A la recerca de la memòria perduda

El Teatre del Mar, que continua celebrant el 30è aniversari de la seva fundació, per a l’ocasió ha inaugurat la temporada amb Titzina Teatro i la darrera criatura que ha sorgit de les entranyes de la parella formada per Diego Lorca i Pako Merino, autors, directors i intèrprets. Es diu Búho, una metafòrica au de rapinya, en què es parla de la pèrdua de la memòria i les minses probabilitats de recuperar-la. Un científic, antropòleg forense, pateix un accident vascular cerebral, un ictus, i perd la memòria, completament. Aleshores deixa de ser ell, tot i que sense deixar de ser-ho. Titzina Teatro, com és habitual de la dual formació, ha fet un exhaustiu treball per poder mostrar-ne les conseqüències i el procés posterior, entre la teràpia i un trescar per dins el que queda del cervell del pacient. 

No és un plantejament convencional, gens, ans al contrari. La seva estructura és una primmirada i densa mescla de diferents situacions que tant poden succeir dins l’alambinada memòria de la víctima com a la realitat compartida amb el terapeuta que prova de totes les maneres possibles de trobar indicis d’un hipotètic retorn, entre d’altres. Un exercici de funambulisme teatral en què fins i tot té cabuda algun somriure, no gaire, que de seguida es converteix en una capbussada dins tan habitual i recognoscible tragèdia, amb la qual, la història i les situacions no donen treva ni, per tant, facilitats per a qualsevol possibilitat de relaxació. Els cinc sentits, en algun moment, no són suficients per assimilar el que estam veient, ja sigui dins una cova prehistòrica, per exemple, dins la consulta o dins el cap esbucat, per on suren i es copejen les restes dels records.

Una posada en escena en la qual unes projeccions sobre unes parets ens traslladen d’un lloc a un altre, amb tanta senzillesa com eficàcia amb un rerefons musical i la paraula, les paraules, que un voldria caçar al vol, però encara no ha acabat de passar una frase enlluernadora quan ja arriba la següent, de semblant potència i contundència. Tot plegat de gran precisió, no sense la feina interpretativa, amb la qual arrodoneixen aquest immens panell de situacions i circumstàncies que, un cop acabada la funció, no deixen de voltar dins el teu cap, intentant donar-li sentit o, si més no, absorbir i col·locar tot el que sigui possible.