Reis del món

-De vegades tenc la sensació que no he estat mai jove -va dir don Joan, interrompent el silenci en què havia caigut la conversa.

-L’enyoreu, la vostra joventut? -va preguntar el doctor Mascaró, sense deixar caure aquelles paraules a terra.

Silenci i un cert sopor. Suposo que els canapès, l’amanida i el gewürtztraminer ens havien fet un cert efecte a l’estómac i al cervell. Quan vam acabar la col·lació i don Joan m’ho va indicar, vaig fer venir Isabella, que va recollir les restes de l’aperitiu. A petició meva les va retirar i va tornar després amb el carretó dels licors, que va deixar arrambat al racó que es formava entre la paret i la llar de foc. La vaig mirar novament, i aquesta vegada ella em va sostenir dos segons la mirada, amb dignitat i fins i tot amb un punt d’insolència, i a continuació es va girar i va sortir del despatx amb passes decidides. Era una dona preciosa, i aquesta actitud seva, tan oposada a la torbació d’abans, em va enervar una mica. Em preguntava què devia fer Otto, ociós mentre els seus serveis no fossin requerits.

Don Joan va fer el gest d’aixecar-se per anar cap al carretó de les begudes espirituoses, però no es va arribar a moure de la butaca i es va limitar a fer un gest vague amb la mà, indicant que ens servíssim si ens venia de gust. Ni el doctor Mascaró ni jo no ens vam moure. En comptes de fer res ens vam sumir en aquell silenci reconfortant, com quan uns amics es concedeixen una treva tàcita en el decurs d’una conversa encesa. Érem això?, em vaig preguntar. Érem amics? No, no ho érem, em vaig respondre tot d’una a mi mateix, o si més no jo no podia dir que ho fos de cap dels altres dos homes que hi havia allà. Per a don Joan jo era un instrument, tal vegada un dels més eficaços i més còmodes de què disposava (ni que fos pel temps que feia que se’n servia), però no l’únic i ni tan sols, segurament, el més valuós. Per al doctor Mascaró la meva presència era una mera anècdota que li servia per apuntalar les seves rèpliques. Però, i ells dos? Eren amics, don Joan i el doctor Mascaró? Tenia sentit parlar d’amistat per descriure la relació entre ells?

M’entretenia cavil·lant en això, en part per treure’m del cap el pensament d’Isabella. I d’Otto. Escoltàvem com el rellotge de paret marcava el pas del temps i sentíem, cada vegada més pròxima, la tempesta: s’havien aixecat unes ràfegues de vent que s’enduien lluny les volves de neu, i a canvi podíem veure, a través del finestral, una negra massa nuvolosa travessada per un bosc de llamps que s’encenien i s’apagaven com si fossin filaments elèctrics. Don Joan va respondre la pregunta del doctor Mascaró:

-Enyorar la joventut? No es pot enyorar una cosa que no s’ha tingut. Però de tant en tant hi penso, això és tot.

-La joventut -va reflexionar el doctor Mascaró- està més valorada ara que uns anys enrere, potser fins i tot una mica sobrevalorada. No ens hauríem d’estranyar si d’aquí a uns anys la joventut és vista com una nova classe social.

Don Joan es va arronsar d’espatlles. A continuació va estirar els braços damunt l’escriptori, per desentumir-los, i va demanar al doctor Mascaró:

-I tu, Joan? Com valores la teva joventut?

El doctor Mascaró va somriure.

-En tinc un record feliç -va respondre sense dubtar-ho-. La vaig passar entre llibres, mestres i condeixebles, aprenent el que bonament vaig ser capaç. També vaig caminar molt per la muntanya, crec que si una cosa enyoro de debò d’aquells dies són les pujades que feia tot sol al Teix. Esplaiar-me en la grandiositat de la muntanya, tot sol davant del misteri. Fins i tot vaig poder viatjar fins a Alger i visitar els meus pares, en un viatge al nord d’Àfrica organitzat per l’Escola de Comerç. Això va ser tan emotiu! Feia més de deu anys que no ens vèiem.

-Recordo quan vares tornar -va assentir don Joan-. És cert que se’t veia content. Entusiasmat, fins i tot.

-Vós hi teníeu alguna cosa a veure, amb aquest entusiasme, don Joan. Va ser quan em vàreu demanar si volia ensenyar la llengua anglesa al vostre fill Joan, i després acompanyar-lo a Anglaterra a estudiar. Jo tenia vint-i-tres anys, i en Joan no en devia tenir més de quinze. Vam començar amb l’anglès, però ens vam haver d’interrompre perquè vaig ser cridat a files. -Es va girar cap a mi-. S’ho imagina, això, director Tremulles? Jo empunyant una arma!

Vaig titubejar un moment, encara aferrat mentalment a les consideracions sobre Isabella, d’una banda, i sobre l’amistat, de l’altra.

-La veritat és que resulta difícilment imaginable. -Vaig forçar un somriure.

