El republicà represaliat que va batre rècord de funcions en ple franquisme

PalmaVa ser, fins que va desaparèixer, el 1969, el principal referent de l’anomenat ‘teatre regional’, la comèdia en català dialectal, sovint ambientada en escenaris pagesos i de línia conservadora –en consonància amb aquells temps. En canvi, el seu major èxit, L’amo de Son Magraner, va ser, curiosament, obra d’un republicà represaliat, Pere Capellà, un èxit en ple franquisme. Recordam la companyia Artis quan es compleixen 75 anys del seu debut.

Aquest va tenir lloc el 8 de març del 1948 al teatre Principal de Palma amb l’obra El tio de l’Havana, de Josep Maria Tous i Maroto. Aleshores, l’elenc es deia Companyia de Teatre Regional, si bé l’any següent va adoptar el nom definitiu, Artis, genitiu d’art, en llatí. Al llarg de dos decennis, dugueren a terme prop de 2.470 representacions de noranta peces diferents, de 33 autors, tres de les quals eren dones: Aina Villalonga, Concepció Pou i Catalina Valls Aguiló de Son Servera. No actuaren tan sols a Palma, sinó també a la resta de Mallorca i a Menorca, on els advertiren, com contava l’actriu Cristina Valls a Gabriel Janer Manila, que “aquí no és Palma; el públic és exigent, a Maó”. Cap als anys cinquanta, afegia Valls, a qualque vila de Mallorca “venien dones a la taquilla i compraven l’entrada i la barataven per ous”.

El ‘teatre regional’ va suposar un fet insòlit en la dictadura: mentre totes les manifestacions públiques eren en castellà, fins i tot la publicitat d’aquests espectacles, les produccions de l’Artis s’expressaven en el català dialectal de Mallorca. Això sí, reberen observacions negatives de crítics com Joan Bonet i Antoni Serra, que consideraven aquest teatre caduc, dòcil i gens connectat a les tendències contemporànies de l’escena europea.

L’historiador de l’escena mallorquina Antoni Nadal descriu amb exactitud aquesta dualitat: el ‘teatre regional’ –el “costumisme somrient”, en expressió del dramaturg Joan Mas– “va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més, ínfima. D’altra banda (...) és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat. Va mantenir, també, l’ús de la llengua catalana en públic i va donar a conèixer l’obra d’algun autor que defuig una adscripció al servei de l’estupidització col·lectiva”.

L’Artis –assenyala Francesc Perelló, de la Càtedra Joan Ramis i Ramis de la Universitat de les Illes Balears– “seguí una línia costumista i popular que va ésser menystinguda per un sector social culte, malgrat que va fer alguna incursió dins l’anomenat teatre literari. Suportà crítiques de tots costats i oferí entreteniment a la societat mallorquina d’aleshores, una societat que durant molts anys li mostrà un suport incondicional”.

El triomf de Pere Capellà

“El teatre regional”, segons va escriure Josep Melià, “era d’una determinada manera perquè així ho reclamava la societat. (...) Tractava de substituir l’ús embafós dels melodrames castellans per la vigència de la llengua del poble, naturalment, més o menys degradada per la dialectalització, i de reviure uns costums populars des de la perspectiva, gairebé sempre, de l’enyorament folklòric i la filosofia conservadora”.

Aquell teatre –observa en l’actualitat Gabriel Janer Manila, que va ser un dels autors de l’Artis– “era hereu d’una tradició còmica popular”, d’un públic “que assistia al teatre dissabte o diumenge horabaixa per riure, per passar-s’ho bé”. Una trajectòria que es remuntava als entremesos dels segles XVII i XVIII i que va tenir continuïtat, abans de la Guerra Civil, amb la companyia Catina-Estelrich.

Una altra característica sorprenent de l’Artis era que, en un entorn en què els ‘xuetes’, aquells assenyalats com a descendents de jueus conversos, encara eren marginats i objecte de befes, les estrelles de la comèdia mallorquina –els germans Catina, Cristina i Joan Valls; Xesc Forteza i els seus familiars Francesc i Joan Forteza, i un bon grapat d’autors, com Lluís Segura, Gabriel Cortès, Gabriel Fuster, Francesc Pomar, Joan Aguiló, Manuel Picó i Catalina Valls Aguiló de Son Servera– portaven llinatges d’aquells estigmatitzats com a ‘xuetons’.

L’Artis, com assenyala la filòloga Maria Magdalena Alomar, funcionava com “una empresa privada. Tenia una plantilla fixa de 12 persones”, més les que calgués contractar “segons les necessitats de cada moment”. En la direcció es varen alternar Catina Valls, el seu germà Joan –mort prematurament el 1958, en un accident de trànsit–, Xesc Forteza i, “els darrers anys d’existència”, Gabriel Janer Manila, Antoni Mus i Enric Torres. Forteza, Janer i Mus varen ser, a més, autors destacats de l’elenc.

Fou el lingüista valencià Manuel Sanchis Guarner, aleshores resident a Mallorca, que va animar Pere Capellà a escriure teatre, segons relatà la vídua d’aquest, Maria Fornés, a Janer Manila. Tot dos havien estat represaliats per haver combatut en el bàndol republicà i Capellà no podia exercir la seva professió de mestre. “Què fas?”, li demanà Sanchis. “Faig fideus”, que era allò al que es dedicava aleshores. “Per què no escrius? (...) A tu t’agradava el teatre; comença a fer feina aviat, però que sigui còmic”. Era una basa essencial per al públic de l’Artis.

