Rebeca Argudo: “Es pot dir tot sense la necessitat de mostrar imatges esfereïdores”

Presentació Rebeca Argudo estudià periodisme al CEU San Pablo (València). Ha col·laborat com a freelance amb diferents agències, com ara l’Associated Press (A.P.), l’Agence France-Presse (AFP) o el ‘New York Times’. Actualment col·labora amb revistes com ara ‘La paz mundial’, amb la Fundació Rafa Nadal i amb Sputnik Ràdio. Ens trobam a la galeria-estudi Missió33, del fotògraf Tomeu Canyellas. Conversam sobre els seus inicis en el periodisme, l’estat actual dels mitjans de comunicació i l’educació visual.

Com comença la vostra relació amb el periodisme i la fotografia?

De petita mai no em varen inculcar que havia d’estudiar per treballar, sempre vaig fer el que m’agradava, i contar històries és el que sempre m’ha agradat fer. Vaig començar a estudiar periodisme perquè em vaig adonar que les històries que més m’interessaven eren les reals i no tant les de ficció. És a dir, que arrib a la fotografia a través del periodisme, cosa que no m’havia plantejat mai, sempre havia vist la fotografia com la típica feina que consisteix a fer fotos en una boda, a la gent del teu poble... No em sentia massa virtuosa amb les paraules, però em trobava còmoda expressant-me amb imatges. Per tant, el fotoperiodisme era just el que necessitava.

Tant per llegir com per mirar empram el mateix sentit, la vista. Quines diferències hi ha entre el llenguatge visual i l’escrit?

Si davant els teus ulls hi pos un escrit, necessitam compartir el mateix codi, parlar la mateixa llengua, i, encara que compartim la mateixa llengua, hem d’entendre els termes amb què parlam, perquè potser són molt tècnics i, així i tot, a vegades no ens entenem. La imatge és molt ràpida i, a més, universal. Puc mostrar una imatge a algú que viu a l’altra banda del món i, encara que no haguem compartit referents culturals i no siguem del mateix àmbit social o laboral, el missatge podrà arribar millor. I això em sembla interessant, perquè avui dia tots tenim molta cultura visual, i com que tenim molta pressa, normalment no llegim tant, de manera que una imatge pot cridar més l’atenció.

Quan hi ha un succés tràgic, les imatges esfereïdores comencen a córrer per les xarxes i passen per davant els nostres ulls, una vegada i una altra. Com és possible que el missatge de la imatge sigui per despertar la consciència i acabi deshumanitzant-nos?

Pens que per sobredosi, és com un anestèsic. Ens arriben tantes imatges que es gira la truita i ens fan l’efecte contrari, ja no ens impressionen. En tens la prova amb els nins que passen fam: hem vist tantes imatges així que ara mateix les miram i les passam ràpidament. També passa amb els refugiats; quan va sortir la imatge d’Aylan Kurdi, el nen ofegat a la vora de la mar. Em sembla bé que alguns dissenyadors o artistes utilitzin aquesta imatge per ajudar, el que no m’agrada és que se’n faci un ús mercantilista, com podria ser recaptar doblers a costa seva per a qualsevol finalitat.

Com veis l’estat actual del fotoperiodisme pel que fa als límits i el bon ús de les imatges en els diferents mitjans de comunicació?

El primer filtre hauria de ser el del fotògraf. Si tu no vols que això es publiqui no has de permetre que arribi. Hi ha fotografies que fas perquè penses que són informació, però quan les edites canvies d’opinió perquè, tal vegada, han superat la teva línia vermella. De totes maneres, el límits són una cosa molt delicada. On els posam? Si passen coses horribles, no seran menys horribles per no mostrar-les. En tot cas, el que feim és silenciar-les. Volem ensucrar la realitat per no fastiguejar ningú a l’hora del berenar? Per no pertorbar la pau en la nostra confortable banda del món? És més ètic això que donar veu als que no la tenen o són massacrats? En tenc grans dubtes. Podem mostrar tot aquest horror sense recrear-nos-hi, però, per descomptat, crec que cal mostrar-lo. Encara que després hi hagi un moment en què deixem de ser sensibles davant certes injustícies per sobredosi d’imatges. L’equilibri és precari.

