Ramón Andrés: "Si alguna cosa no està ben afinada, em fa mal"

BarcelonaRamón Andrés (Pamplona, 1955) continua escampant saviesa en forma d'assajos sovint inesperats sobre pensament i música. Ara para l'atenció en la manera com la pintura ha fixat el gest de l'afinació d'un instrument musical, i així ha bastit Despacio el mundo (Acantilado), un llibre que s'endinsa en la pintura i la música del Renaixement i el Barroc amb el propòsit de convidar el lector a aturar-se, respirar i trobar l'harmonia que les catàstrofes del present s'entesten a desafinar.

Tinc la impressió que aquest és un llibre cuinat a foc molt lent. És gairebé com un recull de vida, perquè tota aquesta informació no la pots aplegar en un any.

— De fet, passa amb tots els llibres. Quan em poso a escriure un llibre, ja està pensat, meditat, des de fa molt de temps, com tu dius, cuinat lent. Sempre vaig recollint dades, vaig prenent moltes notes, i bé, darrere de cada llibre hi ha molt de temps invertit a pensar-ho. Ara tinc tres o quatre llibres pensats perquè soc com una formiga, així que vaig recollint coses, sí.

És més fàcil escriure al Baztan que a Barcelona, on va treballar tants anys?

— És molt més fàcil per a mi, sí. Ha estat un canvi molt gran. He de dir que, entre els meus molts defectes, tinc una capacitat de concentració altíssima, i enmig de situacions no fàcils, direm, em puc concentrar molt. He estat pare de família, amb quatre nens, i m'he pogut aïllar, sí.

A Despacio el mundo ressona l'eco d'un altre dels seus assajos, El luthier de Delft. Música, pintura y ciencia en tiempos de Vermeer y Spinoza (2013).

— Hi ha un capítol a El luthier de Delft, que tracta de l'afinació, però és una cosa molt passatgera. I vaig pensar que era un tema molt bonic per desenvolupar. I, bé, enmig d'aquest món de tanta pressa, de tant de soroll, vaig pensar, per què no convido el lector a aturar-se en un gest, a mirar alguna cosa? I així va néixer el llibre.

Tenia al cap alguna pintura que l'hagués impactat?

— Sí. Com t'he dit, sempre vaig recopilant coses i tinc molta iconografia de molts temes. Això potser obeeix a la meva ment una mica obsessiva. M’agrada moltíssim l’art, no només la pintura; les arts plàstiques, les arts visuals (com es diu ara) i les tinc molt en compte a l’hora d’escriure.

Parlem de l'afinació, que és pràcticament una qüestió moral, que diria Godard.

— Sí, és veritat.

Hi ha un moment molt interessant al llibre que explica que els llaütistes trigaven més a afinar que a tocar una peça. Això dona la mesura de la importància de l'afinació.

— És primordial. La música no pot estar en estat pur si no està tot perfecte. El que jo he volgut fer aquí és una metàfora de l'afinació, de l'afinació interior de cadascú: una invitació a l'harmonia de cadascú. Però és veritat, es burlaven dels llaütistes. Perquè, a més, les cordes eren de tripa i l'afinació variava moltíssim perquè no aguantaven la tensió. Qualsevol canvi d'humitat, de temperatura, i s'anava tot en orris, així que les estaven retocant sempre.

A propòsit de la metàfora de l'afinació... En algun moment parla de la pèrdua de la claredat humana. ¿L'afinació i l'harmonia ens donen una objectivitat per agafar-nos en el combat contra la subjectivitat malaltissa que patim avui?

— Sí. Òbviament, des d'un llibre la proposta és fútil. Però sí, el que necessitem és aturar-nos. Aquest món té un amor infinit a la discòrdia i la violència. És un món molt vulgar, sense mesura. I, bé, aquests són petits granets de sorra.

Curiosament, l'afinació es feia amb la mà esquerra, que era la mà proscrita pel cristianisme i l'Alcorà.

— La mà esquerra, efectivament, és la mà del diable; això ens deien. Jo era esquerrà, i quan era petit em van obligar a escriure amb la mà dreta. Per això tinc una lletra infame. Era esquerrà i faig moltes coses amb l'esquerra encara ara, però sí, estava molt mal vist. Era una anomalia que els músics fossin esquerrans.

Òbviament, hi ha molt poca representació de músics esquerrans a la pintura, oi?

— Algun hi he trobat, però és veritat que n'hi ha pocs.

¿Potser el de L’ocellaire (1756) de Jean-Baptiste Greuze, la pintura de la coberta del llibre?

— Bé, aquest està afinant de manera especial, perquè s’ha posat l'instrument al revés, però crec que no és esquerrà. Ho fa per veure millor. Aquest quadre és preciós, per cert.

