països més desenvolupats, la construcció no és un atribut del poder. Elegir un bon arquitecte però deixar-li molt clar el que es vol i per què es vol és un gest de la maduresa d’un país. No es pot fer arquitectura inútil.

Si no hi ha res de nou, l’1 d’abril s’inaugurarà el palau de congressos de Palma, una obra de Patxi Mangado. Què us sembla?

No puc ni vull entrar en aquest tema, consider que no ho he de fer. En primer lloc, perquè jo vaig ser un dels arquitectes convidats al concurs del palau de congressos de Palma. I, en segon lloc, perquè el va guanyar Patxi Mangado, que és company i amic. En tot cas, com us deia abans, són la ciutat i els responsables de la gestió els que haurien de saber què volien.

Diríeu que han quedat enrere els temps dels edificis singulars?

A més del que abans deia sobre els edificis com a atribut del poder als països menys desenvolupats, hi ha altres factors a tenir en compte. Avui tenim la sensació de viure sense que res ens sorprengui. Ningú et dirà ara que no és raonable fer allò que es pot fer. Els avenços han provocat que gairebé tot es pugui dur a terme, però hauríem de saber que no tot entra dins el que és raonable. S’hi ha d’introduir sempre un cert naturalisme.

Tornem a les paraules que vàreu pronunciar en agraïment a la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts. En diverses ocasions vàreu fer referència a mirar el món com a arquitecte. Quina és aquesta mirada?

L’educació com a arquitecte em sembla que fa que contínuament et demanis què hi ha darrere de tot allò que veim, darrere de qualsevol forma, darrere de qualsevol organització formal. Moltes vegades es menysprea la forma, però la realitat és que en la forma es dipositen molts dels aspectes que són essencials per explicar-te les coses.

En un temps en què moltes professions es replantegen la seva funció, com canvia la dels arquitectes?

Hi ha una actitud absolutament diferent entre el que calia esperar en el segle XX de l’arquitectura i el que n’esperam avui. El segle XX materialitza en la construcció i en l’arquitectura com a construcció allò que realment es vol per a la societat. És captivador veure com les avantguardes del segle XX tracten de construir un llenguatge nou. Després observam com la seva tasca es va banalitzant a mesura que avança el segle. Aquest progrés arriba a l’actualitat amb la sensació d’un futur en el qual no podem intervenir, no sabem com serà. Avui, no només en l’arquitectura, hi ha un futur real sobre el que no podem projectar.

No hi cap l’aparició d’unes noves avantguardes?

No, no ho veig. Si ens fixam en aquells arquitectes que formaren les avantguardes, n’identificam els rostres i la manera de treballar. Avui ens trobam davant un poder econòmic, polític i arquitectònic sense rostre. També és allò que deia abans, que avui no ens sorprèn res. En l’arquitectura s’estan dipositant sentiments i pensaments tenyits d’ideologia. Han canviat els mitjans de representació, els de reproducció i tants altres. En el segle XXI, la professió d’arquitecte s’està ajustant, i amb això no vull dir que s’hagi perdut tot el que era abans, però sí que la majoria de coses que es pretenen fer es comanen a immensos gabinets en què, si algú hi posa el rostre, potser no hi faci res. De moment, veig una continuïtat en la incertesa present. Ara bé, vull deixar clar que la continuïtat no hauria de ser continuisme.

“La Miró hauria de ser intimista i exquisida”

“De veritat, crec que no té importància si la Fundació Pilar i Joan Miró té 5.000, 10.000 o 60.000 visitants a l’any. Per mi, s’ha de pensar en uns altres termes”, afirma l’arquitecte Rafael Moneo, autor del conegut com a edifici “estrella” del Territori Miró. “Veig com un despropòsit que s’hi vulguin dur autocars de turistes i promoure-la com a fita per al gran turisme. No és això ni crec que mai pugui ser-ho”, hi insisteix.

Moneo sembla tenir clar quin hauria de ser el model artístic de l’entitat: “Crec que seria un gran encert que se’n repensàs el model. La Fundació Pilar i Joan Miró hauria de ser intimista i exquisida, dedicada a Miró, per als vertaders amants de la seva obra i els experts, que hi podrien descobrir documents, petits dibuixos gairebé desconeguts, objectes de l’artista. Té el taller Sert amb tota la vida del pintor, Son Boter i els grafits, i una biblioteca, documentació, etc. Podria ser un centre de referència al món. La família i l’Ajuntament de Palma ho haurien d’entendre així”.