-Ja pot ben dir-ho -va confirmar ell-. Hi havia la guerra al Marroc i em van mobilitzar a Cartagena, se suposava que des d’allà en qualsevol moment hauríem d’anar a Melilla. Per entrar en combat. La sola idea em repugna.

Em vaig adonar que don Joan m’adreçava, per fi, una mirada còmplice.

-Sort -va dir, emfasitzant aquesta paraula- que et van llicenciar abans que no arribés a succeir.

-Ben cert -va exclamar el doctor Mascaró-. Un bon dia vaig ser cridat a les oficines del quarter de Cartagena i un comandament, no recordo quin, em va lliurar la carta blanca i em va indicar que me’n podia tornar per on havia vingut. Encara dono gràcies a Déu per aquesta gràcia, no hauria pogut fer de combatent de cap manera.

De cua d’ull, don Joan no deixava de mirar-me, i jo em preguntava si el doctor Mascaró era tan innocent o se’l feia. La batalla per a la qual havia estat cridat a files era la d’Annual, i don Joan en va ser l’amo. Annual va ser la causa del pronunciament de Primo de Rivera, i de la seva promesa de fer afusellar don Joan tan aviat com en tingués ocasió, etcètera. La batalla es va allargar vint dies sota el sol escruixidor de l’estiu del Rif, i els moros d’Abd el- Krim no tan sols van massacrar els soldats espanyols amb les armes que nosaltres els havíem venut, sinó que els capturaven, els obrien en canal i els escorxaven i els cremaven vius.

Aquesta hauria estat també la sort del doctor Mascaró, i don Joan ho sabia. I ell volia que aquell jove savi vivís per ser el tutor del seu fill. No, òbviament no va ser Déu qui va obrar la gràcia de treure aleshores el doctor Mascaró del camí cap a una mort segura. Però era de debò que no se n’havia adonat, o només ho fingia? Aquella ingenuïtat era impròpia d’un home tan perspicaç. Vaig sentir una forta temptació de fer-li-ho notar, però la mirada de don Joan, de sobte coercitiva, me’n va fer abstenir.

-Una joventut guerrera no t’esqueia gens ni mica, Joanet -es va limitar a dir, arrepapant-se a la butaca.

-El simple fet de sostenir l’arma a les mans se’m feia intolerable -recordava el doctor Mascaró, i jo havia d’esforçar-me per contenir la ràbia que em produïa el que per moments em semblava cinisme-. I tanmateix he hagut de topar amb la guerra al llarg de la meva vida. Anglaterra va entrar en guerra contra Hitler quan feia pocs anys que jo m’hi havia instal·lat. Però és que a Anglaterra ja hi vaig arribar fugint de la guerra d’Espanya. El màxim crim, el pecat de la guerra entre germans.

Vaig estar atent per si amb aquelles paraules volia dir res de mal contra don Joan, però no hi vaig percebre cap doble sentit. El doctor Mascaró s’havia submergit en la seva memòria: de sobte el rostre se li havia tornat sever, i es percebia que els records l’afligien de debò. Don Joan només va murmurar:

-Van ser dies durs per a tothom.

-El 18 de juliol -va prosseguir el doctor Mascaró, com si no el sentís- jo era a Palma i vaig trobar uns homes que baixaven corrents el passeig del Born, cridant que havia començat la guerra. Jo no donava crèdit al que sentia i vaig resoldre que el millor que podia fer era anar a la plaça de Cort, a l’Ajuntament, per preguntar al doctor Darder sobre la situació. Mentre hi caminava, apressat, no feia més que trobar homes que cridaven exaltats, amb una agitació que feia venir angoixa.

-Disculpeu la meva ignorància, doctor Mascaró -vaig gosar interrompre, ara persuadit de la sinceritat d’aquell home-. Qui és el doctor Darder?

-Qui era, Tremulles. -Va ser don Joan qui em va respondre-. Era l’alcalde de Palma quan va esclatar la Guerra Civil. Un republicà. Els feixistes el van anar a cercar de seguida i el van detenir. Després el van jutjar i finalment el van executar.

-Una atrocitat indescriptible -va seguir el doctor Mascaró-. El van torturar i el judici sumaríssim va ser una farsa. Quan el van afusellar el van obligar a recolzar-se en una paret perquè ja no s’aguantava dret. Don Emili, el doctor Darder, era un home de pau i de coneixement, jo hi tenia una certa amistat. El seu destí va ser el mateix de tants altres, tanmateix. Milers i milers de vides tudades, i un país sencer que tardarà molts d’anys a tornar a aixecar el cap, si mai l’aixeca. Entenen per què afirmo que la guerra és la més vil de les baixeses humanes?

Don Joan i jo vam restar en silenci, però aquesta vegada el to acusador del doctor Mascaró era manifest.

Finalment don Joan va respondre:

-Tal com jo ho veig, les guerres són inevitables -va dir, amb veu ferma.

El doctor Mascaró es va remoure una mica a la butaca.

