Zahara: "Regalaria tots els premis, tots, a canvi de no haver patit assetjament"

BarcelonaMaría Zahara Gordillo Campos (Úbeda, 1983), coneguda artísticament com a Zahara, s’ha acomiadat del disc Puta, però n’ha mantingut l’esperit reivindicatiu a Rave, un espectacle que conjuga la música electrònica amb un missatge polític especialment contundent. L’any passat va publicar l’àlbum Reputa, en què col·laboren artistes com La Oreja de Van Gogh, Alizzz, Rodrigo Cuevas i Carolina Durante. Ara, dos anys després d'un catàrtic concert de presentació de Puta a Barcelona, hi torna per actuar el 15 de juliol a l’Alma Festival Jardins de Pedralbes del Poble Espanyol. 

Per què t’interessa l’esperit de les raves?

A les raves, als clubs de techno, el públic té una seguretat brutal. No hi ha cap mena de discriminació, tampoc d’edat. He vist gent de vuitanta anys en raves i ningú els diu res. Volia reproduir aquesta sensació de llibertat i combinar-la amb lletres que facin reflexionar. Segurament durant el concert la gent no es para a analitzar el missatge de les cançons, però m’agrada pensar que l’endemà en parlaran amb els amics. 

A la cançó Flotante dius que t’han ensenyat a intentar ser sempre la millor. ¿A Rave intentes despentinar-te, desempallegar-te de la Zahara que ho fa tot bé?

I tant! Em tiro a terra, ballo, pujo a la tarima, toco mil instruments. Rave és el meu format de concert preferit, l’he dissenyat com un espai de diversió absoluta. Em multiplico per totes les petites Zahara que he sigut alguna vegada. Tant li fa si ha passat una hora o dues, estic completament entregada tota l’estona. 

Vas treure els discos Reputa i Madre amb pocs mesos de diferència. Què tenen en comú, per a tu, una puta i una mare?

A gairebé totes les dones ens han dit puta alguna vegada. Ens ho diuen per empetitir-nos, per fer-nos sentir insegures. Ser mare, en canvi, és el millor que et pot passar, és la gran aspiració femenina. Ningú et demana que siguis puta, però tard o d’hora t’ho acabaran dient. D’altra banda, tothom et demana que siguis mare, però la societat no t’ofereix cap mena de facilitat. Les persones que et diuen puta segurament ho dirien a tothom menys a la seva pròpia mare. Buscava aquest contrapunt. 

Al discurs dels Premis El Ojo Crítico de Música Moderna 2023, deies que els teus dotze anys van ser un punt d’inflexió: vas compondre la primera cançó, però també vas començar a patir assetjament. 

Amb els anys he vist que no és casualitat: una cosa va portar l’altra. La música em servia de refugi, em permetia allunyar-me de la vida real. Una palabra, la primera cançó que vaig compondre, era completament naïf, sense cap mena de voluntat reivindicativa. L’assetjament escolar és terrible. Per molt que existeixin eines per detectar-lo, encara passa constantment. Se n’hauria de parlar més. La violència que patim durant la infància ens condiciona molt quan som adults. 

Entenc que preferiries no haver viscut res d’això, encara que la teva carrera musical hagués seguit altres viaranys, oi?

Home, esclar. Tant de bo no hagués hagut d’escriure-les mai. Tant de bo haguessin existit cançons com aquestes quan jo era adolescent. Tant de bo no haguéssim de dedicar entrevistes senceres a parlar dels abusos sexuals. Puta ha estat el disc més important de la meva carrera. M’ha portat reconeixement del públic, atenció mediàtica, premis de la crítica… Però regalaria tots els premis, tots, a canvi de no haver patit assetjament. 

“He convidat la bèstia a sopar a casa i és puntual, molt formal”, dius a la cançó Hoy la bestia cena en casa. ¿És difícil acceptar que els agressors són més a prop del que creiem?

No conec cap dona que no hagi patit algun tipus de violència sexual: violacions, abusos, assetjament al carrer, discriminació física. Però quants homes coneixes que hagin estat violadors? No quadra. O bé hi ha un sol home, que no coneix ningú, que s’encarrega de fer-ho tot, o bé els agressors s’estan amagant. Sempre parlem de les víctimes, i això genera una revictimització que acaba cansant. Hauríem de posar més el focus en els agressors. 

¿T’han escrit mai, les persones que et van fer mal, dient que han escoltat la teva música?

Segurament no són conscients que em van fer mal. O potser tenen massa vergonya. Em sembla perillós, tenebrós, fins i tot macabre: després d’aquestes relacions, nosaltres anem al psicòleg per intentar ser millors persones i ells ni tan sols saben que han destrossat la vida a algú. Això sí, vaig rebre missatges d’homes que m’havien tractat educadament, amb afecte, preguntant-me si havien fet res que m’hagués incomodat. Se’m va trencar el cor. Les bones persones fins i tot ho són per autoqüestionar-se.

A Berlín U5 cantes: “Corria despullat, follava sense parar”. ¿La gent encara mostra reticències quan una dona parla de sexe obertament?

No ens deixen ser responsables de la nostra sexualitat. Sembla que només puguem tenir sexe si ens ho exigeix un home. Què passa si ensenyo el cos, si soc explícita perquè vull? El problema és que t’hi obliguin terceres persones. Algun cop, després de sortir a l’escenari amb tanga, m’han escrit missatges dient que no cal ensenyar el cul per reivindicar segons què. I jo pensava: no has entès res?

Vas dedicar una cançó a Taylor Swift i sovint la cites com el teu gran referent. Què la fa tan poderosa?

Taylor Swift és una dona ultrapoderosa, segurament és l’artista amb més seguidors de tot el món. Però al documental Miss Americana explica que ha patit moltes actituds masclistes a la indústria musical, que s’ha hagut de reinventar molts més cops que els seus companys, que ha estat qüestionada per ser guapa, prima i rossa. La seva història em va fer sentir menys sola, vaig adonar-me que el que jo havia viscut no era cap excepció.

El 2021 vas tenir problemes amb Vox, que va denunciar un cartell en què apareixies vestida de Mare de Déu. ¿Et fa por el que pugui passar a les eleccions generals del 23 de juliol?

Molta. Els drets i les llibertats conquerides perillen més que mai. Segons enquestes recents, cada vegada més joves creuen que la violència masclista no existeix. Tothom hauria d’estar preocupat per les eleccions. Tothom. Qui vulgui tenir una casa, qui cregui en els drets humans, qui vulgui viure en un món amb educació i sanitat públiques. Em fa riure el privilegi dels qui es consideren apolítics, com si els drets del col·lectiu LGTBIQ+, per exemple, no els diguessin res. No em vull imaginar què pot passar si avança l’extrema dreta. A l’escenari canto, ballo i m’ho passo bé, però en general soc molt pessimista.