Refugis antiaeris a Catalunya i al Regne Unit: un subsol molt connectat

LondresLa ciutat portuària de Ramsgate, al comtat de Kent, 127 quilòmetres a l'est de Londres –i només a 29 del punt més proper de la costa francesa–, i el carrer Nou de la Rambla, de Barcelona, tenen més en comú del que podria semblar a primer cop d'ull. Però per adonar-se'n cal mirar el subsol. D'una banda, trobem la xarxa de refugis antiaeris semicirculars de 5,2 km d'extensió, excavada al nord de l'urbs anglesa, que connectava amb els túnels ferroviaris, que es van construir el 1863; de l'altra, el conegut com a refugi 307 (entrada pel número 164 de Nou de la Rambla), "400 metres de túnels, amb una altura de 2,10 metres i una amplada que oscil·la entre els 1,5 i els 2 metres", que es va construir per iniciativa dels veïns del Poble-sec durant la Guerra Civil Espanyola.

La xarxa de Ramsgate –el refugi antiaeri civil més gran del Regne Unit, recuperat per fer-hi visites a partir del 2014– podia acollir 60.000 persones, tot i que la població en aquell moment era, aproximadament, de només 33.000. El refugi barceloní 307, del 1937, un dels 1.322 censats a la capital catalana pel Servei d'Arqueologia del municipi, tenia capacitat per a quasi 2.000 persones. Aquest amagatall sota terra, molt ben conservat, és un dels quatre que es poden recórrer a Barcelona, després que aquesta mateixa setmana s'hagi obert al públic el de la Torre de la Sagrera, al districte de Sant Andreu.

Una exposició al Center for Languages, Culture & Comunication (CLCC) de l'Imperial College de Londres, que és una rèplica a petita escala de la que la investigadora, fotògrafa i periodista Ana Sánchez i l'historiador Xavier Domènech van comissariar a la Model de Barcelona el 2023 –170 fotos de gran format fetes per Sánchez en què es mostraven imatges inèdites de 40 dels refugis antiaeris que ella va visitar càmera en mà, així com restes arqueològiques que s'hi van anar trobant–, permet connectar aquests dos mons subterranis.

A més, facilita una aproximació a la tragèdia de l'exili en un cas relativament poc conegut –el del matrimoni que van formar Ramon Perera Comorera i Pilar Senent Torres– i molt rellevant en termes polítics i ideològics, cosa que permet traçar no només una petjada catalana tangible sinó "una d'intangible en la cultura de les esquerres britàniques" a les portes de la Segona Guerra Mundial, en paraules d'Ana Sánchez.

Totes dues, la tangible i la intangible, tenen l'origen en el que alguns enginyers britànics assumeixen com el model Barcelona –i que fins i tot teoritzen– de protecció de la població civil contra els bombardejos indiscriminats durant els conflictes bèl·lics, una pràctica que esdevindria comuna des d'aleshores, com es va veure a Gernika, durant tota la Segona Guerra Mundial o, ja al segle XXI, també a Ucraïna, Gaza, Alep o tants altres llocs.

Aquella xarxa de refugis, el model Barcelona, va ser fruit de l'acció del govern de la Generalitat i de la Junta de Defensa Passiva però sobretot de la col·laboració de milers de ciutadans voluntaris, implicats i compromesos amb el gran teixit associatiu de la ciutat. De fet, a la pràctica, la Junta de Defensa Passiva en va fer poc més d'una vintena, tot i que el seu responsable, l'enginyer industrial Ramon Perera i Comorera (Barcelona, 1907—Ilford, Londres, 1988), es va encarregar de documentar i deixar registre del miler llarg que es van construir seguint les seves indicacions i les seves investigacions per millorar-ne la seguretat.

