RCR Arquitectes: “Barcelona ha reconegut molt poc la Sagrada Família”

BarcelonaEls arquitectes d'Olot Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, tanquen el primer semestre de l'any amb els seus tradicionals tallers internacionals d'arquitectura i paisatge i de fotografia i audiovisuals. L'edició d'enguany és la 16a i els tallers tornen als nivells prepandèmics i a la presencialitat plena. Hi ha una vuitantena d'estudiants, una seixantena dels quals són al taller d'arquitectura i paisatge. "Hi ha una consciència renovada que es pot veure en la concentració dels participants i com es relacionen entre ells", afirma la impulsora cultural de RCR Bunka Fundació Privada, Andrea Buchner. Els estudiants provenen de vint-i-dos països: la meitat són llatinoamericans, un 25% europeus i l'altre 25% asiàtics. "Hi ha una col·laboració intercultural molt interessant i molt respectuosa", subratlla Buchner. Coincidint amb el taller d'estiu dels RCR repassem l'actualitat de l'estudi i el seu lloc somiat, La Vila.

Al taller continuen la recerca sobre l'encaix urbà de la Sagrada Família que van començar l'any passat.

— Ramon Vilalta: La inserció urbana de la Sagrada Família és molt complexa perquè agafa des d'una dimensió de proximitat fins a tota la ciutat. L'objectiu és tenir-la molt ben treballada i posar la feina que fem a disposició de tothom. Aquesta inserció té una dimensió mitjana, la del barri, que té a veure més amb el conflicte, que és important, entre la població i els visitants, no afecta només l'entorn de la Sagrada Família. S'ha de poder debatre fins on arriben o no els autobusos. Cal trobar un equilibri més entre els habitants del barri i la gent que vingui de fora. D'altra banda, creiem que la ciutat ha reconegut molt poc la Sagrada Família. Fent aquests exercicis, el que ens agradaria és que el debat sobre la inserció urbana de la Sagrada Família comenci a ser normal. I no només parlem de l'edifici, sinó també de la creació d'una nova centralitat: en la Sagrada Família, Barcelona hauria de tenir un nou centre i un símbol de pau. És un temple catòlic, però podria esdevenir un símbol de pau i de la multiculturalitat del món actual. La idea és que la recerca acabi amb una exposició el 2026, coincidint amb el fet que Barcelona serà Capital Mundial de l'Arquitectura i acollirà el congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA).

Barcelona s'ha de pensar més enllà d'ella mateixa, en clau més metropolitana?

— Carme Pigem: Segur que sí, i encara més pel que fa al tema de la mobilitat. Per als que vivim a comarques i venim a la ciutat, és molt important la mobilitat, com ens aproximem a Barcelona i com la sentim com a capital i metròpoli. S'haurien de gestionar les arribades a la ciutat i com entrem dins la xarxa de la ciutat. Com que Olot no té tren, comptem molt amb l'accés rodat. Està bé que reduïm la circulació dins la ciutat, estem tots d'acord que els cotxes hi han de tenir un paper més secundari, però s'ha de tenir en compte els que som a fora. I Barcelona no només s'ha d'entendre des de l'àmbit metropolità, sinó també com a capital del país. Catalunya té gairebé mil municipis i és important veure com es gestionen els accessos a la ciutat des de tots ells, sobretot des dels que no disposem de xarxa ferroviària.

De fet, estan treballant a l'àrea metropolitana, a l'Hospitalet de Llobregat, en el projecte d'un museu a l’antiga fàbrica modernista Godó i Trias. Quina estratègia han fet servir per mantenir l'esperit de la fàbrica i al mateix temps que els edificis compleixin els requisits que ha de tenir un museu?

— C.P.: El client té una idea de museu que precisament parteix del concepte de la fàbrica. No és una casualitat, sinó que forma part de l'ADN del projecte. Els promotors entenen que és un projecte escalable i el que voldrien és buscar llocs amb història en diferents ciutats del món. No busquen fer un edifici nou, sinó fer que la història de l'edifici formi part del projecte. Això dona a l'edifici una identitat pròpia i fa que la gent del lloc l'integri bé.

