Nicolas Cage, un Dràcula decadent i anacrònic a la comèdia sanguinolenta 'Renfield'

A Renfield, Nicolas Cage converteix Dràcula en una figura decadent i alhora icònica, en un ens anacrònic on conflueixen estranyament el passat mitificat i el present un xic ridícul, com l’Elvis dels casinos de Las Vegas. Però el protagonista de la pel·lícula no és el vampir, sinó un serf que pateix problemes de consciència després d’un segle de subministrar víctimes al seu senyor. Per complicar la trama, aquest binomi en problemes s'immisceix en el xoc entre una família mafiosa i una agent policial.

Aquesta comèdia carnavalesca, breu i absurda, inclou poc terror. Domina una acció gore bastant vistosa que no té gaires conseqüències dramàtiques: el munt de cadàvers es pot ressuscitar si així es vol. Oblidem-nos de l’assassinat com una de les belles arts: aquí la mort és un gag d’humor físic, slapstick dels desmembraments creatius amb braços prostètics banyats de llefiscositat digital. El divertimento sanguinolent arriba recobert de la típica veu en off que explicita un arc vital de redempció i superació amb afegitons de flirteig asexuat. Potser la barreja colava a Zombieland, on els trets als morts vivents s’alternaven amb una mica de road movie sobre la necessitat d’assumir que hem de madurar, però aquí tot plegat sona a estratègia corporativa de fer més amable la carnisseria friqui incorporant-hi elements d’entreteniment familiar. Potser perquè, com escenificava l’esmentada Zombieland, els friquis també ens fem grans. I també volem estimar.