El resultat va ser L’amo de Son Magraner, que es va estrenar el 1949 i va ser el major èxit de tota la història de l’Artis, amb 130 representacions. La tercera peça amb més bona acollida fou una altra del mateix autor: Sa madona du es maneig, amb 99 funcions. Capellà arribà a estrenar amb aquesta companyia vuit obres més: S’hereu de sa farinera, De tot i molt, El carrer de les tres roses, Na Catalina de Son Gallard, Val més un dit en es front, El marquès de sa Rabassa, El rei Pepet i Sa pesta, que va ser un fracàs perquè l’autor havia volgut trencar amb els motlles habituals per concebre una sàtira política, inspirant-se en la por de la bomba atòmica. Capellà va morir poc després d’un dels assajos d’El rei Pepet. Va ser –diu Antoni Nadal– “l’autor més popular d’aquells anys”.

Va ser també Sanchis Guarner, relata Nadal, qui va fer gestions perquè l’Artis dugués a escena un text de Llorenç Villalonga, Morta de pipida, sobre la qual ni tan sols l’autor tenia una bona opinió, i que no fou acceptada. Fos o no per aquesta raó, Villalonga accentuà el seu distanciament del ‘teatre regional’, del qual considerava que “ha anat rebutjant les obres dels autors que hi podrien haver donat un nou vigor”. No va tenir més sort amb l’Artis Jaume Vidal Alcover, que, segons recull Nadal, va intentar que la companyia li estrenàs El retorn del fill pròdig, sense èxit.

Problemes amb la censura

Ben diferent va ser el cas de Joan Mas, que a només 24 anys va obtenir amb la seva primera peça amb l’Artis, Sa padrina (1954), crear el segon espectacle més vist de la companyia en tota la seva història, amb 121 representacions. Seva va ser també l’autoria d’Un senyor damunt un ruc, un altre dels grans èxits de l’Artis, que el 1963 posaren en escena al Teatre Romea de Barcelona, en el VI Cicle de Teatre Llatí, i Cristina Valls va guanyar el tercer premi d’interpretació femenina.

El 1964, segons recull Alomar, un text de Joan Mas fou prohibit per la censura “just abans de l’estrena”: Dos mil porcs, el títol definitiu del qual seria Escàndol a Camp de Mar, que “tractava el tema de l’homosexualitat i la hipocresia social”. Ja el 1952 –narrava Martí Mayol a Janer Manila–, la seva peça Més vell que es pastar, una de les que li va estrenar l’Artis, va rebre del Bisbat de Mallorca la pitjor qualificació moral possible, un quatre, “greument perillosa”. Mayol mateix va aconseguir, parlant amb el vicari general, que fos rebaixada a un tres, és a dir, per a adults.

El 1985, en una entrevista a El Día de Baleares, Joan Mas assenyalava: “Aquí hem tingut ocasió de tenir un teatre nostre, un teatre costumista i ple de defectes, però genuí, diferent. I començant pels crítics, que ens oferien altres models com si fossin els únics bons, se l’ha menyspreat”.

Joan Bonet, tot i que l’Artis li va arribar a estrenar dues peces, Ses tietes i Quasi una dona moderna, sovint es mostrà exigent amb el ‘teatre regional’: “El nostre teatre mallorquí es va limitar ell mateix perquè li donà la reial gana, perquè va tenir molt d’èxit popular (...) i perquè, en lloc de fer un públic i fer-lo a pols, es limità a servir un públic, que ja estava fet, un públic molt humiliat i molt ofès, un públic gens exigent, que, a dir d’alguns, “només volia riure””.

El 1964, Antoni Serra publicava a Lluc un ‘Rèquiem al teatre regional’, amb motiu d’una crítica seva, desfavorable, d’una estrena de l’Artis: “El públic, avui, es molesta i es disgusta davant la crítica que pretén despertar en ell inquietuds (...) L’empresa pretén que no se li creïn dificultats (...) i se la mantingui en una posició còmoda i tranquil·la. Què es pretén de la crítica? Ens hem de creuar de braços i continuar fent de titelles estúpids i sense voluntat?”.

Eren les darreres temporades de l’Artis, que, assenyala Alomar, “havia entrat en una evident decadència”. “Fou durant els seus darrers anys d’existència”, afegeix Perelló, “que hi hagué un seguit de canvis, tant de direcció com d’autors i actors”. El 1968, estrenaren la peça emblemàtica d’Alexandre Ballester Siau benvingut i una versió de L’inspector, de Gogol, per Baltasar Porcel. El 1969, l’Artis feia caure el teló. Ja cap als vuitanta, el mateix Porcel afirmava, a El Día de Baleares: “El teatre regional és mort”.

“Els intel·lectuals”, recorda Janer Manila, “estaven en contra” del ‘teatre regional’ i s’haurien estimat més autors renovadors a l’època, com Brecht, Ionesco i Pirandello. Però n’hi hagué, d’autors valuosos en el gènere, “i d’altres que no s’aguantaven”. Tot i així, “gràcies a l’Artis es va continuar fent teatre en català a Mallorca”.