Per què acota el llibre als segles XV-XVIII, abans de la Revolució Francesa?

— Per moltes coses. Primer perquè, bé, n'hi ha moltíssima quantitat. I perquè després de la Revolució ja és un altre món.

I per què el segle XV i no segles anteriors? A més, amb el coneixement que vostè té de l'Edat Mitjana.

— Perquè hi ha poca cosa. Aquestes representacions del músic afinant comencen sobretot al segle XV com a signe de naturalitat. És quan hi ha més expressió als quadres, i es busca captar un gest.

Hi ha un quadre de Van Leyden, Parella de músics (1524), que és dels pocs en què es veu el músic de carrer. I a l'altre extrem tindríem La sona de llaüt (1700), de Giuseppe Maria Crespi, que és una cosa més íntima i sensual. On tocaven els músics que apareixen a les pintures?

— Acostumats als auditoris, pensem en la música de manera molt formal. En aquelles èpoques la música era una cosa molt quotidiana. No tenien mitjans de reproducció. Hi havia molta música de músics ambulants, música de carrer. I a les cases senyorials i a les corts hi havia moltíssims músics bons, però que anaven d'un lloc a l'altre, eren itinerants. Hi havia els músics que servien a l'església, que eren infinits, perquè l'església era la que podia finançar-los. I en pintures Brueghel veiem aquests casaments camperols tan divertits i plens de músics. Són pintures que fan olor de pagès, de botifarra fregida i formatge. I la música estava per tot.

Hi havia també molta representació de dones tocant.

— Moltíssima. Entre altres coses, perquè com que no podien cantar ni tocar a l'església, doncs tocaven a casa. Per exemple, la pintura neerlandesa és plena de dones. A més, pels instruments que toquen tenien un nivell molt alt, perquè la música que s'escrivia per a tiorba era molt refinada i alambinada. Es va delegar la música a les dones perquè no tenien altres funcions socials més enllà d'oficis manuals.

Parlant d'oficis manuals: la connexió Flandes-Llombardia-Toscana és fonamental per al desenvolupament dels instruments musicals a Europa.

— Sí, molt important per al desenvolupament de la música. Pensa que els músics francoflamencs, grans mestres com Josquin Des Prés, més tard van anar a Itàlia, i la música italiana va tenir un auge importantíssim al Renaixement gràcies a aquestes migracions de músics del nord.

També d'artesans, no?

— I també d'artesans, sí. D'artesans molt fins en la feina. El nord va ser un focus molt important de cultura i elaboració artística. I al XVI, moltíssim. Pensa en l'expulsió dels jueus d'Espanya i Portugal. N'hi ha molts, com Spinoza, que van als Països Baixos, i moltes banques de Flandes són jueves. D'això se'n beneficien les arts. També són els pintors flamencs neerlandesos els que més van pintar aquest gest de l'afinació, que per a ells era un gest de naturalitat que volien incorporar a la pintura.

Creu que ells no anaven més enllà, en sentit metafòric, o sí?

— Jo crec que no. Jo crec que era simplement un gest de naturalitat, que és allò que la pintura ha anat buscant fins al XIX.

Li obsessiona l'afinació quan va a un concert?

— Sí. Si alguna cosa no està ben afinada, em dol. Sí, em fa molt de mal.

I quan escoltem música que no sigui de tradició occidental, que estan afinats des d'altres paràmetres?

— A mi m'agrada moltíssim la música sufí, la japonesa i la de l'Índia. Esclar, tenen un altre concepte d'afinació, molt diferent, però estan afinats tot i que no ho estan segons la nostra oïda i la nostra freqüència, segons el nostre diapasó. En aquest sentit, és molt diferent. Molts escolten música àrab i creuen que estan desafinats. No, no ho estan. Tenen una altra gamma sonora.

La viola domina a la majoria de representacions a la pintura fins que apareix el violí.

— Sí, perquè la família dels violins escombra les violes. El violí, el violoncel, la viola de braç, tot això va de bracet amb l'auge de la música italiana, i desbanca completament l'instrumentari antic, de violes, que són instruments polifònics, d'acords menys potents de so; en canvi, la música italiana és melodia. I res millor que un violí o un violoncel per remarcar una melodia, perquè la música per a viola no és melòdica. Si escoltem Marais o Sainte-Colombe, aquests músics estan plens d'acords, però no hi ha una melodia àmplia com a la música italiana.

Deia abans que té diverses idees de llibres. N'hi ha cap que pugui avançar?

— Bé, són llibres tan diferents... En tinc pensat un sobre cabanes, un altre sobre el dolor i un sobre Sant Joan de la Creu.