L'esforç col·lectiu que van fer els barcelonins lleials a la República és producte del moment històric revolucionari que es viu i també de la necessitat. Com s'ha apuntat, la capital catalana és la primera gran metròpoli que experimenta una nova forma de fer la guerra des del moment en què l'enemic ataca una població civil indefensa. D'entrada, des del mar, amb el famós bombardeig del vaixell italià Eugenio di Savoia, que el 13 de febrer del 1937 va llançar 24 obusos, causant 18 morts i 18 ferits; posteriorment, i de manera sistemàtica, des de l'aire, per l'aviació italiana. Un càstig que va cobrar especial rellevància el mes de març del 1938, amb episodis tràgicament recordats com el de les explosions del Coliseum.

Dades de l'època indiquen que al llarg de tres anys de guerra, a Barcelona, es van destruir 1.500 edificis, van morir 1.816 persones i hi va haver 2.790 ferits. I hi podien haver hagut desenes de milers de víctimes més si la ciutat no hagués comptat amb aquesta extensa xarxa de refugis que esmentàvem. Just el que no tenia Londres, però sí Ramsgate, en el moment en què la Luftwaffe va començar les onades d'atacs aeris, el conegut com a Blitz, a partir del setembre del 1940 i fins al maig del 1941. Uns atacs que es repetirien ja cap al final del conflicte, des del mes de juny del 1944, amb el llançament de les V1 i les V2. El Blitz va acusar no menys de 43.500 morts a la Gran Bretanya, la meitat dels quals, a Londres. Les V1 i V2 n'hi van ocasionar 8.854.

'Subtopies': la petjada intangible

Tal com s'ha comentat, la petjada tangible al Regne Unit dels refugis barcelonins és Ramsgate. Ana Sánchez ha tret a la llum, en un article molt recent a La Mira, que l’enginyer municipal, Dick Brimmell, es va inspirar en l'esmentat model Barcelona per completar la xarxa de refugis de la ciutat. Es va obrir oficialment l'1 de juny del 1939, i el mateix Winston Churchill, ja com a primer ministre, el va recórrer l'agost del 1940. Brimmell havia viatjat a Barcelona i havia vist el refugi 307 de Nou de la Rambla; havia pogut comprovar el mètode que s'havia seguit a Catalunya, i la tècnica desenvolupada per Ramon Perera Comorera, que emprava tècniques de construcció típiques del país, com la volta catalana i altres especificitats, com el disseny en ziga-zaga, per evitar que hi entrés metralla.

Poc després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, Brimmell "va presentar les seves propostes davant del consell municipal per traslladar-les posteriorment al ministeri de l’Interior i obtenir-ne l’aprovació", escriu Sánchez. Però el govern de Neville Chamberlain es va tancar en banda i Londres va optar, inicialment, per la solució familiar dels coneguts com a refugis Anderson, dels quals se'n van distribuir més de dos milions. Entre altres qüestions, d'entrada es va optar per aquest model per raons ideològiques, com es posa de manifest en l'exposició a l'Imperial a partir dels facsímils de la documentació de l'època que es presenta.

És en aquest punt on es percep la petjada intangible al Regne Unit dels refugis barcelonins. Perquè la defensa passiva catalana origina un debat ideològic entre l'esquerra –laboristes i comunistes– i els conservadors i liberals sobre com ha de ser la que es posi en marxa al Regne Unit; un debat generat pel que han vist els enginyers, arquitectes i corresponsals britànics en les seves estades a la Barcelona en guerra. Cal tenir present que, els anys 1937 i 1938, al voltant d'un centenar d'enviats des de les illes analitzen el cas català. I ho fan tant des del punt de vista tècnic com tenint present l'experiment polític que va implicar.

Alguns dels noms rellevants són Cyril Helsby –enginyer laborista i un dels homes clau en l'arribada i l'establiment al Regne Unit, ja com a exiliat, de Perera Comorera–, el major N.P. MacRoberts, l'escriptor i periodista John Langdon-Davies o, entre altres, l'arquitecte comunista Francis Skinner, autor del projecte del refugi del barri de Finsbury, al nord de Londres, inspirat en les tècniques que s'havien desenvolupat a Barcelona, tot i que mai no es va arribar a construir. Se'n conserven els plànols, però al Royal Institute of British Architects. Ana Sánchez, en referència a aquests espais, diu que haurien pogut ser i no van ser "subtopies".

