El Rèquiem i la redempció

Palma“No sé què venim a fer a un teatre d’òpera per escoltar una missa de difunts”, deia el veí de darrere meu abans de començar la funció al Liceu. Ell mateix va sentenciar al final, “pobre cor”. Per una altra banda, una senyora del seu costat va exclamar, tot just abaixat el teló, “espectacular”. Divisió d’opinions, com a les corregudes de toros. Amb un toro, Romeo Castellucci, ja va crear polèmica al Teatro Real, quan a sobre de l’escenari hi va col·locar un semental xarolés de mil cinc-cents quilos en el muntatge de Moses und Aron. Per una altra banda, no ha acabat la tetralogia wagneriana que produïen el teatre de la Monnaie i el Liceu, pel qual tan sols podrem veure, o no, L’or del Rin i La valquiria. Coses que passen.

I ha passat amb aquest Rèquiem, que no seria un mal títol per a la proposta de l’estel·lar director artístic, sempre que no llueixi el nom de Wolfgang Amadeus Mozart com a esca per pescar públic. Com en quasi tot i ja ho deia el clàssic, res no és veritat ni mentida. És a dir, és un rèquiem, és de Mozart, a més de l’aportació imprescindible de Franz Xaver Süssmayr, però quedi clar que no és la Missa de Rèquiem de Mozart en versió dramatitzada. Del que es tracta és de tota una sèrie d’ornaments dansaires, amb una projecció dels noms de tot el que ha anat desapareixent al llarg de la història de la humanitat, des de races animals i espècies humanes fins a edificis i llocs emblemàtics, des de llengües fins a pobles, ciutats i països. Una bona eina que, no per senzilla, deixa de servir per a una reflexió complicada. 

Musicalment, les peces que s’interpreten van més enllà de les que conformen la missa en qüestió. També són de Mozart, però, d’alguna manera, fan encara més críptica la representació. També ho són les diferents i massa nombroses danses que van sorgint una rere l’altra sense una raó mínimament explícita i que tan sols es poden qualificar de reiteratives. Sobretot, perquè d’alguna manera resten importància al fet musical. Tan és així que els solistes, Anna Prohaska, Marina Viotti, Levy Sekgapane i Nicola Ulivieri, sens dubte aquest darrer el més notable, queden engolits dins la colorista voràgine orquestrada per Castellucci, com li passa també a Giovanni Antonini –director de la famosa Il Giardino Armonico– al capdavant de l’orquestra del Liceu.

Però passen més coses, com per exemple, la indiscutible espectacularitat amb què resol la funció. Primer amb un barceló –i que em perdoni el pintor–i tot just després, quan el terra de l’escenari es va aixecant amb tots els restes de la civilització caient i deixant un rastre que és el no-res, mentrestant, Miquel Genescà interpreta un altre cop In paradisum, a cappella. Va ser aquí quan arribà la gran redempció.