Rafel Bordoy i Pomar: Per les venes del vers

PalmaRafel Bordoy i Pomar va néixer a Alcúdia l’any 1936, però viu a Santa Margalida des que era infant i, per tant, és tan viler com el que més. Durant molts d’anys va posposar el moment de posar-se a escriure, fins que va donar a la impremta un primer llibre de poemes, publicat l’any 1986 amb el títol Abans que la veu s’ofegui. No tan sols no es va ofegar, sinó que ha continuat expressant-se a través de més llibres de poesia com Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Cronologia (Caixa de Balears, 1998), El blau de la distància (El Tall, 2001), Com un calfred de llum (Caixa de Balears, 2003), Camins oberts a l’alba (El Gall, 2007), Tallats de lluna (Caixa de Balears, 2007) i Solatges (Ajuntament d’Alcúdia, 2009). En prosa, ha exercit d’historiador amb títols com La Salle a Santa Margalida (1994), Per les venes d’un poble (sobre la festa de la beata a Santa Margalida, editat per l’Ajuntament de la vila i escrit conjuntament amb l’historiador Antoni Mas, 2010) i la biografia conversada Felicià Fuster, a l’ombra de les paraules (Lleonard Muntaner, 2013). I recentment s’ha expressat com a narrador i memorialista amb Han tocat silenci (Edicions Balèria, 2018), un recull de vivències i fets reals dels seus anys com a militar professional: tècnic de transmissions, va passar a la reserva l’any 1986 amb el grau de tinent.

El seu també és el cas d’una convicció íntima i sostinguda en el valor de la paraula, de la pròpia llengua i de la poesia com a forma d’expressió més alta, a partir dels grans models de l’Escola Mallorquina, amb Alcover i Costa i Llobera al capdavant, però també de clàssics castellans i anglosaxons com Whitman i Quevedo, de qui va fer una magnífica Versió catalana de 23 sonets transcendents de Francisco de Quevedo (El Gall, 2005).

-Militar i poeta no és una combinació gaire freqüent.

-A la vida fas el teu ofici i el fas tan bé com pots -somriu-. Jo estava al que en deien l’exèrcit de Franco, però no era amic de Franco. No ho era més del que ho podia ser un metge, un periodista, un advocat...

-A l’exèrcit vares començar a escriure poesia?

-Un soldat em va parlar d’un grup de gent que escrivia i m’hi va posar en contacte: es deien Agrupación Hispana de Escritores, i gairebé tots escrivien en castellà, tret d’un, que era en Victorià Ramis d’Ayreflor. Ens vàrem fer bons amics i em va fer de mestre: ell em va aconsellar que llegís els nostres grans escriptors, em va ensenyar la importància de la forma en poesia...

-Sempre has escrit en català.

-Sí, tret d’alguns exercicis que vaig fer en castellà, però sempre he trobat més natural escriure en la meva llengua. En Victorià em va preguntar: “En quin idioma penses? I quan reses, si reses, en quin idioma ho fas?”. En català, evidentment. És absurda, per cert, aquesta idea que el mallorquí i el català siguin llengües diferents. És una cosa tan òbvia que fa com a empegueir.

-Quines activitats feia l’Agrupación Hispana de Escritores?

-Bé, en feia bastantes. Concursos de poesia, per exemple. En Josep Maria Llompart i en Biel Janer Manila eren al jurat, i jo n’era el secretari, i d’aquesta manera els vaig conèixer. També conferències, en record una d’en Camilo José Cela que, quan va acabar, un poeta que hi va assistir i que nomia Rodolfo Morte li va dir: “ahora me doy cuenta de que los genios también dicen tonterías”. I hi venia bastant un poeta madrileny, Esteban Pisón, que em cridava l’atenció perquè era molt ben considerat per tothom però no havia publicat mai cap llibre. O per ventura era per això.

-I a partir d’aquí, una cosa va dur a l’altra.

-Sí, més tard vaig entrar en contacte amb la gent de la llibreria Jovellanos, de Palma, que eren molt actius, i amb ells vàrem inventar el culte a la Mare de Déu de la Panada. El pintor Joan Guerra en va fer una imatge en cartó, i després l’escultor Mateu Forteza va esculpir aquesta mateixa imatge, que ara es troba en una capelleta de l’ermita de Sant Honorat, a Llucmajor. El canonge Pere Joan Llabrés i el poeta Llorenç Moyà li varen escriure goigs i gloses, a la mare de déu de la Panada, i jo també n’hi vaig escriure alguns. Es nomenaven dames i cavallers de la Mare de Déu de la Panada, i celebràvem la festivitat el dia de sant Roc allà, a la llibreria Jovellanos. En Janer Manila també hi venia, i també en Bartomeu Mestre, el psiquiatre... D’aquella època, record també que en Pau Fornés va pintar un retrat d’en Llorenç Moyà vestit de cardenal.

-Mai has deixat de banda el teu interès per la poesia popular religiosa.

