La repressió franquista a Mallorca: planificada i sanguinària

Palma"A partir del 20 de juliol de 1936 varen començar a detenir gent a Pollença i varen portar el meu padrí al vaixell de vapor Jaume I. La meva padrina no en va parlar mai, però conserva cartes seves d’agost a novembre del 36. Després, va ser empresonat a Can Mir i va desaparèixer el 22 de gener de 1937”. Qui parla és Maite Blázquez Losa, neta de Joan Losa Campomar, un dels milers de represaliats pels franquistes a Mallorca, les restes del qual es varen poder recuperar a la fossa de Porreres l’any 2016. Quin va ser el crim d’aquest dentista pollencí? Bàsicament, ser una persona compromesa políticament i un militant d’esquerres. “La mare m’havia dit que el padrí no s’havia ficat en política, però vaig començar a gratar. En el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà s’indica que era d’Esquerra Republicana i després vaig saber que havia fundat el Consell d’esquerres al Port de Pollença”, explica Blázquez.

Des que es va aprovar la Llei de fosses a les Balears l’any 2016, s’han localitzat 89 cossos -dos a Eivissa-, 24 dels quals s’han pogut identificar -cinc encara s’han d’entregar als familiars-. Tots han servit per corroborar que a Mallorca hi va haver una repressió planificada, la qual va començar amb els primers compassos del cop d’Estat. “Des que els colpistes es varen aixecar, hi havia una intenció d’assassinar persones a Mallorca i hi va haver repressió des del 19 de juliol de 1936”, explica l’historiador Tomeu Garí. “Al principi, la repressió va ser petita, però va augmentar considerablement a partir de les notícies que les tropes del capità Bayo arribarien a l’illa”. La recerca de Garí va fer possible l’obertura de la fossa de Porreres. En la seva tesi doctoral - La repressió a Mallorca en el transcurs de la Guerra Civil (1936-1939). Memòria d’una eliminació planificada -, diu que hi va haver diferents modalitats repressives, ajustades “a cada moment de la guerra”.

“La repressió franquista obeïa a una estratègia dissenyada a partir del mes d’abril de 1936 pel general Emilio Mola Vidal amb l’objectiu de paralitzar una possible resistència dels partidaris del front popular”, indica l’historiador porrerenc. Un dels sistemes que es va aplicar per eliminar persones va ser el segrest. “El que s’ha trobat a Calvià, Llucmajor i Marratxí explica l’aplicació d’aquest mètode. Feien desaparèixer persones dels seus pobles, les eliminaven a qualsevol lloc, on les deixaven uns dies per donar exemple, i després les portaven al cementeri més proper”, diu Garí. Una altra modalitat varen ser les tretes. “Duien persones que feia mesos que estaven tancades en presons com Can Mir, Can Sales o Bellver -totes a Palma- lluny de la capital per assassinar-les, especialment a Porreres”, continua. A partir de l’octubre del 36 i fins a la postguerra, també s’aplicaren els consells de guerra. En aquest cas, els tribunals oferien “molt poques garanties judicials” perquè els acusats poguessin evitar les represàlies del bàndol guanyador.

La memòria privada es fa pública

“El que hem descobert amb l’exhumació de les fosses és que la memòria privada de les víctimes i de les famílies era certa. Les restes han deixat en evidència la repressió sanguinària dels colpistes”, diu l’historiador Manel Santana, que va ser director general de Participació i Memòria Democràtica del Govern la legislatura passada. “També hem vist que en algunes coses havíem fet curt i que la violència va ser exacerbada”, afegeix.

Després d’haver tractat amb nombrosos familiars de les víctimes, Santana destaca que “s’ha socialitzat el dolor en la xarxa familiar”. “No s’ha transmès només per via directa, sinó comunitàriament. Hi ha descendents que no són directes però que són ben conscients de les històries privades dels represaliats i són testimonis del dolor”, assenyala. D’aquí la importància del suport de les institucions per tirar endavant les exhumacions. “Fins que hi hagi la més mínima possibilitat de trobar víctimes, s’ha d’intentar. Si al final una fossa no és viable, almanco ho podrem explicar als familiars i tancar el cercle”, diu l’actual director general de Memòria Democràtica, Marc Herrera, que destaca els bons resultats obtinguts en l’excavació de la fossa comuna de Son Coletes (Manacor), malgrat que inicialment es pensava que no era viable.

