Uns reis catòlics, però no gaire

PalmaLa veritat és que catòlics, el que es diu catòlics, no ho eren gaire, si entenem aquesta paraula amb el significat actual, amb una Església més oberta i ecumènica que no aleshores. Instal·laren a l’Arxipèlag la Inquisició tot i les reticències de les autoritats locals, el ficaren a les seves guerres i varen treure tot el suc possible de les Illes. Això, sense comparèixer-hi mai. I Ferran, qui era el ‘nostre’, com a monarca d’Aragó, fou un individu sense escrúpols. El seu regnat no fou un període favorable per a les Balears, sinó tot el contrari. Recordam aquesta parella mitificada quan es compleixen 550 anys de la seva proclamació com a reis de Castella, el 1474, a la qual seguiria, el 1479, la de sobirans de la Corona d’Aragó. I ho feim seguint els estudis d’Eduardo Pascual, Ricard Urgell, Miquel Àngel Casasnovas, Josep Juan Vidal, Mateu Colom i Ernest Belenguer.

El primer mite que hem de desterrar sobre els ‘Reis Catòlics’, Elisabet de Castella i Ferran d’Aragó, és el de la suposada ‘unitat d’Espanya’ que hauria representat el seu matrimoni. Els diversos territoris, les Illes entre ells, mantingueren les institucions pròpies i l’autogovern durant el seu regnat. Només teníem en comú els mateixos monarques i, un poc més tard, la Inquisició, amb jurisdicció sobre tots ells. Aquesta situació es perllongaria fins a començament del segle XVIII, quan Felip V –aquest sí– va sotmetre les Balears a l’autoritat de Castella.

Ni Elisabet ni Ferran estaven destinats a ser reis. Ferran tenia un germà gran, Carles de Viana, qui, per cert, sí que va visitar Mallorca, a diferència dels ‘Catòlics’ que mai no posaren un peu a les Illes. Elisabet també tenia un germà major, Enric IV de Castella. Quan aquest va morir, l’11 de desembre del 1474, ara fa 550 anys, ella es va proclamar reina, tot i que Enric havia deixat una hereva, Joana. Per llevar-la d’enmig es va fer servir l’argument –dubtós– que no era filla del rei. I Ferran es convertí en rei d’Aragó cinc anys després, en morir el seu pare, Joan Sense Fe. Els mallorquins trigaren més de dos anys a prestar-li jurament de fidelitat, en aquesta línia de no frisar tan característica.

La suposada harmonia del “tanto monta, monta tanto” no ho devia ser tant quan, en un primer moment, es va pretendre que a Castella Ferran només hi figuràs com a ‘senyor’ i ‘legítim marit’ d’Elisabet, i no com a rei a tots els efectes, que era el que ell volia i que finalment va aconseguir. De les infidelitats, ni en parlem: el molt ‘Catòlic’ monarca fou pare d’uns quants bastards, pràctica habitual dels sobirans fins a temps recents. Pel que fa als fills legítims, els feia servir com a peces d’escacs de la política exterior amb els seus matrimonis, la qual cosa també era l’usual. Per cert, que el títol de ‘Catòlics’ els ho concedí el papa Alexandre VI –Roderic Borja–, qui no destacà tampoc per les seves virtuts: va ser administrador del Bisbat de Mallorca, però no es va prendre la molèstia de venir-hi; només li interessava cobrar-ne les rendes.

Manipulació de les eleccions

Tot i el famós “tanto monta”, era Ferran el monarca de la Corona d’Aragó i fou ell qui exercí la sobirania sobre l’Arxipèlag. I s’ha de dir que d’una manera no gaire amable. Les Illes eren, com sempre al llarg de la història, un territori perifèric i un regne de segona categoria. L’única cosa que els interessava dels illencs era treure’ls els doblers, sobretot per a les guerres, que eren –i són– caríssimes.

Com que el regne de Mallorca mai no va tenir corts pròpies –parlament–, ‘el Catòlic’ convidà les Balears a assistir a les Corts Generals de la Corona d’Aragó, el 1484. Però des de les Illes no s’hi va enviar ningú. Sospita Pascual que no hi anaren perquè intuïen que allò que volien era demanar-los doblers, un pic més. Es veu que aquella ‘plantada’ va emprenyar Ferran, així que no els tornaren a convidar. De fet, mai més, fins al segle XVIII, les Illes tindrien representació a les Corts comunes. Quan ‘el Catòlic’ va crear el Consell d’Aragó, per als assumptes d’aquests territoris, els balears també quedaren relegats a una posició secundària.

Això no vol dir que Ferran es desentengués del que es cuinava a l’Arxipèlag. El que volia era tenir-los fermats i ben fermats. Com que els càrrecs públics illencs es triaven per sorteig entre un grup d’aspirants amb els requisits per ser-ho, el monarca va voler llevar i afegir-hi noms, a fi que en sortissin els més afins. El 1502 va fer fora de l’elaboració de les candidatures els jurats –equivalent als actuals regidors o consellers insulars–, amb la qual cosa es botava, sense major problema, la legislació vigent. Aquests arribaren a oferir-li un suborn –perdó: una donació– de sis mil lliures si es deixava estar de reformes.

