Quin valor té un patiment qualsevol respecte al de les víctimes de l'Holocaust?

En una de les escenes inicials d'A real pain, els cosins David (Jesse Eisenberg) i Benji (Kieran Culkin) van en tren per Polònia en un tour organitzat per visitar diferents espais de la memòria de l'Holocaust, un viatge que ells han emprès en record de l'àvia. Incòmode, en Benji es pregunta si té sentit que viatgin en primera classe amb tota mena de luxes per recordar l'experiència d'uns avantpassats que fa vuitanta anys van seguir el mateix itinerari en tren fins a la mort en les pitjors condicions possibles. La qüestió s'estén a interrogar-se sobre fins a quin punt qualsevol patiment personal seria sempre relatiu respecte al que van patir les víctimes de l'Holocaust. Malgrat tot, A real pain no és un drama sobre la incommensurabilitat de l'horror sinó una comèdia dramàtica indie que apama alhora la relació dels jueus contemporanis amb la memòria de l'Holocaust (això sí, sense que Israel aparegui en cap moment en l'escenari) i els seus traumes particulars, sense pretendre, per a bé o per a mal, connectar les dues experiències.

Lluny del rigor amb què habitualment s'aborda el tema de la Xoà, Eisenberg opta per endinsar-se en aquest territori (excepte en la impecable seqüència al camp de concentració) a partir d'una dinàmica de comèdia de tota la vida, la que s'estableix entre dos arquetips masculins: el personatge més aviat tímid, un pèl neuròtic i patidor i el seu company més irresponsable i torracollons però amb un innegable encant social. Els estira-i-arronses entre els dos protagonistes permeten reflexionar sobre les diferents maneres de relacionar-se amb el trauma, col·lectiu o individual, passat o present. Resulta meritori com Eisenberg, actor i director, cedeix la possibilitat de lluir-se a Kieran Culkin, que desplega el seu talent torrencial en el rol d'una ànima perduda que emmascara el seu dolor rere una carismàtica espontaneïtat emocional.