Resposta càlida, però sense entusiasme, a 'Antony & Cleopatra'

Jake Heggie, Rufus Wainwright, John Corigliano, Philip Glass… Són alguns dels compositors nord-americans vius que han fet incursions en el món de l’òpera. I provenen d’una tradició que es remunta a Scott Joplin i George Gershwin i que continua amb Leonard Bernstein, Aaron Copland i André Previn. Però, indubtablement, John Adams (1947) és el més destacat dels compositors d'òpera als Estats Units. Amb un catàleg format per títols inqüestionables com Nixon in China, Doctor Atomic i The death of Klinghoffer, la seva obra és injustament desconeguda entre nosaltres.

Estrenada el setembre de l’any passat a San Francisco, Antony & Cleopatra és el darrer títol escènic d’Adams. I el Liceu, abans que ho faci el teatre Massimo de Palerm, n’ha acollit l’estrena europea. Al costat de les òperes abans esmentades d’Adams, la seva darrera creació teatral no té el tremp dramàtic ni l’originalitat musical de la resta dels títols del compositor de Worcester. Inspirada en la tragèdia homònima de Shakespeare i esquitxada amb fragments trets d’obres llatines sobre la història d’amor entre el triumvir Marc Antoni i la reina egípcia Cleòpatra, l’òpera segueix fil per randa un relat suficientment conegut i que es desenvolupa sense ensurts dalt de l’escenari. I la música d’Adams serveix bé la història, amb moments d’encertat lirisme i d’altres que resulten més o menys previsibles i una mica de cara a la galeria, però sense que hi hagi grans moments ni escenes brillants operísticament. Sens dubte, el millor de la partitura és l’orquestració, que es plasma a cara descoberta en els interludis rics i imaginatius. Però la part vocal, tot i ser ben escrita, no té excessiva originalitat ni, com dèiem, brillantor.

L'espectacle que signa Elkhanah Pulitzer és sobri, sense sorpreses, però monòton i amb solucions gastades, com la identificació d’Octavi i la seva gent amb el feixisme italià dels anys 20 i 30 del segle passat. Pulitzer no acaba d’incidir en les tensions desencadenades en el nucli de fons de l’obra i el conjunt resulta fred… Alguna cosa hi deu tenir a veure la “direcció d’intimitat” [sic] que consta al programa de mà i que ha vetllat perquè en escena els membres del repartiment no es grapegin més del compte. El que sí que funciona és la interacció de l’escena amb les imatges projectades en pantalla, tot i que –cal insistir-hi– la idea del feixisme resulta a aquestes altures poc (o gens) original.

La monotonia de la posada en escena també es trasllada al fossat, amb una direcció orquestral a càrrec del mateix Adams que demostra que no sempre un bon compositor és el millor director de les seves pròpies obres. I la resposta dels membres de l’orquestra va ser d’obediència i poca cosa més.

El repartiment del muntatge es mou en un nivell mitjà-alt, sense catàstrofes, però sense que hi hagi homogeneïtat i amb solucions discutibles com l’amplificació, que en algun moment va presentar algun problema. Gerald Finley és un baríton experimentat i versàtil, ideal per al rol d’Antony, tant vocalment com físicament. Al seu costat, la Cleòpatra de Julia Bullock presenta algunes limitacions en el registre agut, mentre que a l’Octavi de Paul Appleby li falta personalitat. Molt bé, en canvi, l’Agrippa d’Äneas Humm, la Charmian d’Adriana Bignani Lesca i l’Enorbarbus d’Alfred Walker. El cast també inclou veus de casa que van saber estar a l’altura, com les de Marta Infante (Iras), Guillem Batllori (Lepidus) i Toni Marsol (Maecenas). Al final de l’espectacle, la resposta del públic va ser càlida, però no entusiasta.