De Ferran ‘el Catòlic’, se n’ha destacat l’objectiu de posar fi al deute galopant que patia la Universitat de Mallorca, equivalent als actuals Ajuntament de Palma i Consell Insular. És clar que ell n’era el primer interessat, perquè d’un territori endeutat fins a les celles no es podia aconseguir ni un duro. El 1499, ara fa 525 anys, Ferran va promulgar la ‘Pragmàtica de Granada’, per posar fi a aquell desgavell.

El ‘pla Ferran’ d’endreçament en deu anys preveia amortitzar 80.000 lliures de deute, que no era res de l’altre món, ja que aquesta pujava a l’astronòmica xifra de 600.000. Com? Fent pagar imposts a aquells que habitualment n’estaven exempts: és a dir, als privilegiats, mesura que, òbviament, a aquests no els va fer gens de gràcia. Com que les despeses es continuaven disparant, entre altres coses perquè ‘el Catòlic’ continuava demanant doblers, es varen haver de signar nous endeutaments, així que el pla de Ferran fou un fracàs.

El 1478, el papa va concedir als monarques una Inquisició pròpia per al conjunt dels seus regnes. Aquest instrument perseguidor d’heretges ja existia abans, de fet Jaume I, tan reverenciat, era qui l’havia establert a la Corona d’Aragó. La diferència és que aquest nou ‘Sant Ofici’ ja no dependria de Roma, sinó dels ‘Catòlics’: era un instrument d’uniformització i de centralització. A Mallorca, la seva primera seu seria l’antiga casa a Palma dels cavallers templers.

La Inquisició o com castellanitzar

La nova institució repressiva va estar a punt de no establir-se a les Balears, perquè, com ha passat unes quantes vegades a la nostra història, qualcú s’havia descuidat d’incloure les Illes al llistat de territoris on actuaria, error que malauradament fou esmenat. El 1487, l’ordre d’implantar el ‘Sant Ofici’ es va transmetre al Gran i General Consell, que no la va acollir amb gaire entusiasme. Era una eina de castellanització: els mallorquins quedaven explícitament exclosos de formar part dels tribunals que havien d’actuar a Mallorca. Ferran parlava català, però els monarques successius no es prendrien la molèstia d’aprendre la llengua pròpia de l’Arxipèlag.

Aquella primera etapa de la Inquisició a les Illes fou la més dura de tota una llarga història que es va perllongar fins al segle XIX. Només entre el 1488 i el 1534 es dugueren a terme un centenar d’actes de fe, amb mil tres-centes sentències. Per descomptat, les víctimes d’aquelles atrocitats eren els jueus conversos, justament el sector més dinàmic de l’economia illenca. En fugiren centenars. Així que al crim s’hi afegia la pèrdua d’ingressos, pels imposts i pels guanys comercials.

Les autoritats illenques presentaren les seves protestes als ‘Catòlics’, sense gaire èxit. Cap al 1490, enviaren una delegació al monarca, queixant-se que la nova Inquisició envaïa les seves competències en jutjar persones que ho havien de ser per la justícia ordinària. Ara bé, un dels principals beneficiaris de les multes i confiscacions als processats era –sí, això era!– el tresor reial, és a dir, Ferran ‘el Catòlic’. Així que ja podeu imaginar l’èxit d’aquelles gestions.

Els illencs participaren en les campanyes militars dels ‘Catòlics’, entre les quals la caiguda de Granada el 1492, que acabà amb el darrer reducte islàmic a la península, i que fou festejada a les totes a Ciutat; tan a les totes, que en aquella celebració es gastaren 800 lliures, com si sobrassin els doblers. També a les guerres d’Itàlia: el famós Gonzalo Fernández de Córdoba, ‘el Gran Capità’, passà uns dies a Mallorca de camí cap a Nàpols, i a les Illes es feren lleves de soldats per participar en la conquesta d’aquell regne i en la seva incorporació a la monarquia hispànica.

Aquelles eren batalles en què als illencs no se’ls havia perdut res. Molt més interessants per ells eren les expedicions militars contra el nord d’Àfrica, que representava una amenaça constant per a les costes balears. D’aquí que els mallorquins posassin l’ànima en la conquesta de Bugia (Algèria), el 1510: el Gran i General Consell va sufragar de la nostra butxaca vuit vaixells, participaren en l’expedició mil mallorquins i el port d’Eivissa es va fer servir com a punt de partida. Quan Barba-Rossa va tractar de recuperar la ciutat, tres mil mallorquins, menorquins i eivissencs acudiren per defensar-la: un contingent espectacular, com observa Casasnovas, tenint en compte la població de l’Arxipèlag aleshores.

Ferran el Catòlic va morir el 1516. Elisabet havia mort el 1504 i ell s’havia tornat a casar amb la seva neboda-neta –sí, així anaven les coses–, Germana de Foix, amb l’esperança de concebre un fill mascle i trencar aquella ‘unitat’ que se suposa que tots dos havien establert, però no se’n va sortir. Les reformes que havia volgut fer al Regne de Mallorca, com comenta Juan Vidal, no solucionaren res, sinó que intensificaren “un descontentament general de totes les classes socials”, que xocarien només cinc anys més tard en la Germania. Vaja, com per estar contents amb els ‘Catòlics’!