Llocs per crear, lluny de casa

BarcelonaAllunyar-se de l’entorn quotidià i gaudir del privilegi de poder-se dedicar exclusivament a un projecte sense preocupar-se de fer el sopar ni d’altres distraccions banals era fa dècades un somni romàntic a l’abast de molt pocs. A Catalunya, a partir sobretot dels anys 90, van anar sorgint residències que han fet possible que molts més creadors puguin desconnectar de tot el que fan correntment i concentrar-se en crear. Hi ha molta pluralitat: hi ha residències que han sorgit per iniciativa personal, algunes pràcticament no tenen cap finançament públic, i d'altres que combinen ajudes de la Generalitat amb subvencions europees i municipals. Moltes es concentren a Barcelona, però en aquest reportatge ens acostem a les que estan fora de la capital catalana. N’hi ha que, fins i tot, són nòmades. La majoria acullen creadors de totes les disciplines: no només artistes sinó també científics. Els escriptors i traductors que se submergeixen en els seus projectes en algunes d’aquestes residències, a Catalunya i en altres llocs del món, no només busquen l’aïllament, sinó que sovint també l’estímul de conèixer altres artistes i conviure-hi.

Els orígens

Un irlandès i el moviment neorural

Farrera és un poble de la vall de la Coma de Burg (Pallars Sobirà), a 1.362 metres d’altitud, que als anys 70 pràcticament estava deshabitat. Només persistien tres cases obertes, però la migració neorural va salvar el poble. Entre els nous habitants, el 1976, hi havia un irlandès, Bernard Loughlin. Dinou anys més tard, Loughlin va crear al seu país natal el Tyrone Guthrie Centre a Annaghmakerrig, al comtat de Monaghan. Loughlin no va oblidar Farrera i va proposar a un petit col·lectiu de farrerencs d’adopció que residien –o havien residit– al poble la idea d’impulsar una residència com la que ell havia creat a Irlanda. Així va ser com l’antic apartament del mestre de quan a Farrera hi havia escola (es va tancar el 1964) i més tard La Bastida, un edifici de nova planta edificat sobre uns antics pallers, es van convertir en el Centre d’Art i Natura, que el 2020 va rebre el Premi Nacional de Cultura.

"La nostra filosofia és que aquí es puguin trobar investigadors i creadors i que puguin col·laborar", assegura el responsable del centre, Lluís Llobet. El començament va ser precari, els residents utilitzaven el menjador familiar de Llobet, però amb recursos de la Unió Europea i de la Generalitat van aconseguir aixecar el projecte. Actualment es financen sobretot amb recursos propis, pràcticament un 60%, i de la Generalitat. Tenen programes de beca i pel centre passen uns 250 artistes l’any. "Va ser clau formar part de Res Artis, la xarxa internacional de residències, per establir col·laboracions i intercanvis amb altres llocs", diu Llobet. Farrera ha tingut residents del nord de l’Àfrica i dels Balcans, i fins fa poc tenien un intercanvi amb l'Artelegua de Gizeh (Egipte). "Hem intentat trencar certes dinàmiques i facilitar que vinguessin artistes de tot arreu. N’hi ha que ho tenen més difícil per temes econòmics o perquè els governs restringeixen molt la mobilitat. No hem aconseguit, per exemple, que vingués cap artista de la Xina", lamenta Llobet.

Les motivacions

Allunyar-se de les obligacions quotidianes

Quan la traductora i escriptora Marta Marín-Dòmine va fer la primera residència no buscava només l’aïllament. A BANFF, enmig de les espectaculars Muntanyes Rocalloses canadenques, també hi va trobar estímuls: “Va ser espectacular, no només pel paisatge: durant un mes em vaig poder submergir de ple en el meu projecte –explica–. Per a mi, la creació demana sortir del teu lloc habitual, però la solitud, en el meu cas, no és gaire estimulant, i a BANFF podies estar sol però també podies compartir, i hi havia oferta cultural”, assegura. La traductora i escriptora va repetir l’experiència en altres residències, com al Centre d’Art i Natura de Farrera.

