El rec Comtal és viu i té memòria

BarcelonaDurant anys la memòria líquida de la ciutat ha estat menystinguda. El rec Comtal té mil anys d’història (dos mil si sumem la seva vida anterior com a aqüeducte romà) i continua viu, però la majoria de barcelonins el desconeixen. És una línia que neix a Montcada i Reixac, fa giragonses, s’esmuny sota el paviment, travessa nou dels onze districtes de Barcelona i amaga bona part de la història de la ciutat. Potser l’aigua no té memòria i és fugissera, però la llera i els sediments del rec Comtal, que recorre tretze quilòmetres, poden explicar molts secrets: des dels hàbits alimentaris dels barcelonins fins a les malalties passant per l’evolució del paisatge de la ciutat. Ara Barcelona el vol reviscolar recuperant-ne alguns trams i senyalitzant-ne d’altres amb un nou pla director.

Els dies 15 i 16 de març es va celebrar al Born Centre de Cultura i Memòria, el II Simposi Internacional d’Arqueologia, on es van explicar alguns dels estudis que s’han fet a l’entorn del rec Comtal. “Es vol recuperar la seva memòria i protegir el seu recorregut, que, fins ara, s’havia anat destruint”, explica la responsable del Pla Bàrcino, Carme Miró. “L’objectiu és catalogar i documentar qualsevol actuació que s’haurà d’adequar als criteris marcats pel pla director. No es pot protegir tot el rec, ja que hi ha varietat de trams i estats de conservació, però sí que s’ha de preservar, guardar i recuperar-ne la memòria”, matisa Miró.

L’obra hidràulica ha estat ignorada durant més d’un segle. “Cerdà va ignorar el rec en el seu nou traçat, el va dibuixar i el va interpretar com una estructura del passat”, diu Toni Salvadó, arquitecte i director de Model Urbà i Ecologia Urbana del consistori barceloní. “És un dipòsit de memòria”, afegeix Salvadó. El rec Comtal és viu perquè en alguns punts de Ciutat Vella encara s’utilitza com a clavegueram i, per exemple, encara rega la finca de la Ponderosa, a Vallbona, que té unes vuit hectàrees. A Vallbona corre l’aigua, però després el rec es torna invisible i només ressorgeix en restes arqueològiques: al Born CCM i al carrer de la Marquesa. Actualment hi ha dos trams del rec protegits: el que hi ha al Born CCM, que és Bé Cultural d’Interès Nacional, i la zona del Molí de Sant Andreu, que és Bé d’Interès Local. La resta del rec no té cap tipus de protecció legal.

El rec surt a la llum

Les empremtes més antigues són a l’Arc de Triomf i a les Glòries

El 2009 es va fer una excavació a l’avinguda Vilanova, quan es va construir l’accés a l’estació de l’Arc de Triomf, que va fer canviar la cronologia del rec Comtal i va situar-ne la construcció al segle IX. “Es va documentar un rec primigeni anterior al rec Comtal”, diu Miró. Aquell tram va ser destruït però l’Ajuntament no farà el mateix amb el camí d’aigua que ha sortit a la llum amb les obres de les Glòries. “Es recuperarà i tornarà a circular aigua al seu pas per la plaça”, assegura Miró. L’aigua, però, no vindrà de Montcada sinó que serà un circuit tancat. “Estem treballant en un pla director per protegir de tota la sèquia”, afegeix Miró. També s’ha fet una diagnosi sobre l’estat actual del rec, la seva relació amb el sistema viari i la xarxa de clavegueram.

Un altre tram visible va sortir a la llum durant les obres al carrer Doctor Aiguader el 2011. És la sortida al mar i va funcionar entre els anys 1715 i 1721. L’aigua, en aquest cas, va adquirir un valor defensiu. És un tram provisional que es va fer amb motiu de la construcció de la ciutadella borbònica i va funcionar com a barrera de seguretat i fossat. Al Born CCM es pot veure part de l’antic traçat juntament amb un dels ponts que el creuava: el pont de la Carnisseria, a tocar del desaparegut carrer dels Ventres, batejat així pels artesans que hi feien cordes d’instruments musicals amb l’estómac de certs animals. Al sòl del tram del rec que passa pel Born els arqueòlegs hi van descobrir ceràmica, ossos d’animals i una gran quantitat de llavors de raïm.

