Recordant l'Ovidi, perquè ningú l'oblidi

BarcelonaQuan hi ha figures que s'han de recuperar és perquè abans algú ha deixat que es perdessin. Ras i curt: l'abandó que va patir Ovidi Montllor per institucions i escena musical en el postfranquisme és una de les grans vergonyes culturals (i polítiques) d'aquest país. Bandejat, oblidat i arraconat, el cantant i actor alcoià, mort fa 25 anys, va passar l'última època de la seva vida postergat i malvivint en un pis a Vallcarca. El motiu de l'ostracisme de Montllor, comunista incorruptible i defensor infatigable dels Països Catalans, era la seva indomabilitat. A l'Ovidi no el poden institucionalitzar perquè no havia nascut per ser domesticat.

"De part dels bons fins a la mort", cantava a Devacances. Així va ser amb ell i així és sense ell. Perquè van ser una colla de punks de comarques, els imprescindibles Inadaptats, els que l'any 2004 tornarien a encendre la flama, fent un disc íntegre de versions i redescobrint-lo a una nova generació que, ara sí, en veneraria obra i personatge. Com els penedesencs, un altre dels que va passar-se dues dècades reclamant-lo amb passió i entusiasme és David Fernàndez. El periodista i els seus companys d'Ovidi 25, que completen el poeta David Caño, el guitarrista Borja Penalba i la cantant Mireia Vives, van encarregar-se d'inaugurar, divendres a la nit, un Barnasants que també ha arribat al seu primer quart de segle.

Amb unes Cotxeres de Sants intergeneracionals i sense deixar cadires buides, el quartet va oferir un complet, lluït i merescut homenatge a Montllor. Un espectacle fonamentat en tres eixos: l'enaltiment a un artista amb una obra d'una qualitat indubtable –ja sigui a través dels seus versos o musicant poemes d'Estellés i Salvat-Papasseit–, la complicitat política i multidisciplinària (l'artista, el cantant i el pallasso, que diria l'alcoià) i la concepció d'espectacle, molt ben portat pels quatre protagonistes i amb la cançó com a reclam principal, però també amb poesia, reivindicació que fuig del pamflet, amb humor i mirades d'entusiasta sinceritat.

L'Ovidi que van rememorar Ovidi 25 és el del discurs inassumible pel poder de Ja no ens alimenten molles, la lluita de classes a Va com va, l'orgull obrer, ahir sonant a blues, de La samarreta. Però també el que cantava els versos més preciosos d'Estellés, a M', la cançó amb la qual van començar, o el que recordava la seva llar amb enyorança a El meu poble Alcoi, ahir magistralment interpretada per Alfons Olmo, de VerdCel, que va dedicar la cançó a la recentment desapareguda Isabel-Clara Simó.

El concert, que va durar més de dues hores i va aguantar bé el ritme, no va oferir Cançó de les balancesCorrandes d'exiliFora catalans dels Països Catalans

La sorpresa inesperada de la nit va ser l'aparició en escena de Homenatge a TeresaCançó de suburbiQuè et sembla, Toti?