Rakhmàninov a can Txaikovski

Segon concert del Festival dedicat a Txaikovski al claustre de Sant Domingo, amb Rakhmàninov com a protagonista. Segur que al primer no li faria gràcia la intromissió, però, en qualsevol cas, també segur que seria el que li faria menys mal. Rakhmàninov va ser l’alumne predilecte de Txaikovski, que el mes que ve d'enguany farà cent trenta anys que va finar de còlera amb no poques especulacions sobre si va ser una mort provocada o accidental. Per a una altra banda, enguany també es pot commemorar el cent cinquantè aniversari del naixement de Serguei Vassílievitx Rakhmàninov i, per tant, amb tants lligams, tampoc no desdeia dins la festa. Cert que, només Juny, una de les dotze peces que formen Les estacions, cada una de les quals, naturalment, està dedicada a un mes de l’any, és poca presència. Sobretot perquè es tractà d’un encàrrec, de Nikolai Bernard, editor de la revista musical Nouvellist. Juny és una barcarola, dolça, encisadora, en sol menor, que potser no és suficientment representativa, però tot i això no deixa de ser una petita mostra del talent per arribar amb eficàcia fins al cor de qui l’escolta. Petita, ho és, per la senzilla raó que la seva durada és de més o menys cinc minuts. No hi va haver més Txaikovski. Però no va ser el més estrany, perquè la primera peça que va interpretar Enrique Bagaría va ser Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ, de Johann Sebastian Bach, arranjada per Ferruccio Busoni, i que no sonava gens barroca.

Tot just després arribà el ja esmentat tast Txaikovski, per passar immediatament al vertader protagonista de la vetlada, l’esmentat deixeble, el darrer romàntic o el primer postromàntic, de qui l’intèrpret ens oferí una primera concentració de peces curtes, Moments musicals núm. 1 i 4, i els Preludis 5 i 6. Aquí sí que ja es podia entreveure una calidoscòpica exposició de les virtuts i grans diferències entre ell i el mestre, sobretot per la gran quantitat de moments d’una exigència virtuosística indiscutible que el pianista exhibí amb tanta passió com talent per fer-ho. El concert pujava enters exponencialment, per a continuació interpretar dues peces d’Aleksandr Skriabin, coetani de Rakhmàninov, i contrari a tot el que pogués sonar a Txaikovski –alguna cosa de matar el pare hi havia, tot i que no fou alumne directe seu, però sí d’Arenski–. De fet, en un moment donat, a Rússia, en vida de Skriabin i ja finat Txaikovski, s’escoltava molt més el primer, cosa que està clar que ja no succeeix i que les seves metafísiques catilinàries han passat a millor vida. Queda la seva música, com a exponent i precursor d’una nova manera d’entendre la composició. Per tant, una bona manera de veure una evolució musical en tan sols una hora. 

La segona part va ser també un Rakhmàninov, la Sonata núm. 2 en si bemoll menor Op. 36. Un altre monument musical per a l’instrument que dominava com gairebé ningú, gràcies a les enormes mans que calçava, les quals li permetien abraçar fins a tretze notes, que fa que les seves composicions siguin gairebé un desafiament constant que, en aquest cas, arriba al seu moment àlgid amb el tercer moviment. Un Allegro molto, amb un canvi del tempo sobtat, o el pas d’un fortissimo a un piano i de bell nou a l’anterior, amb tantes textures i variacions que deixaren clar quin era el nivell de Bagaría, el qual ens va oferir un concert que anava in cresdendo fins a arrodonir-ho amb aquesta peça. El bis, “la propinilla” va dir ell, va ser un altre Rakhmàninov. Ningú no va enyorar Txaikovski.