Renaldo & Clara, pop-folk amb accent de Lleida al cicle Estrella Girls!

BarcelonaAls seus tendres 20 anys, la lleidatana Clara Viñals té les idees clares: a Renaldo & Clara qui mana és ella. Entre aquest trio, que completen Víctor Ayuso (guitarra) i Hugo Alarcón (mandolina, teclat, violí, guitarra...), amics des de fa molts anys, hi ha una sintonia exceŀlent , però “no és gaire democràtic en segons quines coses”, diu amb la mateixa veu suau i dolça amb què ens acarona a través de les seves composicions. “Les cançons són totes meves –explica la cantant i guitarrista–. De vegades tinc una idea molt tancada del que vull, però de vegades entre tots trobem el camí de la cançó”.

La Clara no vol posar etiquetes que encotillin la seva música. Si li preguntes com la definiria, ella respon que simplement “pop, és un terme molt ampli i així em curo en salut”. I vist el contingut del primer EP, format per cinc cançons que són cinc caramels de diferents sabors, li donem la raó: de vegades melancòlic, de vegades juganer, sempre pop, això sí, amb reminiscències folk, coqueteigs amb la bossa nova, apunts de psicodèlia... En comú, melodies reeixides i una veu que és un xiuxiueig que fa pessigolles a l’orella i a l’ànima.

Des de l’edició de Renaldo & Clara, el seu primer i únic EP, ja ha passat més d’un any. Ehem, per a quan nou material? Clara confessa que, a l’hora de compondre, és “una mica lenta. Puc estar mesos fent una cançó. Algunes trigo poc a fer-les, potser en dos dies, però normalment les vaig fent a trossos. Puc tenir alguna idea de la música, però les idees de les lletres, fins que no tinc molt clar el tema de què vull parlar no em surt”. Els temes que la inspiren són “la gent del voltant, la gent que et marca, coses que passen, l’amor...”. Amb aquestes experiències i temps ha reunit material suficient per a un disc que està previst començar a gravar a l’estiu. Seran vuit o nou cançons que formaran part del repertori del concert del dia 13 d’abril a La [2] de l’Apolo, juntament amb els temes del primer EP i alguna versió.

La Clara mira enrere i no sap ben bé per què va començar a escriure cançons quan era petita, però sí que sap per què ho fa ara que té 20 anys: “Ara ja estic enganxada. M’agrada molt i quan ja fa temps que no escric una cançó em poso nerviosa... És com una droga”, explica rient. I tampoc no dubta a l’hora de dir quin efecte vol provocar en la gent que l’escolta: “M’agradaria transmetre la sensació que a mi em fan les cançons. Que els arribessin, sigui com sigui, perquè a cadascú les cançons li arriben d’una manera diferent...”.

Li preguntem per la doble condició de minoria: com a dona que encapçala un grup i com a música de Lleida. La Clara diu que li sembla fantàstic el boom actual de grups i cantants femenines i explica que no creu “que totes fem el mateix, sinó al contrari. Així que encara em sembla millor: cadascú té el que més li agrada. Com més oferta millor”. I respecte al panorama de la música lleidatà es lamenta que hi ha molt bons músics –El Fill del Mestre, Xavier Baró, el mateix Hugo Alarcón...– però molts no aconsegueixen fer-se sentir fora de les terres del Segre. Ella ja ho ha aconseguit.