Pamflets laboristes i comunistes, a més d'anàlisis com el de MacRoberts (Prevenció d'atacs aeris. Lliçons de Barcelona, del 1938, editat en català el 2004 per la Fundació Pi i Sunyer) intenten convèncer els governs, primer de Chamberlain i després de Churchill, que és l'opció pública, i no els refugis privats-familiars –que s'instal·laven als jardins de les cases que en tenien–, la millor opció per defensar la majoria de la població. Hi ha "una qüestió de classe i ideològica", apunten tant Ana Sánchez com Anna Riera Mora, una de les amfitriones de l'exposició i professora d'història de la ciència a l'Imperial College, en la idea que es projecta des de Downing Street: "your home as an air-raid shelter" [casa teva com un refugi antiaeri].

En un moment en què l'esforç de guerra és prioritari, es vol evitar "l'absentisme laboral" a canvi de la suposada "comoditat" i "mentalitat del refugi", a més d'una possible "propagació d'idees radicals" i contaminació entre classes socials.

Però els radicals, comunistes i laboristes, denuncien els privilegis que implica aquesta política governamental relativa a la protecció. I contra l'estesa idea del "keep calm and carry on" i de l'heroisme i "sacrifici" churchillià dels londinencs davant del Blitz, les classes populars de l'East End –barri molt castigat pels bombardejos, per la gran concentració industrial que hi ha i la manca de refugis col·lectius– alcen la veu. I fins i tot un grup d'entre 40 i 70 militants arriben a ocupar el refugi de l'Hotel Savoy, a tocar de Trafalgar Square, en què el primer ministre Churchill anava sovint a esmorzar o dinar. Ho fan la nit del 14 de setembre del 1940, la vuitena del Blitz, per denunciar el que era ja una evidència, que les bombes no afectaven per igual les classes altes que les classes populars.

L'exposició de l'Imperial sobre el model Barcelona –que potser es presentarà pròximament a la Catalan House de Londres–, aporta encara dos elements importants. El primer ja s'ha apuntat. Una nova mirada a la figura de Ramon Perera Comorera, sobre el qual hi ha un documental de TV3, del 2006, elaborat per Montserrat Armengou i Ricard Bellis, que també van publicar un llibre a partir de la seva investigació.

El seu llegat, inclòs un dietari que acaba quan aconsegueix el permís de treball al Regne Unit, està a l'Abadia de Montserrat. Perera no va tornar mai a Catalunya, ni tampoc la seva dona. En el decurs s'una altra investigació, l'abans esmentada Anna Riera Mora, professora d'història de la ciència a Imperial College, ha localitzat una carta fascinant a l'arxiu de l'Anglo-Catalan Society que li ha permès identificar, entre altres dades, la darrera adreça del matrimoni a Londres (201 de Woodford Avenue, a Ilford, al nord-est del gran Londres), i també que un veí seu, que va quedar al càrrec de les seves pertinences, va enviar, a Barcelona, uns 150 quilos de llibres a una dona que no identifica. En la mateixa carta es llegeix que encara en queden uns 150 quilos més amb els quals no sap què fer. La receptora no ha sigut identificada. De moment.

El segon element que, des de la seva relativa modèstia formal de l'Imperial College, ajuda a projectar l'exposició és que la Guerra Civil Espanyola no pot ser més una nota a peu de pàgina de la tradicional historiografia que es fa des de les Illes Britàniques per explicar el segle XX europeu. L'exemple vital i professional de Perera, però també de Josep Trueta en l'àmbit de la medicina, mostra que l'experiència de la guerra i de l'antifeixisme és un vector clau més per entendre i explicar el continent en xarxa, interconnectat, com s'insisteix des de ja fa dues dècades des de la Península. La setmana vinent, Ana Sánchez i Xavier Domènech parlaran de tot plegat al CLCC de l'Imperial College.