-Sabeu que discrepo d’aquesta idea. -El seu to era suau-. Però m’agradaria que m’expliquéssiu en què la fonamenteu.

-En l’evidència que les guerres són el producte de l’estupidesa humana, molt més que de la maldat. O tal vegada la maldat també és un producte de l’estupidesa. El cas és que, quan els homes decideixen dividir-se en dos bàndols i matar-se, res ni ningú pot aturar-los. No hi ha manera d’impedir que ho facin. És un comportament estúpid, però tan antic com l’espècie humana. I no podem evitar que l’ésser humà cometi estupideses. Això és tot.

-Però sí que podem fer-hi negoci.

-L’estupidesa dels altres genera oportunitats de negoci, és cert -va admetre don Joan-. I el negoci també és una activitat humana: si no el faig jo, el farà algú altre. Cada dia neix un beneit, l’important és que jo el trobi.

-Això és un sarcasme, don Joan.

-Això és una veritat com un temple, Joanet.

Era evident que ningú esperava la meva intervenció, de manera que novament em vaig imposar silenci. Si hagués estat convidat a parlar, li hauria preguntat al doctor Mascaró en què basava ell la superioritat moral des de la qual semblava demanar comptes a un home que ell es negava a admetre que li havia salvat la vida. El rellotge de paret va tocar les onze; els trons de la tempesta ressonaven més a prop a cada moment (no es tracta de cap metàfora, sempre he estat incapacitat per a la poesia). Com que la conversa duia camí d’encallar-se, vaig pensar que podia ser oportú remullar-la una mica:

-Que els ve de gust una copa? -vaig preguntar mentre m’aixecava-. Em penso que me’n serviré una.

-Bona idea -va dir don Joan, agraït-. Posi’m una mida curta de chartreuse si és tan amable, Tremulles. És d’hora per beure, però què diantre, el temps hi convida.

-Vostè voldrà prendre alguna cosa, doctor Mascaró? -Si les meves funcions com a director de la Banca March havien d’incloure les tasques d’hostessa, procurava donar-hi el compliment adequat.

-No solc beure licors -va respondre, inesperadament animat-. Però com bé diu don Joan, què diantre...

Es va girar cap al carretó i va examinar les botelles tan detingudament que semblava que hagués de desintegrar-les amb la vista. Finalment, com si hagués descobert un culpable, en va assenyalar una amb el dit:

-Això és marrasquí? -em va demanar, amb una entonació il·lusionada.

-Ho és, doctor.

-Per favor, director Tremulles, prendré això. En vaig prendre el dia que vaig conèixer Kathleen, la meva esposa, en una cerimònia a Cambridge, i d’aleshores ençà no n’he tornat a beure. M’acompanyaran en un brindis per la meva estimada Kathleen?

Vaig observar fugaçment don Joan, que ara tornava a somriure. Aquell home, el doctor Mascaró, era decididament extravagant. Li vaig servir el marrasquí a ell i el chartreuse a don Joan, i per a mi vaig abocar un raig de conyac. Quan tots tres vam tornar a estar asseguts, el doctor Mascaró es va posar dempeus i va proposar el seu brindis amb veu cridanera:

-Senyors, per la meva esposa Kathleen, que posseeix les virtuts dels verds camps anglesos. Convindran amb mi que no hi ha sort en aquesta vida com la de trobar l’amor que ens hi acompanyi. Salut!

Vam aixecar les copes i vam beure un glop sense dir res. El doctor Mascaró es va tornar a asseure i, després d’assaborir el licor, va fer petar la llengua contra el paladar i va declarar:

-Realment magnífic, aquest marrasquí. Vivificador com la primera besada.

Va fer una pausa i ens va mirar, com si esperés alguna reacció per part nostra. Com que no n’hi va haver, va recuperar la compostura i la parla suau:

-Però ara -es va escurar la gola- m’agradaria tornar un moment al que dèiem.

Va fixar els ulls en don Joan, que va aixecar les celles i va obrir les mans.

-Endavant -va concedir-. Però abans voldria subratllar que no pretenia molestar-te amb les meves observacions. Et recordo que has estat tu qui m’ha preguntat.

-No m’heu molestat gens, don Joan. -El doctor Mascaró va fer un altre glopet de la copa-. Però digueu-me, us molesta a vós que diguin que sou el banquer de Franco?

No va moure ni un múscul durant uns segons, que se’m varen fer molt llargs. El doctor Mascaró, per contra, semblava que s’hi divertia. Finalment va sospirar:

-Ara soc jo qui t’he de demanar en què es basa aquesta pregunta, Joan.

-Abans de sortir de Mallorca cap a Anglaterra, quan l’illa ja es trobava sota el control dels militars rebels, ho vaig sentir més de dues vegades: «Déu proposa, en March disposa». De fet, no es referien a vós com en March, us deien...

-...en Verga, sí. Això deien?

-És molta responsabilitat esmenar-li la plana a Déu, don Joan.