Manacor, un dels epicentres

Les restes que s’han trobat a la fossa del cementeri de Son Coletes demostren que “Manacor va ser un dels grans focus de la repressió a Mallorca, juntament amb Palma i Porreres”, explica l’arqueòleg Cesc Busquets, coordinador d’ATICS i de l’actual Pla de fosses del Govern. “És un indret especial, perquè, a més de la repressió sobre la societat mallorquina del moment, també tenim tota la història del desembarcament del capità Bayo”, diu.

El 14 d’agost va acabar la primera fase de l’exhumació, amb 18 víctimes localitzades, entre les quals hi ha dues dones que varen ser cobertes amb calç viva i, com a mínim, sis milicians de les tropes de Bayo, que havien desembarcat el 16 d’agost de 1936 al Llevant de Mallorca amb l’objectiu de recuperar l’illa de mans dels colpistes.

“Des del moment del desembarcament de Bayo hi va haver una violència descontrolada, per por que se’ls poguessin afegir possibles simpatitzants”, explica l’historiador Toni Tugores, responsable de les investigacions sobre Son Coletes. “Hi havia hagut molts detinguts els dies anteriors -també a municipis com Son Servera, Porreres i Algaida-. Com que no cabien dins les presons, els varen dur directament al cementeri”, afegeix, i també destaca que “les execucions varen ser descontrolades a foravila”. A banda dels milicians que varen morir en combat, molts altres “no varen rebre l’avís d’embarcar el 4 de setembre i varen quedar a Mallorca, entre ells el grup de cinc milicianes infermeres de la Creu Roja. Tots varen ser executats”, diu.

Segons els càlculs de Tugores, “varen ser assassinats un miler de mallorquins, als quals s’han d’afegir els milicians que no moriren en combat”. L’investigador Llorenç Capellà coincideix amb aquesta xifra i data el període més cru dels assassinats entre juliol del 36 i març del 37. “Les morts incontrolades es varen acabar a partir d’abril de 1937, quan varen canviar el governador civil de Mallorca. Josep Quint Zaforteza va substituir Mateu Torres Bestard, que havia estat un inductor brutal de la repressió”, afegeix Tugores, el qual considera que, malgrat que hi va haver una “onada de violència descontrolada”, la repressió va estar, “en general, planificada”.

La també historiadora Fanny Tur, que va ser consellera de Cultura la legislatura passada, diu que l’esperit de la repressió va ser “d’aniquilació”. “Volien fer desaparèixer l’enemic, no només guanyar la guerra”, assegura. Per part seva, la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, destaca també “la impunitat” amb la qual es va assassinar. “Quan s’obrien causes judicials, els que havien d’impartir justícia als acusats eren els mateixos assassins” precisa.

Menyspreu per les víctimes

Historiadors i investigadors coincideixen també a parlar del menyspreu dels feixistes per les víctimes, ja fossin els assassinats o els seus familiars, perquè la repressió no acabava amb les morts. Capellà recorda que “la repressió és un concepte més ampli” i que “generacions posteriors varen néixer, créixer i viure reprimides”.

“Volien destruir la memòria dels adversaris, i això va incloure una part de difamació, de desprestigi i humiliació de les famílies”, afirma Fanny Tur, a més de subratllar que, “una vegada mataven el cap de família, quan llevaven la capacitat de subsistència de la vídua i els fills, prohibien que se’ls ajudàs”. L’exconsellera de Cultura fa referència a “la doble violència cap a les dones”, moltes de les quals també varen patir repressió sexual.

Les restes que s’han trobat a les fosses també deixen en evidència el desdeny que hi va haver cap als morts. “Una de les coses que més m’ha impactat d’anar a les fosses ha estat veure com s’havien llançat els cossos, la postura en la qual es trobaven, un damunt l’altre, cap avall, de qualsevol manera. Dins dels forats també hi ha les bales i és una imatge molt colpidora per a les famílies”, comenta el secretari de Memòria Democràtica i Bon Govern, Jesús Jurado, que reconeix la necessitat de fer arribar encara a la societat mallorquina el que va passar a l’illa. “Haurien d’existir centres d’interpretació amb el que s’ha trobat, perquè cal que triomfin les memòries que es varen intentar esborrar”, sentencia.