"Fa molt 'cringe' quan els 'boomers' intenten atreure la gent jove al teatre a la desesperada"

BarcelonaNo hi ha en el teatre català un exercici de reescriptura dels clàssics amb més enginy lingüístic i escènic que les filigranes que ha fet Jordi Oriol amb Hamlet, La tempesta i Macbeth de Shakespeare, reconvertides en La caiguda d’Amlet, L’empestat i La mala dicció. Per això el Teatre Lliure li va encarregar, durant la pandèmia, que versionés El rei Lear però per a infants. El que s'estrena ara a l'Espai Lliure —des d'aquest dissabte i fins al 4 de gener— és l'evolució d'aquella peça, un espectacle en vers titulat Reiterat rei tarat, que està pensat per a públic adolescent en amunt.

La protagonista de l'obra és Cordèlia, la filla repudiada pel pare, interpretada per Lua Amat. El mateix Jordi Oriol es queda el Lear, el rei que no sap què és realitat i què és mentida, igual com passa en el teatre. "És més fàcil assumir compliments fingits que ens afalaguen que acceptar veritats incòmodes que ens fan mal", diu Oriol. L'obra desplega alguns dels temes del clàssic, com l'autoengany i la veritat, a més de la traïció i la venjança. "És una tragèdia devastadora —diu—. L'amor paternofilial és el més fort, perquè és incondicional, però pel fet de ser-ho de vegades encara és més devastador".

L'espectacle traça "un paral·lelisme entre la bogeria que vivim tots en l’adolescència, quan tothom ens veu com a estranys i nosaltres veiem el món diferent, amb la bogeria que viu Lear quan s’adona que també havia viscut un engany amb la seva filla". El títol de Reiterat rei tarat ve perquè hi ha dues trames semblants en paral·lel, la de Lear i la de Gloucester. Oriol utilitza les paraules de Shakespeare, aquell "res, no res" que Cordèlia li diu al pare quan li pregunta què pot dir per adular-lo, per plantejar fins i tot quin sentit té viure i morir, i si hi ha res més enllà. I tot això en un escenari buit on no hi ha "res, no res" més que la traça de Shakespeare, la paraula d'Oriol i l'espai escènic de Sílvia Delagneau.

Nao Albet, que va estrenar al Lliure quan era menor d'edat un estripat Straighten con Freithen (2007), és el director d'aquest espectacle que juga amb la llengua i amb el clàssic. Creu que els joves "hi empatitzaran perquè tenen un altre adolescent al davant, ho veuran com un mirall". Amat, que té 20 anys, celebra el nivell de l'aposta creativa del Lliure: "Fa molt cringe quan els boomers intenten atreure la gent jove al teatre a la desesperada, intentant fer bromes. A mi m'hauria agradat més que em tractessin com una persona, com quan intenten arribar a la gent gran, als meus pares o tiets".