Resar i obeir, la vida de les filles de la Misericòrdia

Palma“Jo crec que totes vàrem arribar a odiar la missa”, diu Ángeles mentre mira des de la finestra del primer pis de la Misericòrdia de Palma, el pati on es va criar de petita. La missa no es perdonava i les pregàries eren constants. Resar abans de berenar, dinar i sopar; a l’hora d’entrar a classe, al llit a l’hora d’aclucar els ulls. “I pobra de tu que no anassis a confessar-te; et tenien calada”, afegeix Ani, al seu costat, també mirant a un espai ara deshabitat i en obres. “Quins pecats podíem tenir allà? Però per nassos havíem de ser dolentes, així que al final t’ho inventaves”, rebla Ángeles.

Ángeles i Ani (58 anys) varen passar la seva infància a la Misericòrdia, que del 1677 al 1975 va funcionar com un centre de beneficència. Els seus relats són alguns dels que es recullen a Pa i pecat, una iniciativa que el Consell de Mallorca ha impulsat per recuperar la memòria oral d’un edifici que no té un relat escrit. “Les històries que guarden aquestes parets de marès estan en arxius, però no hi ha hagut cap historiador que n’hagi fet un relat”, explica l’antropòloga Aina Noguera, a càrrec del projecte amb la treballadora social Rosa Mascaró. Noguera precisa que “d’aquí neix l’impuls d’enregistrar les memòries, particularment les de les nines, perquè creim en la importància de recuperar i fer valer les veus que han estat invisibilitzades i silenciades”.

Aquest projecte forma part d’un altre de més gran que ja es va iniciar durant la legislatura anterior, en la línia de la recuperació del patrimoni immaterial. Es varen fer diverses jornades, entre les quals hi va haver un cicle dedicat al pati de les dones de la Misericòrdia, on es va sembrar la llavor que ara comença a brotar amb Pa i pecat. Ja han pogut recollir nou testimonis, més de 400 pàgines que ja estan disponibles a l’Arxiu del So i de la Imatge.

Pregàries i obediència

La seva infància ballava al ritme del so de la campana -que marcava el que havien de fer- i sota l’estructura de l’obediència. Allà, asseguren Ani i Ángeles, “tot era pecat”, i una de les línies infranquejables era el contacte amb els nins. No els podien veure, ni molt menys parlar-hi. A la missa, els nins estaven davant, les persones ancianes al mig i les nines sempre al darrere, en un espai a banda. El fet d’estar tancada, per Ani, va ser el pitjor de suportar. “No sortíem per a res. Mai. La sensació d’estar tancada per mi ha estat un trauma durant molts d’anys”, relata. Assegura haver tingut una “infància robada”, perquè cada dia que va estar allà, dels 4 anys fins als 14, els va passar pensant a sortir-ne. Nascuda a Granada i filla petita d’una família amb sis germans, Ani va entrar a la Misericòrdia el 1965 a quatre anys. L’edat mínima era de cinc, però la seva mare va falsejar la data de naixement a la partida i li va restar un any. Mentre explica l’anècdota, ara ja entre riures, ensenya una foto del mòbil que deixa constància de la trampa de la mare, al mateix edifici però que avui ja gairebé no reconeix. Quan ella l’habitava, l’espai tenia llum tènue, les parets de marès al descobert. Diu que feia por. Ara, el sol lluenteja en el marbre ben net i a la sala expositiva de devora es veuen pàgines de còmics de Paco Roca.

Ani va ingressar al centre amb dos germans més grans, que en varen sortir per fer feina a 13 anys. “Demanava a la mare que me’n tragués, però ella em deia que no, que jo estava bé allà, que allà tenia de tot”, explica. L’únic anhel que tenia era que arribàs el diumenge, el dia que sortien a veure la família o la família els anava a visitar. Com que era tan important per a elles, les monges ho utilitzaven de càstig. Podia ser per qualsevol motiu: no menjar, portar les sabates rompudes, mirar els nins per la persiana, no haver-se posat la roba adequada... “Si em castigaven un diumenge, aquella setmana no et pots imaginar el trauma que jo tenia”, assegura Ani.

El fred, el menjar que no alimentava i la manca d’higiene eren el pa de cada dia. Recorden l’únic bany de la setmana, els dissabtes, amb l’única dutxa per a una cinquantena de nines, de les quals només les primeres podien gaudir de l’aigua calenta; la llet, que de tant en tant venia amb algun llimac; i els fulls de diaris i de tebeos que usaven com a paper de vàter. Asseguren que no hi havia grans maltractaments físics, més enllà de les “pessigades de monja” o clatellades. Hi ha altres coses que deixen caure, però prefereixen no aprofundir-hi, “perquè ara hi ha molta gent que ja s’ha mort i no ve al cas”, com que el capellà Don Sebastián treia algunes nines a fer una volta amb el 600 o que allà hi havia bebès enterrats.

Una presó provisional per a dones

Les condicions eren iguals per a totes, però el record és diferent per a cadascuna d’elles. Ángeles - Angelita quan era petita- n’és un exemple. Parla de la Misericòrdia i se li omplen els ulls d’unes llàgrimes que no arriben a baixar. “No entén per què us interessa la nostra història”, repeteix en diverses ocasions. Hi va entrar el 1970 i en va sortir el 1975, i ella preferia estar dins el centre que anar a casa. “La mare va tenir una relació amb un home que bevia, que la maltractava a ella i a mi, i jo no volia tornar a casa perquè anar-hi era viure tota aquella violència”, relata. “Aquí es passaven moltes penúries, però no hi veia sang ni policia”, rebla. En sortir de la institució, una monja li va aconseguir una feina per tenir cura, de 8 h a 20 h, d’una casa amb tres nins i una padrina. Així és com va començar a contactar amb la vida de fora del centre. Però no totes varen trobar un camí. “Moltes nines varen caure en la drogoaddicció i la prostitució; sabem de companyes que han mort de sobredosi”, explica Ani. Tant ella com Ángeles asseguren que tot el que són ara ho han hagut d’aprendre elles soles. “Surts i t’adones que tot el que t’havien dit que era pecat aquí dintre a fora no ho és”, sentencia Ani.

Aina Noguera explica que el relat entre generacions canvia molt, perquè les nines que varen viure allà en anys de postguerra encara ho feien en situacions més dures. També assenyala l’estigma que significava ser una nina de la Misericòrdia, sobretot per a les famílies mallorquines. De fet, encara no han aconseguit que parlin les dones més grans. “Sí que hem pogut xerrar amb algunes filles, però no han volgut ser enregistrades”, diu, i afegeix que es tracta d’una segona generació “que encara estan traumatitzades per ser filles de dones que han estat rebutjades”, explica l’antropòloga. A més, han sabut gràcies al testimoni d’Esperança Bonet Roig que la darrera planta va ser del 1938 al 1939 una presó provisional de dones que venien d’Eivissa i Menorca. Esperança és filla d’una d’aquestes dones, que era sindicalista eivissenca.

En el marc de Pa i pecat, s’han organitzat debats a diferents pobles de Mallorca en què participen dones com Ani, Ángeles i Esperança, que comparteixen les seves vivències. Aquest dissabte són a Campos i el 8 de novembre, a Montuïri. La voluntat és donar a conèixer el projecte, reivindicar el valor de la memòria oral i continuar alimentant un relat tan ocult com necessari.