Nieves Portas i Núria Guiu: “Per a la religió, el cos ha estat el lloc del pecat: demostra que té un poder”

PalmaLes ballarines Núria Guiu (Mollet del Vallès, 1985) i Nieves Portas (Eivissa, 1983) han dedicat la seva vida al moviment del cos, a través de la dansa contemporània i l’espanyola. Defensen la importància del missatge rere l’estètica, un principi que apliquen com a coreògrafes i, en el cas de Portas, com a programadora i directora del teatre Principal de Maó.

Per què la dansa?

— N.P. Hi ha tantes definicions d’aquest art... Hi ha una disciplina, una rutina, és com un ritual. Marta Graham va dir que la dansa és el llenguatge ocult de l'ànima. Tenc família andalusa. Des de petita vaig començar a ballar dansa espanyola. Després n’he fet de moderna, jazz, clàssica... A Madrid podies triar, o dansa clàssica o espanyola. La contemporània encara no havia arribat al conservatori. Vaig decidir fer-ne d’espanyola.

— N.G. Per a mi també hi ha un espai indisciplinat, on explorar altres maneres de moure’s, de pensar amb el cos. El meu entorn familiar és més científic. Jo no ho veig com una cosa separada, però el món és dualista, ha volgut apartar les emocions de la racionalitat. La paraula, l’espai racional, sovint està dominat per un cert sector, un espai dels homes. La dansa no estava controlada per ningú. Això em validava. Emma Goldman va dir: “Si no puc ballar, no és la meva revolució”. Primer vaig fer ballet. Més tard, dansa contemporània.

Existeix un moviment lleig?

— N.P. Amb la formació del conservatori, sí que existeix un moviment lleig. Treballam amb mirall per aconseguir un moviment estètic concret, propi d’un estil, d’un autor. Com a alumna, vaig viure aquesta etapa que tots ho havíem de fer igual. Hi ha aquest estigma, que diu que tots els ballarins de conservatori surten iguals, sense personalitat. A la meva disciplina, i a la dansa clàssica, no hi ha espai per a la improvisació. En la disciplina només de flamenc, sí que hi ha espai per a la creació pròpia. Com a professora del conservatori, intent no dir mai que un moviment és lleig. En canvi, els dic: “Ara anam a treballar aquest estil, amb aquestes línies i formes, i el volem aprendre”. Si no, ens estaríem limitant. La dansa entra pels ulls, però cada vegada m’emociona més un ballarí que és emotiu, mostra la seva personalitat i és honest amb el seu moviment.

— N.G. Les darreres creacions que he fet, Mèdium i Supermèdium, exploren que com que som éssers porosos, ens travessa tot. De vegades, un moviment tècnic, après en un conservatori; d’altres, un que se t’ha impregnat en el dia a dia. Se’t queden gestualitats, expressions, moviments, i no sempre pots estar-hi a gust. Algunes fisicalitats les ballàvem justament perquè ens inquietaven, per fer-les fora. La dansa també aporta aquest poder subversiu. Pots sacsejar, fer fora, o apropiar-te’n. No sé si ara desplaço la mirada, però en l’àmbit cultural, la dansa ha estat vista com un lloc de bogeria: hi ha moltes danses que han estat prohibides, des del tango, la samba, el twist, fins i tot el ballet. El cos sempre ha estat un espai que genera reaccions: per a la religió, és el lloc del pecat. Demostra que el que es mou a través del cos té un poder.

La geografia limita?

— N.P. La doble insularitat sempre té limitacions. Per tenir una formació completa, me’n vaig haver d’anar d’Eivissa. Menorca està molt connectada amb Catalunya, hi ha molts artistes que fan feina a Barcelona. Però hi ha més tradició operística i musical. La programació del teatre Principal de Maó era en un gran percentatge d’aquests gèneres. Jo intent equilibrar-ho amb el teatre, el circ i la dansa. A Eivissa hi ha més tradició: hi ha estudis de dansa formals, reglats, perquè hi ha demanda social.

— N.G. És bonica la idea de la ballarina que té totes les possibilitats, perquè no està subjecta al llenguatge, però t’adones que aquella llibertat també és una condemna. He treballat molts anys a fora, molts per plaer i molts perquè no sabia com tornar.

Com impacten TikTok i les pantalles?

— N.G. Hi ha hagut aquest fenomen que democratitza la dansa. Alhora, és una pràctica molt neoliberal, de danses supercurtes, amb molta publicitat. Des de l’alta cultura, s’acostuma a desvaloritzar la cultura de masses. És important mirar quins nous llenguatges s’estan creant i no tenir-hi una posició de rebuig. Apropar-s’hi per generar una consciència i estar al cas dels perills que comporta.

— N.P. He ballat a Un paso adelante i en programes de televisió. La dansa ha estat estigmatitzada a través de la mirada que se li ha donat a la TV: ha estat objecte de realities. Es transmet la dansa més com a entreteniment que com a cultura, amb molts challenges que volen arribar als joves... És una professió, amb moltes hores d’estudi. Intent fer molt èmfasi en la diferència entre la cultura i l’entreteniment, perquè com a programadora m’arriben propostes que no encaixen en la línia d’un teatre públic. La forma importa, però també el contingut, el missatge. Un espectacle pot ser molt polit, però què m’aporta? M’estim més cercar coses que potser no són taquilleres, però que és important programar-les.

Recomanen

Cinc ballarins que són referents