Rere el rastre dels maquis que van intentar enderrocar Franco fa vuitanta anys

BarcelonaÉs difícil seguir el rastre de tot el que va passar l'octubre de 1944, ara fa vuitanta anys, quan un grup de més de quatre mil homes armats va voler enderrocar Franco. Molts havien combatut durant la Guerra Civil, havien patit l'exili i després havien lluitat contra Hitler. D'altres eren molt joves i no tenien pràcticament experiència. A tots ells els havia convocat el partit comunista a França per formar un exèrcit sota les sigles de la Unió Nacional Espanyola. L'operació va rebre el nom de Reconquesta d'Espanya i l’objectiu era entrar per la Vall d’Aran per diferents punts, sobretot per Pont de Rei, que connecta amb França a través del riu Garona. 

No està clar ni quants eren ni el nom dels guerrillers que van morir en l'operació i van ser enterrats en fosses que van ser clandestines durant dècades. Hi ha qui parla d'uns 300 i hi ha qui assegura que en van ser molts més. Algunes d’aquestes fosses encara són impossibles de distingir. Hi ha una investigació que el departament de Memòria Democràtica va anunciar el 2022 i que s'ha de publicar aviat. Sempre hi ha hagut molt de silenci entorn d'aquella operació fallida. No va ser fins al 16 de setembre del 1984 que es va fer el primer homenatge als guerrillers antifranquistes a Catalunya. Va ser davant la fossa d'Alós d'Isil, on es va col·locar una placa en què es llegeix: "Los antiguos guerrilleros F.F.I. / a sus camaradas muertos en / combate por la libertad / octubre 1944 / Manuel Prieto / Manuel Guerrero / José Isus / y a un camarada francés / desconocido / 16 septiembre 1984".

Una boda interrompuda

Els maquis van entrar pels Pirineus amb l’esperança que podrien enderrocar la dictadura, però no van comptar amb gaire ajuda. Entre el 17 i el 18 d’octubre del 1944 es van fer els primers moviments i, finalment, el 19 va començar formalment l’operació militar amb l’entrada fins a Bossòst. Aquell dia a Les hi havia un casament. És el que recorden molts dels veïns que va entrevistar Mireia Boya per al documental Aqueth dia i auie ua nòça. Boya, que va voler recollir el testimoni de dones i infants perquè sovint el seu relat no apareix enlloc, explica que a la Vall d’Aran, els silencis de la Guerra Civil i dels fets del 1944 encara hi són molt presents. "Et diuen sovint que no donaran noms, perquè els altres no en van donar. A la Vall d’Aran pràcticament ningú en vol parlar", diu. Aquell 19 d’octubre es casaven el policia Soriano amb l’Hermínia de ca la Miquela, una família republicana. Va ser a la sortida de la missa quan es van sentir els primers trets. La comitiva, en què hi havia comandaments, es va dispersar ràpidament. N’hi va haver que es van amagar als pallers o van fugir cap al bosc. "Dies abans els pastors ja sabien que hi havia maquis i fins i tot els havien portat menjar. El que va passar va impactar molt i es va passar molta por", relata Boya.

"S'ha recollit la història des del punt de vista dels que van liderar l'operació d'un bàndol i l'altre, però no s'ha entrat gaire en detall en els testimonis, en les víctimes, en el patiment. Costa molt que se'n parli –explica l'historiador Ignasi Ros, que va recollir el testimoni d'alguns soldats que van haver de lluitar amb el bàndol franquista–. Molts eren catalans que estaven fent el servei militar a Lleida i els van enviar cap allà. Quan parlaven hi havia un sentiment de culpa perquè es van veure obligats a fer presoners alguns dels maquis", assegura Ros. Una de les històries que va recollir l’historiador, i que acaba de publicar a la revista Garona-Nogueres, és la de l’enfrontament que es va viure a Salardú aquell 19 d’octubre. Un dels maquis era Jaume Punsola, que només tenia dinou anys. L’havien ferit a la cuixa i es va fer el mort, però un oficial de l’exèrcit franquista li va disparar un tret per rematar-lo. Miraculosament, segons explica Ros, el tret li va entrar pel nas i li va sortir pel coll i va sobreviure. Dos companys seus el van poder recollir a la nit i va poder escriure la seva odissea anys després des de França.

