Rafel Ramis, gran home

PalmaEntranyable, emotiu, senzill, sincer, autèntic… tal com era ell. Així va ser l’homenatge que el poble de Bunyola va retre al seu actor, al seu veí, al seu amic Rafel Ramis. Ho varen fer de la millor manera possible, que és posant el seu nom al teatre del poble, que farà que perdurí més enllà de la memòria dels que el coneguérem i l’admiràrem. Teatre Rafel Ramis. L’acte es va iniciar amb la interpretació de La Balanguera a cop de xeremia, flabiol i tamborí. Pujà a l’escenari Pau Pascual i, acompanyat al piano per Miquel Brunet, va contar una història molt divertida del dia que Rafel, amb la seva nova i flamant furgoneta, venia de fer una funció lluny de Bunyola i quan ja tornaven els va aturar la Guàrdia Civil perquè duia els llums llargs. No va ser difícil reconèixer a la perfecció el personatge, que va fer una interpretació davant la Benemèrita com en ell era habitual, impecable. Res és fàcil, però en ell sempre ho semblava. Era com si no actués, com només ho fan els grans. Era com si fos ell. De fet, sempre era ell, fes el paper que fes. De segell inconfusible, Rafel engolia el personatge que li havia tocat, fos un vell, un jove, un nin, estigués emprenyat, content o el que fes falta. Ell el deglutia i després ens l’oferia amb la seva empremta, com si haguessin escrit el personatge per a ell. Podia ser Estragon a Tot esperant Godot o Adolf Hitler al Mein Kampf, de Tabori, o en Joan Petit, el de Joan Carles Muntaner.

Pujaren a l’escenari tots els membres de la Companyia de Teatre de Bunyola –Margalida Pericàs, Paquita Canals, Bàrbara Suau, Catalina Borràs, Caterina Garcies, Guillem Rodríguez, Àngel March, Salvador Rosselló, Jaume Colom, i Pep Borràs, com sempre, entre bambolines– provocant un graciós aldarull. Portaven un cartell que posava “Gran homenatge”, mentre protestaven perquè a ell segur que no li hauria agradat. Varen treure un esprai i deixaren tan sols “Gran home”. El mestre de cerimònies va cridar Xim Vidal, l’actor; el director de cinema Toni Bestard; Francesc Aguiló, actor i moltes coses més, i el director teatral Antoni Maria Thomàs, ambdós darrers juntament amb Pere Caminals, Miquel Morro i el mateix Rafel Ramis fundadors de La lluna de Teatre, que sens dubte va ser el gran trampolí, la gran escola del petit gran actor i immensa persona.

Amb tots sobre l’escenari començaren les càlides i efusives anècdotes, totes elles divertides, però molt acurades, amb la qual cosa aconseguiren dibuixar un incontestable perfil del benvolgut personatge. Com la de quan al festival de cinema malagueny l’esperava una limusina a l’aeroport i ell havia agafat l’autobús de línia, o quan havia de sortir per interpretar Adolf Hitler a la peça de Tabori i varen rebre un avís de bomba a l’Auditòrium i ell, amb la cara transmutada, va dir a Toni Maria Thomàs: “A mi els fatxes no m’aturen”, i cap a l’escenari, decidit a donar el do de pit, el millor de si mateix, tot i que això ho feia sempre, amb avís de bomba o sense. 

Les llàgrimes i les mamballetes tampoc no varen faltar a la cita, com tampoc no va faltar una cançó, a cor, Patufet, ni l’acomiadament musical amb la peça que segurament Ell hauria triat, l’himne republicà, el de Riego. Fins sempre, Rafel Ramis, el del teatre.