Residente sacseja el Cruïlla amb cançó social i un torrent rítmic

BarcelonaLa cançó social de Residente (René Pérez Joglar) va ser la gran protagonista de la segona jornada del Cruïlla, un festival que ja havia visitat anteriorment, el 2014 amb Calle 13 i el 2017 ja com a Residente. Com dissabte passat al Festival Río Babel de Madrid, al Parc del Fòrum l’artista de Puerto Rico va donar un protagonisme central al repertori de Calle 13, sempre amb un fil rítmic que lligava les diferents cançons. Però abans va començar el concert projectant una gran R entre claudàtors i rapejant la BZRP Music Sessions #49 que va publicar al març amb el DJ argentí Bizarrap, i que bàsicament és un rap contra J Balvin, el cantant colombià que havia fet una crida al boicot als premis Grammy Llatins perquè, segons ell, les músiques urbanes tenien poca rellevància en les nominacions. En el seu moment, Residente ho va considerar la rebequeria d’un privilegiat, i després va passar comptes amb Balvin en un rap sense cap marge per a l’ambigüitat. “Pendejo mentiroso ” és el més suau que li etziba.

Acabada la repassada dialèctica, i després del poderós reggaetonFlow HP creat amb Don Omar, les cançons de Calle 13 van començar a sacsejar el públic de l’escenari Estrella Damm. Atrévete-te-te i Cumbia de los aburridos van ser interpretades com si fossin parts d’un mateix cos mutant, amplificant-ne encara més la càrrega de denúncia i alhora demanant unitat d’acció, així en la lluita com en el ball. Quan comences un concert amb aquesta torrentada, la feina és mantenir el to. Residente se’n surt amb una banda generosa, agafant aire i proposant una exuberant versió d’El baile de los pobres i el contundent cant a la resistència d’El aguante. Ritmes de combat contra la desigualtat i l’abús replicats per l’entusiasme del públic que havia assenyalat el concert de Residente com un dels imprescindibles d’aquesta edició del Cruïlla.

L’Amèrica de René

A més de remenar el cançoner de Calle 13, un material que inclou temes tan populars com No hay nadie como tú i el reggaeton balcànic Fiesta de los locos, Residente també va disparar This is not America, denúncia en clau hispanoamericana d’una història d’explotació sistèmica en què els Estats Units han volgut apropiar-se de tot un continent. La rapeja amb ràbia, portant la resistència d’El aguante a un altre nivell, tant líric com musical, i d'alguna manera complementant la cançó Latinoamérica, que també va sonar al Fòrum i porta a l'ADN la Panamèrica de Rubén Blades. El to polític encara havia sigut més explícit uns minuts abans, quan va presentar Pa’l norte “dedicada a tots els emigrants del món, perquè aquí tots som residents”. Uns espectadors van mostrar una pancarta que reclamava la regularització del immigrants, i Residente la va incorporar a l'escenari. "Visca Llatinoamerica unida, i visca Puerto Rico lliure", va cridar en acabar el concert després de tocar Vamo' a portarnos mal.

Un dels referents de Residente és Rubén Blades, que serà un dels imperdibles del Cruïlla dissabte. El cantant panameny, que ja és a Barcelona, va protagonitzar dijous un dels moments del festival quan va sortir a l’escenari durant el concert del grup barceloní Stay Homas per interpretar Es por ti. De la col·laboració enregistrada a la col·laboració escènica gràcies a l’avinentesa propiciada pel festival i davant d’un públic amb ganes de ballar cançons com Tudo bem, el funk No estamos tan mal i la rumba Dos besos amb la fluïdesa que atorga la despreocupació d’un vespre de festival d’estiu. “Tenim un munt de sorpreses”, havia anunciat un dels Stay Homas, Klaus Stroink. Tampoc n’hi va haver tantes, però la de Blades va ser ben sonada.

L'autor de Pedro Navaja va entrar just per cantar la seva part, a la segona meitat del tema, que és la que camina amb el pas més salser. Somni complert per als Stay Homas, agraïts per haver compartit aquest moment amb una llegenda. “Ara ja ens podem morir”, va dir Guillem Boltó, en sintonia amb el que va afegir Stroink: “Això ha sigut històric per a nosaltres”. L’altra col·laboració va ser la de Judit Neddermann a Gotta be patient, cap al final d’una hora i mitja de concert que van tancar amb Volveré a empezar, un altre himne estiuenc, mediterràniament parlant. Tot plegat després d’uns minuts en què semblava que dubtaven si continuar o acabar.