Arts escèniques
Cultura20/11/2017

Refugiats, el repte d’Europa, el nostre repte

Crítica de l'espectacle ‘Grensgeval (El cas de la frontera)’, de Guy Cassiers

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

‘Grensgeval (El cas de la frontera)’

Teatre Principal de Girona (Temporada Alta). 18 de novembre

El món del teatre ha reaccionat entre nosaltres davant el drama dels refugiats amb algunes magnífiques propostes, com aquell sobrecollidor ‘De Damasc a Idomeni’ al Lliure el setembre de l’any passat, i més recentment al mateix Lliure el commovedor ‘El metge de Lampedusa’, de Xicu Masó. El belga Guy Cassiers ho ha fet també amb un espectacle aixecat sobre el text ‘Die Schutzbefohlenen’ [Les sales], de la Nobel de literatura Elfriede Jelinek, amb resultats força menys encoratjadors i, sobretot, menys colpidors, encara que interpretativament i formalment estigui molt ben acabat.

Cargando
No hay anuncios

Jelinek va abordar la qüestió a partir del cas d’un grup de refugiats que es van tancar en un església de Viena el 2012 per demanar asil i que van acabar deportats. La història s'emmiralla en la tragèdia ‘Les suplicants’, d’Èsquil. Han passat milers d’anys, però, com les danaides, els refugiats truquen a la porta d’una Europa sorda. És una dura i indignada crítica a la inacció d’Occident, de la nostra societat acomodada que esmorza amb les imatges de la por i la desesperació dels refugiats però fa la digestió amb les inacabables notícies de futbol. El text dona veu, bàsicament, a les víctimes que supliquen solidaritat, pietat, tan sols una mica de compassió, si més no. Però també fa sentir altres veus, les dels que comprenen la magnitud del repte i les d’aquells que se senten amenaçats per cloure amb la terrible evidència que a aquesta èpica tragèdia no se li veu final.

En mans de Cassiers, l’exuberant paraula de Jelinek no fa camí cap al cor, ni tan sols cap a l’ànima, no només per la seva ascendència mítica i la polifònica construcció del discurs, sinó, i sobretot, per l’obligació de llegir la traducció sobretitulada del que diuen els quatre actors. Un cop més pensem com seria llegir aquest text en la intimitat, amb la pròpia imaginació. La millor aportació és el cor de ballarins/refugiats i les seves coreografies en un espectacle que tracta un drama humanitari però al qual justament li manca emoció, humanisme.