Ressons de la guerra dels Balcans en una recomanable obra al TNC

“La història dels Balcans parla per si mateixa, però ens fa saltar unes alarmes que no hauríem d’ignorar”, alerta el director de La filla de l’est, Norbert Martínez. Però qui es recorda de la guerra dels Balcans? Quin en va ser l'origen? Com és possible que s'hi arribés? I per recordar-ho, Martínez i l’actriu Gemma Brió han aixecat la versió teatral de la novel·la de Clara Usón que porta el mateix títol que la proposta estrenada aquesta setmana al TNC. La novel·la és una ficció ben documentada amb un punt de partida real: la inexplicada mort de la jove Ana Mladic, filla del general serbi Ratko Mladić, responsable de la matança de Srebrenica. Es tracta d'una noia de 23 anys que està a un pas d’acabar la carrera de medicina, d’arrel nacionalista i admiradora del seu pare, que mor després d’un viatge a Moscou amb amics de la facultat.

La versió teatral, com imaginem la mateixa novel·la que no hem llegit, té un fort component didàctic tant en els primers compassos com a l’anomenada Galeria d’Herois habitada per monstres tan reals com Milosevic, Karadzi i Mladic. Tot plegat presentat amb aires de cabaret literari amb música en directe dels anys vuitanta. Un didactisme que també es fa present en descriure la confrontació entre la ignorància de la realitat i la ingenuïtat de la protagonista amb les informacions que li dona un dels companys de viatge amb un tractament de comèdia juvenil que no exclou l’humor. La noia no pot creure el que li expliquen. I nosaltres volem saber què passa. Aleshores, la trama de la noia s’atura i no la retrobarem fins al final del segon acte amb la confrontació amb el pare. Un salt dramatúrgic que destensa la funció.

En el segon acte, que gira bàsicament al voltant d’un altre personatge, esclata l’emoció amb el dolor del soldat reclutat a la força o la por d’un altre convertit en reporter que vol alliberar el seu pare. Tot i alguns desencerts interpretatius puntuals en un espectacle força coral en què quasi tots els intèrprets han de doblar personatges, la direcció de Martínez és imaginativa i eficaç fins a commoure, i dota la funció de ritme i interès i assoleix, doncs, l’objectiu. Molt recomanable.

PD: Per què a l'obra les informacions merament periodístiques es donen en castellà?