El testimoni d'un soldat de l'exèrcit franquista

Ros també va recollir el testimoni de Carmel Solans, que estava al bàndol de l’exèrcit franquista: "Això no ho he explicat mai perquè no m’agrada. Aquell dia en acabar els combats es va agafar un noi presoner, dels maquis, que tenia una bala a la panxa. El seu germà es va quedar allà amb ell, tot i que hauria pogut marxar", explicava Solans. L’oficial va dir a Solans que si hi havia trets havia de matar els dos presoners amb un matxet. Explica que va passar la nit més dolenta de la seva vida. No es veia capaç d'una brutalitat semblant, però si desobeïa podia acabar amb un tret al cap. Els dos presoners eren els germans Casimir i Paquito Cerrato, que tenien vint-i-un i dinou anys. Solans no va haver de fer-los res, però el germà malferit va morir perquè no va rebre atenció mèdica. Alguns maquis van ser afusellats al cementiri vell d’Esterri d'Àneu, on ara hi ha els jardins d’una residència d’avis. A Alins hi ha una fossa amb un soldat, un tinent de l'exèrcit, un carrabiner, dos veïns i quatre maquis pel cap baix. Entre els veïns enterrats hi ha una dona, Adelina Farrera Moles, que va morir durant l’intercanvi de trets. "Va treure el cap per la finestra i una bala li va anar a parar al cap", explica Ros.

Segons la Direcció General de Memòria Democràtica, les fosses identificades fins ara relacionades amb aquella operació són en diferents punts del territori català: Alós d’Isil, les Bordes, Santa Maria de Meià, Sant Mateu de Bages, Castellnou de Bages, Viella i Unha. En totes elles, segons la Generalitat, hi ha maquis que van participar en l'operació del 1944. 

L’ocupació de la Vall d’Aran del 1944 amb la idea de conquerir el territori espanyol va durar onze dies i va ser un fracàs. Va ser un intent valent i ple d’esperança, però els Aliats van mirar cap a una altra banda i els guerrillers es van trobar molt sols. "Els maquis es pensaven que tindrien l’ajuda de la població local, però hi havia massa por, perquè la repressió havia sigut molt dura –opina l’arqueòleg especialista en guerrilles, Xurxo Ayan–. És difícil seguir-ne el rastre, perquè hi ha molt silenci a la comunitat, i perquè amb el turisme el paisatge s’ha transformat moltíssim", detalla. A partir del 1948, els partits comunistes van abandonar la lluita armada i van deixar de donar suport als guerrillers amagats als boscos. Molts d’aquells lluitadors van morir en l’anonimat més absolut. 

Aquest cap de setmana el Memorial Democràtic els ha recordat amb unes jornades amb diferents conferències i projeccions. Aquest diumenge al matí se’ls farà un homenatge institucional al cementiri d’Es Bòrdes, amb la presentació d’una estela commemorativa que es col·locarà a Pont de Rei. Al cementiri d'Es Bòrdes hi ha un tòtem que recorda que allà hi van ser enterrades les víctimes dels combats que van tenir lloc el 18 d’octubre del 1944 entre les forces de la Brigada 410 dels maquis i militars i guàrdies civils que defensaven el poble.

"La germana de Franco explicava que l’única vegada que va veure preocupat el dictador va ser amb tot el que va passar l’octubre del 1944", explica Ayan. La por a la frontera, quan ja estava clar que Hitler perdia la Segona Guerra Mundial, va fer que s’aliés amb el dictador portuguès António de Oliveira Salazar per acabar, el novembre d'aquell mateix any, amb el campament de Campo Maior (Portugal). "Era un lloc on encara s’hissava la bandera republicana durant el franquisme i hi vivien molts guerrillers amb les seves famílies. Com que a Portugal no hi havia pena de mort, els portuguesos van entregar els presoners als espanyols. Sabem que hi va haver execucions extrajudicials", assegura Ayan, que ha excavat el lloc on aquests guerrillers van viure aprofitant les cabanes dels pastors.