-He escrit molts de goigs, ara mateix segur que som el que en té més d’escrits a Mallorca, una trentena. És un gènere exigent, i jo els escric amb un esquema formal determinat, de com a mínim nou estrofes. He fet també la recopilació de goigs, gloses i poemes dedicats a la Beata [ Ofrena de versos a santa Catalina Tomàs. Segles XVII - XXI, dos volums que recullen textos escrits des del segle XVII fins als nostres dies, en català, castellà i llatí, de devoció a la beata de Valldemossa]. La va publicar el Consell de Mallorca en temps d’en Joan Rotger, però no es podia vendre per qüestions administatives. Ara es podrà comercialitzar, i també la col·lecció Mixtàlia, que dirigesc i que també es va haver d’aturar. A Mixtàlia sortirà, el novembre, la Poesia completa, de Miquel Ferrà, i després el Llibre de la mort, de Marià Aguiló, i una altra Poesia completa, la de don Guillem Colom. La idea de fer l’obra sobre la beata me la va inspirar el llibre del poeta valencià Gaspar Jaén i Urban sobre el Misteri d’Elx [ Llibre de la Festa d’Elx, de Gaspar Jaén i Andreu Castillejos, publicat per Manuel Pastor l’any 1984, i reeditat per la Universitat d’Alacant l’any 2015].

-A Han tocat silenci et deixes anar com a narrador desenfadat. És un llibre molt divertit.

-Sí, volia que tingués humor, sempre m’agrada que n’hi hagi als meus llibres, també de vegades als poemes. Han tocat silenci és una col·lecció de fets i impressions de la vida militar a finals dels anys cinquanta i primeries dels seixanta. El llibre no reivindica, ni critica, ni alaba res: senzillament tu has viscut i t’has fet dins una cosa, i lògicament et vas fer una idea d’aquella cosa. Ara crec que el món militar ha de ser millor, perquè les coses se suposa que han d’anar a millor, però hi ha coses que les sents i se’t fan estranyes. Per exemple, quan jo estava al puig Major, que encara hi havia els americans, tots havíem de dur una credencial que indicava les àrees a les quals podíem accedir, i això era molt estricte. Ara, en canvi, escric cartes per a grups de la tercera edat que hi volen fer una visita i que em demanen si els puc fer la sol·licitud, i els deixen anar-hi sense cap problema. Vulguis o no, et ve de nou!

-També has traduït al català una part dels sonets de Quevedo.

-Sí, i he fet una traducció de l’Oda a la immortalitat, de Wordsworth, que va donar títol a la pel·lícula Esplendor en la hierba, que m’agrada molt. També una altra del poema de Walt Whitman O Captain, My Captain!, i ara estic traduint El corb, d’Edgar Allan Poe. L’anglès el vaig aprendre una mica quan servia al puig Major, i després pel meu compte. La traducció de Quevedo va ser una idea d’en Felicià Fuster, que inicialment volia fer-ne una edició per regalar-la als clients de GESA. Però després, molt afectat per la mort de la seva mare, s’ho va prendre com un projecte personal, i vàrem acabar fent-ne una carpeta amb deu poemes, tots de temàtica transcendent, que va pagar de la seva butxaca i que va enviar a lectors molt concrets i escollits. Jo no estava gens segur del resultat, de manera que el vaig mostrar a en Llompart i em va encoratjar, perquè em va dir: “si Quevedo hagués escrit en català, ho hauria fet així”. Anys després en vaig traduir tretze més, i el conjunt són els vint-i-tres que van sortir al llibre d’El Gall Editor.

-És mal d’imaginar Quevedo escrivint en català, amb la tírria que tenia als catalans.

-I els mallorquins crec que tampoc li queien massa bé, com a mínim en algun lloc diu alguna cosa sobre “la mal calzada mallorquina”[riu]. En tot cas, si tradueixes Quevedo no ho fas perquè s’entengui, perquè ja entenem el castellà, sinó per donar-ne la teva versió. Has de posar-hi de la teva part perquè tingui algun sentit, no s’hi val fer una traducció literal.

-Felicià Fuster va ser un personatge controvertit.

-Jo l’admirava. L’anava a veure a GESA i teníem llargues xerrades, que en un determinat moment vaig començar a gravar. A ell li va parèixer una bona idea, havia llegit les memòries d’en Miquel Forteza, que era parent seu, i va pensar que d’aquelles gravacions en podia sortir alguna cosa semblant. De manera que, quan va morir, em vaig sentir autoritzat a fer el llibre. Crec que de vegades no va ser entès pel seu caràcter, però era un home molt interessant. Desconfiava de les persones que no dubtaven. A ell, que era un home que prenia determinacions importants, no li sabia greu admetre que dubtava.

-A més de la traducció de Poe, en què treballes ara?

-Prepar una recopilació de sonets, en tenc uns setanta-cinc i n’hi vaig afegint algun més. I escric unes memòries de la meva infantesa, els primers anys a Alcúdia i els que vaig passar a Santa Margalida fins als quinze, que vaig a Palma. Vull fer una mica de retrat d’Alcúdia i Santa Margalida en aquella època, no al detall com un historiador, sinó com un mural d’històries i anècdotes.

-I seguiu amb les activitats del grup Ansa per Ansa.

-Fa vint anys que ens reunim cada setmana! Llegim poesia, feim gloses, de vegades algun recital en públic... Hem fet homenatges a Joan Mascaró, per exemple, i a Llompart, recentment. I, sobretot, ho passam bé.

-També ets prou actiu a facebook.

-M’agrada per felicitar els anys i els sants dels amics, per penjar-hi algun poema... Vaig prendre la determinació de no posar-hi cap opinió política. Em diverteix veure els dois que hi arriba a dir la gent! I mira, em va servir per reprendre el contacte amb un amic que feia seixanta anys que no veia.