March i Mascaró, antagònics i amics
Nascuts a Santa Margalida a finals del segle XIX, el financer i l’orientalista varen mantenir una relació de respecte mutu. March sempre va voler que Mascaró treballàs per a ell, però aquest s’hi negà
No és del tot cert que dos no s’apleguen si no s’assemblen. No ho és, si més no, en el cas de l’amistat que varen mantenir el financer Joan March Ordinas (Santa Margalida, 1880 - Madrid, 1962) i l’orientalista i professor de la Universitat de Cambridge Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897 - Comberton, Regne Unit, 1987). Dues personalitats ben diferents, dos camins del tot dispars i una relació més que cordial que es va estendre mentre ambdós foren vius. I és que -més enllà d’haver nascut a Santa Margalida, un racó petit i marginal a la Mallorca de finals del segle XIX, que és quan varen venir al món amb desset anys de diferència- ni la dedicació, ni el pensament, ni els interessos, ni els espais vitals, ni molt manco el nivell de vida no tenien res a veure, ni tampoc cap motiu per convergir com ho varen fer.
La disparitat
Ara, Joan Mascaró i Joan March són els protagonistes de Reis del món, la novel·la de Sebastià Alzamora que edita Proa. Reis del món, cadascun del seu món, és el que foren aquests dos vilers que, en cert sentit, però en un sentit antagònic, contribuïren a marcar el curs del segle XX. Què podia unir l’anomenat ‘banquer de Franco’, contrabandista, traficant d’armes i finançador de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial que va ser Joan March, amb el pacifista declarat, home de pensament i de consens, republicà autoexiliat i personatge incòmode per a la dictadura franquista que fou Joan Mascaró?
La realitat és que, tot i les acusades diferències entre l’un i l’altre, Mascaró i March es varen professar respecte i admiració mutus. Això, fins al punt que, segons contava sovint el recentment finat Joan Francesc March (missioner i nebot del financer), el professor de Cambridge tenia dos retrats al lloc on treballava a la seva casa de Comberton: el del Mahatma Gandhi i el de Joan March. Afirmava Mascaró que eren les dues personalitats més intel·ligents que havia conegut -malgrat que no va conèixer mai el líder hindú personalment- i que, a més, s’assemblaven físicament. També en aquest sentit d’admiració es manifestava Mascaró a les cartes que escrivia a March, encara que alguns estudiosos han vist en aquestes lloances una mena de captatio per després llançar-li alguna crítica igualment sincera.
Per la seva banda, Joan March Ordinas, dels pocs objectius que mai no va poder veure satisfets va ser que Mascaró treballàs per a ell, en nòmina. Li ho va demanar incansablement i insistent, fins a arribar a oferir-li allò que volgués. L’orientalista sempre es va negar a estar al seu servei.
Una tutoria marcà l’inici
El banquer ja feia fortuna quan, assabentat que un jove del seu poble destacava per la intel·ligència i el coneixement de llengües, li començà a comanar petites feines. La primera sembla que va ser el 1915, quan Mascaró només tenia 18 anys i el financer li demanà, en plena guerra europea, que li fes d’intèrpret d’alemany “en l’intent de compra d’unes sis mil tones de combustible que portava el mercant alemany Fangfurm, procedent de Nova York i refugiat al port de Palma a causa del conflicte bèl·lic”, segons relata Joan Maimó a la biografia Joan Mascaró i Fornés. Els múltiples espais de la saviesa (UIB, 1990).
El 1921, March tornà a pensar en el jove Mascaró, aquesta vegada perquè fes classes d’anglès al seu fill gran, Joan March Servera, i l’acompanyàs a Anglaterra. “El seu pare pensa en els negocis i probablement som l’única persona realment interessada en els seus estudis”, escriví Joan Mascaró. El viatge a Anglaterra, en tot cas, es retardà, i no va ser fins al gener del 1924 que el banquer li proposà ser el tutor del seu fill, amb qui viatjà per Europa, per acabar, el 1926, matriculant-se, tutor i tutelat, a la Universitat de Cambridge. Va ser amb el finançament de March que Mascaró cursà els seus estudis a la prestigiosa universitat britànica i, amb el temps, es convertí en un dels seus reputats professors. Mascaró li ho agraí sempre.
No només els estudis del fill de March a Cambridge foren idea de Joan Mascaró. Tot i les profundes divergències, el traductor i divulgador de la mística hindú a Occident sempre aconsellà al banquer que donàs suport a la cultura. Fou Mascaró qui li suggerí engegar la Fundació Joan March. I així ho va fer el financer, encara que no en el sentit de promoure preferentment la llengua i la cultura catalanes, com creia Mascaró que havia de ser. També va intentar que March finançàs el Diccionari Català-Valencià-Balear, i tampoc no ho va aconseguir del margalidà, per la qual cosa va posar en contacte Moll amb el seu amic català Rafel Griera.
A Reis del món, des de la ficció, Alzamora dona moltes pistes sobre la relació entre els dos personatges, mentre en defineix la realitat de la manera antagònica que cadascú tenia de veure el món i d’actuar-hi. Però les diferències no foren obstacle per al respecte, fins al punt que, en una carta que Mascaró adreça a March, el 1954, reconeix que el financer té ànima i vida interior.