Faberllull és una xarxa de residències d’arts, ciències i humanitats amb seus a Olot i la Massana, gestionades per l'Institut Ramon Llull en col·laboració amb l'Ajuntament d'Olot i el Govern d'Andorra. "Al principi havia de ser només una residència per a escriptors i traductors, però molt aviat vam decidir ampliar-la a tota mena de disciplines artístiques. Volia ser un espai novedós, lluny del clixé d'un espai per treballar sol, que també donés a conèixer Olot a la resta del món", diu l'escriptor i director del Llull, Francesc Serés. La Faberllull funciona també amb eixos temàtics: es proposa un tema i es conviden experts de diferents disciplines. Una de les condicions és que, com a contrapartida, els artistes convidats han de proposar activitats per fer a la zona.

El Llull també dona beques per a creadors que vulguin anar a residències estrangeres, com la residència d’escriptors Art Omi-Ledig House de Nova York. Allà va fer la residència l'escriptora i traductora Marina Espasa. "Jo buscava sobretot un lloc on aïllar-me. Hi vaig anar quan estava a l'última etapa d'El dia del cérvol (L'Altra Editorial). Tenia un esborrany i havia de reescriure. Crec que no és tan eficient si hi vas quan estàs començant un llibre, perquè aleshores necessites més estímuls". A la residència de Nova York se sopava amb altres residents, i estava prohibit baixar amb el mòbil. "Soc propensa a despistar-me i a fer diverses coses a la vegada, i l'experiència em va anar molt bé. A més, estava força aïllat i a peu no podies arribar a cap nucli habitat". Hi coincideix en la valoració Valèria Gaillard, que va acabar la traducció de Sodoma i Gomorra de Marcel Proust a la residència Chalet Mauriac, a França. "La traducció requereix molta concentració i poder dedicar-t'hi hores seguides sense interrupcions, sense preocupar-te d'anar a buscar els fills o fer el sopar, i les residències ofereixen temps de qualitat. A més, coneixes altres traductors i escriptors amb qui pots consultar dubtes o fer lligams i, com que traduir és una feina no gaire ben pagada, les beques ajuden molt", diu Gaillard, que va rebre un beca de la residència francesa.

Però no tothom pot anar a residències. Fa pocs dies Adrià Pujol es queixava que no es pensa amb pares que tenen càrregues familiars i no poden delegar-les, perquè no hi ha residències que tinguin previst que l'artista hi vagi amb els fills.

Més enllà d'Europa

Residències nòmades i projectes internacionals

Moltes residències artístiques ofereixen espais polivalents i estan oberts a tota mena d'artistes. N'hi ha que sorgeixen en edificis o llocs que formen part del patrimoni, com el Konvent, que s'ubica en un antic convent de monges de l'antiga colònia tèxtil de Cal Rosal, al Berguedà, o el CACIS El Forn de la Calç, al Moianès. Aquest últim està sobretot especialitzat en art i ecologia, i un dels requisits és que l'artista deixi com a llegat un projecte educatiu. N'hi ha d'altres que presenten experiències nòmades, com la Nau Côclea, que organitza el Grand Tour, una ruta a peu que els caminants fan amb artistes de totes les disciplines. Pau Catà ha estat en residències com MoTa (Ljubljana), Maumau (Istanbul), Le18 (Marràqueix), Les Glycines (Alger), L'Art Rue (Tunis) i Gudarn/El Madina (Alexandria), i ara està fent un doctorat a la Universitat d'Edimburg sobre residències artístiques. És també l'impulsor de CeRCCa, una residència a Llorenç del Penedès, a la casa que havia sigut de la seva àvia. Cada cop més, però, s'ha centrat en el món àrab i en impulsar projectes per conèixer i connectar amb els artistes de l'altra riba del Mediterrani. Va crear el NACMM_North Africa Cultural Mobility Map, una plataforma de residències i mobilitat per a artistes, escriptors i investigadors interessats en el nord de l'Àfrica, i la plataforma HARAKAT, amb recursos per estudiar la mobilitat dins la regió mediterrània. "Crec que sovint només els més privilegiats poden accedir a les residències i no s'aprofita prou el potencial dels intercanvis, l'oportunitat de conèixer l'altre. Les comunitats artístiques haurien d'estar més connectades, és també una manera de lluitar contra la intolerància", diu Catà.