La fascinació eterna per l’estètica de l’Anticrist

Una seqüència frontal que mostra el part d’un xai aixeca el teló d’El reino de Satán, com si volgués anunciar-nos que l’Anticrist acaba de néixer. Com ja va fer Penny Lane a Hail Satan?(2019), Scott Cummings, muntador de la directora indie Eliza Hittman, s’endinsa en la comunitat de l’església satànica per enregistrar el misteri que envolta aquest culte. Ara bé, si el film de Lane sobre els satanistes nord-americans s’articulava en clau política, posant el focus en el seu activisme en defensa de la llibertat de culte que proclama la constitució dels Estats Units, el retrat de Cummings es deixa seduir per les rutines quotidianes i, sobretot, per l’estètica d’una subcultura, val a dir, força domesticada.

Estructurat com si fos un fresc, els tableaux individuals que conformen el film presenten diferents adoradors del dimoni en situacions diverses, ja sigui posant en marxa el rentavaixella, estenent la roba, invocant el diable o en sessions de sadomasoquisme. És a partir d’aquesta última seqüència, una de les més impactants, quan El reino de Satán abandona el punt de partida documental i es revela com un retrat fantasiós, experimental i especialment tediós sobre aquesta secta ocultista. Cummings utilitza efectes visuals per realçar els rituals i la idea d’encanteri i màgia, però fins i tot amb aquests trucs no aconsegueix presentar els adoradors de Satanàs amb la complexitat que se’ls pressuposa.