El 'Rèquiem' segons Castellucci: un críptic i (in)discutible espectacle en mans equivocades

Escrivia el pensador polonès Władysław Tatarkiewicz que l’obra artística és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, amb resultats que poden delectar, emocionar o produir un xoc. Queda fora de dubte que tota escenificació és un acte artístic que reinterpreta i visualitza una realitat precedent, sigui literària, musical, visual o una barreja de les tres. En aquest cas, el sempre controvertit director italià Romeo Castellucci ha fet una interpretació de la mort i de la vida com a cicles circulars a partir del Rèquiem i d’altres obres de Mozart vinculades més o menys amb una mort que, per al músic i d’acord amb una cèlebre carta enviada al seu pare, era “la millor i veritable amiga de l’home”.

Com en el cinema del recentment traspassat David Lynch, el llenguatge de Castellucci és críptic i carregat de significacions que escapen a un primer nivell de lectura. I fins i tot a un segon. Evidentment, hi haurà a qui li agradarà la proposta i a qui no; qui l’entendrà i en gaudirà i qui no l’entendrà però en gaudirà igualment. Però una cosa és segura: aquest espectacle no deixa ningú indiferent. La llàstima és que el director italià abusa d’alguns recursos. Per exemple, les escenes de ballaruga amb rerefons folklòric, que resulten repetitives.

Tanmateix, el muntatge inclou imatges sorprenents i que, tot i la fredor inherent a la factoria Castellucci, impacten de valent. Per exemple, un final coronat pel nadó desat a terra mentre l’enorme plafó s’alça per deixar caure la cendra en què tots ens convertirem. Brutal, en el context d’una escenificació que ocasionalment impacta tot i que difícilment commou.

Parla Castellucci en una entrevista publicada al programa de mà del Liceu del “fading out de la vida com a origen de tota possible bellesa humana […]; tot el contrari del que hom espera d’una missa fúnebre, aquest Rèquiem celebra la vida”. En ser una obra inacabada (i més o menys arreglada i finalitzada per Franz-Xaver Süssmayr), la missa de difunts de Mozart ha estat des de temps immemorials una obra potinejada, remenada i adulterada, sovint amb bones intencions: el musicòleg Miguel Ángel Marín n’ha deixat constància en un estudi recentment publicat per Acantilado (El 'Réquiem' de Mozart. Una historia cultural).

Castellucci no potineja res, però l’espectacle s’hauria de vendre com el que és: una proposta escènica sobre la mort i la vida, amb música de Mozart i antífones gregorianes. Així, no es prestaria a confusions per als qui se sentin estafats a taquilla, pensant-se que veuran i sentiran una versió més de l’última obra del catàleg mozartià.

Però en el cas de l’espectacle del Liceu (estrenat a Ais de Provença el 2019) hi ha un problema: un nivell musical que fa aigües per tots costats. Al cor de la casa se’ls obliga a ballar mentre canten passatges realment complicats, però el resultat és de mínims, amb una lectura plana i sense matisos de l’obra. A les ordres d’un Giovanni Antonini massa pendent de quadrar temps i dinàmiques i de passatges en què hom es perd irremissiblement, l’orquestra toca amb plans desnivellats i amb entrades en fals. I els solistes (Anna Prohaska, Marina Viotti, Levy Sekgapane i Nicola Ulivieri) són complidors i poca cosa més. És a dir, un Rèquiem escènicament potent però musicalment en mans equivocades, a excepció del nen membre de l’Escolania de Montserrat Miquel Genescà, especialment a l’antífona In paradisum de l’inici i el final de l’espectacle.