Al maig, Jordi Sellas va agafar el relleu de Ramon Folch com a president de la RCR Bunka Fundació Privada. Quin gir els agradaria que fes a la institució?

— C. P.: Ramon Folch tenia moltes ganes de fer un canvi generacional. Com que tot el projecte de La Vila gira al voltant de la recerca, i així mateix té uns valors com a lloc, voldríem donar a conèixer tots aquests valors i ens plantegem quin ha de ser el dispositiu o la manera perquè cada persona pugui tenir una experiència única d'aquest espai.

Jordi Sellas està tenint molt d'èxit amb les exposicions immersives de l'Ideal. En crearia una altra per a La Vila?

— C.P.: Pensem que el Jordi té molt a dir en aquesta reflexió al voltant de l'espai i de quina manera s'ensenya segons el seu enfocament des de les arts més visuals i digitals.

— R.V.: Segur que hi haurà un enriquiment mutu.

En quins altres projectes treballen actualment?

— R.V.: Tenim damunt la taula un projecte a la Universitat de Monterrey (UDEM), a Mèxic. Estem en la fase inicial d'una revisió de tot el campus, de tot el que han fet en els últims vint anys, i a partir d'aquí projectaríem un edifici amb una sala per a esdeveniments que seria un lloc central, de trobada. Aquesta nova obra seria el punt que simbolitzaria el creixement que ha tingut la universitat, que ha estat ràpid, i que es consolidaria amb aquest cor central que simbolitzarà tot el que vol ser la UDEM.

Seria la vostra primera obra al continent americà.

— C.P.: També pensem en el continent americà perquè ens han convidat a anar a la vall de Napa, a Califòrnia, per si hi fem un celler per a una empresa nord-americana. Però encara hem de veure si el projecte prosperarà. És graciós, perquè les caves Bell-lloc són molt petites i el celler de Perelada és molt gran, i aquesta es mouria entre l'una i l'altra.

El celler de Perelada és conegut com un dels més ecològics del món. Com aconsegueixen que les mesures ambientals que apliquen als seus edificis no els limitin la creativitat?

— R.V.: No són dues coses diferents, no hi ha una arquitectura sostenible i una de creativa. Posem l'adjectiu de sostenible quan volem parlar molt de la sostenibilitat i volem posar-hi l'atenció. Però quan parlem d'arquitectura, sempre diem que només n'hi ha una, la que dona resposta al moment en què es fa. En aquest moment, evidentment, és necessari que els arquitectes siguem conscients d'aquest problema. L'arquitectura és necessària davant aquesta consciència del problema climàtic i de l'augment de la població a tot el planeta. Abans aquest tema era molt estrany, però nosaltres ja teníem tots aquests valors. Teníem una consciència una mica més avançada, perquè quan vam acabar la carrera volíem fer dipòsits per recollir l'aigua a les cases i normalment ens deien que no.

Arran de la pandèmia de covid s'ha parlat molt d'un èxode de les grans ciutats cap als pobles i el camp. A Olot s'ha notat?

— C.P.: Jo diria que sí que ha vingut més gent, i que n'hi ha més d'interessada. Però aquest anar a viure al camp és més una qüestió de buscar més espai que no el sentit tradicional del camp. No està malament pensar que, de fet, en lloc de tenir aquests pesos tan grans de les grans ciutats, ens distribuïm una mica més pel territori. Potser perquè ho hem practicat, nosaltres estem un mica a favor d'això.

— R.V.: Aquests trasllats són un reequilibri i també es tracta d'una riquesa opcional que té la gent, perquè els mitjans ho permeten. És una millora en la qualitat de vida de les persones. El desplaçament de la gent és real. No és un fet massiu, però sí que et vas adonant que la gent acaba fent aquesta tria de trobar un lloc per viure que creu que satisfarà més les seves necessitats.