Durant la vostra estada a la República Dominicana us vau apropar a l’educació impartint classes a joves en risc d’exclusió social. Què us va aportar aquesta experiència en l’àmbit professional i personal?

En l’àmbit professional, em va permetre iniciar-me en la docència, que sempre m’havia interessat. Personalment, em va permetre conèixer gent que tenia vides molt diferents de la meva. Gent que realment sí que tenia problemes. Per tant, la meva escala de valors es va recol·locar, em vaig adonar que hi havia coses de la meva vida de les quals no em podia queixar, perquè ells sí que tenien vertaders problemes. El taller que impartia era de fotoperiodisme, en càpsules molt ràpides perquè ells es poguessin incorporar a la vida laboral, de manera que tenguessin una manera de sortir d’un entorn complicat i poder desenvolupar una professió. Aprenien a mirar les coses des d’un altre punt de vista, les coses que ells tenien normalitzades de cop i volta passaven per un altre filtre que abans ningú no els havia mostrat. A més d’aprendre a emprar una eina i editar, van ser més conscients de la situació en què estaven. En lloc de preocupar-se per les seves necessitats bàsiques, allò els va centrar en les necessitats comunitàries i els problemes del seu barri. Es varen obrir altres perspectives.

Com pensau que hauria de ser l’educació visual a les escoles envers la violència al món?

El fet d’agafar una càmera per contar una història t’obliga estar atent per transmetre la realitat del que passa, a ser més objectiu. En realitat, quan passa una cosa i has de contar-la, tu fas de pont entre allò que succeeix i qui rebrà aquesta informació. Només per aquest fet ja seria prou interessant emprar la fotografia a les escoles. Pel que fa a la violència, hi ha imatges molt fortes, no sé fins a quin punt i en quines edats això aportaria qualque cosa als nins o els podria inquietar. Estic molt a favor que les coses es contin i no s’ensucri la realitat, perquè pens que no beneficia ningú amagar-les. La línia la posaria en la manera com s’han de contar. Es pot dir tot sense la necessitat de mostrar imatges esfereïdores.

Fa poc vaig sentir un fotoperiodista dir que hi ha conflictes que les agències no compren perquè no venen. Com se supera la impotència de veure com es mercantilitza la mort?

No se supera. I si ho superes, o ho justifiques, és que tens un problema. Arriba un moment que ho normalitzes, fins al punt que quan fas feina per una agència, ja saps quines fotos entraran i quines no. Però és així, les agències funcionen com una fàbrica de mitjons: tenen un producte i en volen obtenir beneficis. Ja està. És trist. Després hi ha l’escala del que és important i el que no ho és. I al final els teus deu morts negres a Sud-amèrica no valen res perquè ven més col·locar a la portada tres morts blancs nord-americans que, justament, coincideixen en el temps. Al llarg de la teva carrera acabes cobrint moltes notícies que queden a la cuneta perquè unes altres les han eclipsat.

Heu col·laborat com a freelance amb diferents agències, com ara l’Associated Press (A.P.), l’Agence France-Presse (AFP) o el 'New York Times'. Està ben remunerada i valorada, aquesta professió?

No. Fa poc em vaig creuar amb un fotògraf d’aquí i em va comentar que amb el que cobrava al diari no arribava a final de mes. Quan em va dir què cobrava com a col·laborador en un periòdic em vaig indignar moltíssim, era insultant. Per una portada et poden pagar uns 50 o 60 €, imagina! Quan un viatge a Alepo, per exemple, amb les despeses incloses, l’has hagut de pagar tu. Els mitjans han baixat les tarifes, o les han mantingut igual, i cada vegada més t’ofereixen col·laborar ‘a canvi de difusió’, és a dir, gratuïtament. Et continuen tractant com si la teva funció fos il·lustrar la notícia escrita, una cosa totalment prescindible o que, en tot cas, podria fer qualsevol amb un mòbil. I no és així, és un altre llenguatge, una altra forma d’expressió.

Però... no pensau que és un fet positiu que un ciutadà que es troba davant una imatge que és denunciable tingui l’opció de poder-ho contar?