El rastre dels paràsits

Els sediments expliquen les malalties que assolaven la ciutat

Els romans van construir l’aqüeducte perquè tots els ciutadans de Bàrcino poguessin tenir aigua pura. “Era un canal tancat i soterrat perquè el més important era conservar la puresa de l’aigua. L’emperador tenia l’obligació de proporcionar a tots els ciutadans aigua neta i gratuïta”, recorda Miró. Quan l’aqüeducte va passar a ser rec Comtal, en un moment indeterminat entre els segles VIII i IX, la funció de l’estructura hidràulica va canviar. “L’aigua va passar a ser un bé de consum que produïa riquesa i movia els molins. Es va ampliar el canal i es va deixar al descobert. Aleshores el més important no era mantenir l’aigua neta, i molta gent va haver de construir pous per obtenir-ne”, afegeix Miró. L’aigua s’embrutava i ocasionava alguns problemes sanitaris a la ciutat. Els arqueòlegs, entre els sediments, han pogut recuperar alguns ous de paràsits. I seguint el rastre d’aquests fòssils han detectat malalties com la fasciolosi, que malmet el fetge, o l’ascariosi, que afecta sobretot els nens i provoca el raquitisme.

Raïm, figues i mores

La dieta dels barcelonins, segons l’estatus i el paisatge

Analitzant el fang que s’acumula dins el rec es pot saber fins i tot les diferències de dieta segons l’estatus social o entre les zones més urbanes i rurals. Se sap que entre l’any 10 aC i el segle VI dC, els ciutadans menjaven gran quantitat d’ostres, anxoves, figues i raïm. I si hi ha un aliment que s’ha mantingut al llarg dels segles, des del romans fins a l’actualitat, és la sardina. La bioarqueologia constata que els habitants de la Barcelona del segle XVII preferien les tellerines, no tenien gaire afició a les ostres i consumien pollastre i ànecs. Les últimes anàlisis dels sediments demostren que hi havia vinyes al Born, a les Glòries i a la Sagrera, i un altre detall: es feia vi blanc.

Sota la plaça de les Glòries, per on discorre un tram del rec Comtal, s’hi han localitzat restes de cargols i ostracodes (un crustaci de mida molt petita), pol·len, espores i fragments de carbons i llavors. “Permeten reconstruir el paisatge que va discórrer al costat del rec durant mil anys. Les llavors que hem trobat ens expliquen que als segles XI i X estava totalment desforestat”, destaca Santi Riera, investigador del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona i un dels responsables dels estudis arqueobiològics del rec Comtal. Als segles IX i X a la riba del rec només hi creixien arbustos de cirereta d’arboç i gramínies. Al segle XI sobretot hi havia prats i els ramats s’hi apropaven per beure aigua. La vegetació al llarg d’aquest segle era força feréstega, però a partir del XII es va estendre l’agricultura i la irrigació. S’han documentat nous conreus com el cànem, la morera, diferents tipus de vinya, mill i ordi, i les figueres. A partir del segle XVI (i l’arribada de Colom a Amèrica) al costat del rec Comtal també s’hi va plantar pebrot i carbassa. I les restes de llavors testimonien altres cultius com la calèndula i diferents plantes medicinals i d’altres que s’utilitzaven per tenyir.

Al segle XIX el rec Comtal es va convertir en un passeig destinat al gaudi dels ciutadans, un canal d’aigua transparent, on nedaven els peixos i els ànecs. S’hi banyaven nens i nenes i s’hi van construir safarejos. A Sant Andreu, on el rec no travessava el nucli urbà, amb l’excepció de la petita zona vora l’església, s’hi anava a passejar i a pescar. “Al llarg del segle XIX al costat del rec hi va créixer un bosc de ribera artificial, plantat per l’home”, diu Riera. Amb la industrialització, el rec també va alimentar fàbriques i tallers tèxtils, adoberies, foneries i escorxadors. En alguns trams, el rec va adquirir el color dels tints que s’utilitzaven a les fàbriques tèxtils. Aquesta obra hidràulica ha alimentat la indústria, els conreus, els safarejos, els molins i els matins de diumenge de molts barcelonins. Sense el rec, la història de la ciutat seria una altra.

La hipòtesi que fos una obra andalusina

Se sabia que l’aqüeducte romà va caure en desús entre finals del segle VI i principis del segle VII i, segons les fonts escrites, no va ser fins al segle XI que es va construir el rec Comtal. Es creia que era obra del comte Mir, el germà petit del comte de Barcelona. Però les últimes troballes arqueològiques avancen la construcció del rec al segle IX i obren nous interrogants.

“Cada vegada guanya més força la idea que el rec Comtal podria ser una obra andalusina”, diu la responsable del Pla Bàrcino, Carme Miró. Al segle VIII els musulmans van iniciar una època de desenvolupament de l’agricultura i millora de la tècnica de regadiu. Si els andalusins van revolucionar l’agricultura, també podrien haver construït el rec. “Els andalusins van ser molt pocs anys a Barcelona, només 83 (del 718 al 801), i hi ha poca informació. Només es parla de la destrucció que va liderar Almansor cap al 985, però creiem que el rec Comtal va ser una obra andalusina perquè es va fer al llarg del segle IX, quan governaven el territori -diu Miró-. No creiem que el comte Mir fos el constructor del rec, però sí que podria ser l’artífex d’una possible reforma”.