Sí, sí... A mi em sembla positiu, el que no m’agrada és que afecti la feina i la remuneració dels professionals. Que un ciutadà pugui fotografiar i denunciar un fet que ocorre en aquell instant em sembla genial, fins i tot que el diari li pagui. Crec que era al Japó on hi va haver agències que van donar càmeres als repartidors de pizza (riu), perquè, és clar, són els que poden anar més ràpids per la ciutat i arribar a molts llocs. Però s’ha de respectar la professió del fotògraf, perquè si tu t’has preparat tota la teva vida per ser fotògraf, és injust que no es valori. I això ho podem extrapolar a totes les professions.

Actualment, conduïu un programa d’humor de ràdio al centre cultural Casa Planas juntament amb Toni Nievas. Semblen dos mons oposats, però... quin punt en comú podríem trobar entre el fotoperiodisme i l’humor?

A mi, el sentit de l’humor en el fotoperiodisme moltes vegades m’ha servit de cuirassa perquè no m’afectassin les coses que veia. És una manera de protegir-te. Òbviament, quan cobreixes una notícia no t’ho prens amb sentit de l’humor, és clar. És a dir, són dues coses que estan a extrems diferents, però he de dir que la majoria dels fotoperiodistes que conec tenen un gran sentit de l’humor. De vegades, gràcies a l’humor, pots reflexionar sobre coses que si diguessis completament de debò ningú no et faria cas, o no valorarien la teva opinió. Hi ha ocasions en què, si utilitzes l’humor, potser aconsegueixes que algú et presti una mica d’atenció, encara que solament sigui perquè li fas gràcia o perquè li agrada la teva manera d’explicar les coses. I si aconsegueixes que algú escolti una altra opinió i per un moment es replantegi la seva posició, o que no ho faci però t’argumenti la seva i et faci replantejar-te la teva a tu, em sembla interessant. Estic molt a favor d’aplicar el sentit de l’humor a tot.

Una de les eines que emprau per escriure són les xarxes socials. De fet, el vostre perfil és molt actiu. També publicau articles a la revista digital 'La Paz Mundial'. En els vostres escrits sou molt crítica amb certes posicions feministes…

Una de les coses que més em preocupen actualment és la llibertat d’expressió. Per tant, agraesc molt tenir aquests mitjans per poder expressar el que vull. Malgrat això, el meu perfil de Facebook i el de la revista van ser censurats. Em consider feminista i la majoria de la gent que conec, homes i dones, ho són. Em sembla que han portat el feminisme a l’extrem, que han pervertit el terme, i això em sembla contraproduent. No entenc l’actitud d’algunes feministes de tercera ona. Aquest afany per assenyalar l’home com a enemic, per pensar que tot és un gran pla orquestrat perquè la dona es trobi sotmesa, aquesta insistència a considerar la violència contra la dona com una cosa endèmica, generalitzada i anquilosada; l’agressivitat dels seus plantejaments fa que no m’identifiqui per res amb elles. En comptes de defensar la dona d’un problema real, el que fan és victimitzar-la i infantilitzar-la fins a un punt gairebé ridícul. Cada vegada que he intentat parlar amb alguna d’elles, establir-hi un diàleg i que em convencessin que estava equivocada, la resposta ha estat l’insult i l’agressió verbal. I no s’adonen que amb aquestes actituds aconsegueixen l’efecte contrari: que una causa justa comenci a causar rebuig.

Com veis l’estat actual del periodisme a les Illes? De quines fonts beveu per estar ben informada?

Malament [riu]. Som una friqui, m’encanta seure al bar envoltada de gent gran i llegir el diari perquè m’agrada el paper. Després m’enfad molt perquè cada vegada són pitjors, cada vegada informen més malament... És que fins i tot tenen faltes d’ortografia. Ens haurien de pagar per llegir el diari [riu]. Però a mi m’agrada fer-ho, continuu llegint i passant les fulles, encara que vaig deixar de comprar-lo fa temps per la seva mala qualitat. Llegesc les notícies que m’interessen en format digital i després vaig a les fonts en què confiï, al periodista que sé que cobreix una notícia real en un lloc concret, a gent que finança els seus propis viatges i que ha optat per no casar-se amb ningú.

Per acabar... Quin nom té la propera revolució?

Crec que la propera revolució hauria de venir dels moderats, dels equidistants. No sé per què de cop i volta aquesta paraula és un insult, com una cosa despectiva. A mi em sembla necessari que la revolució la facin els qui no es deixen portar per l’opinió imperant, per la línia de pensament establerta.