El vaixell del segle XV que va aparèixer prop de l'Estació de França s'exposa al MUHBA

BarcelonaCap al 1410, en alguna drassana cantàbrica, es va construir un mercant d'uns 30 metres d'eslora, amb fusta de roure, i seguint el mètode que s'utilitzava des del nord peninsular fins al Bàltic: el folrat previ i buc tinglat. L'embarcació, amb una trentena de tripulants, va fer molts viatges i va arribar al port de Barcelona, amb més d'una cicatriu, anys després. En aquell moment, la capital catalana ni tan sols tenia escullera artificial –el primer moll es va construir entre el 1477 i el 1487– i, com altres vaixells, l'embarcació basca estava tan sols protegida per una barrera variable de sediments procedents del riu Besòs. Una tempesta va posar fi a la seva existència i, mentre la desballestaven, el mar se'n va emportar part de l'esquelet. Uns 600 anys després les restes d'aquesta nau han tornat a la superfície i es mostra dins una cabina de vidre, construïda expressament, al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), batejada com a Barceloneta I. "La instal·lació serà permanent fins que hi hagi alguna cosa que es consideri que valgui prou la pena com per rellevar-la", diu el director del MUHBA, Joan Roca. L'esquelet de fusta no està sol: l'acompanya una exposició virtual que s'ha fet conjuntament amb el Port de Barcelona i que permet recórrer l'embarcació, que s'ha reconstruït en 3D, navegar per les rutes comercials de l'època o veure litografies i fotografies del port de totes les èpoques.

Les proves que demostren el seu origen atlàntic

"És una embarcació única a Europa", diu l'arqueòleg Mikel Soberón. Ho és perquè s'han pogut localitzar poques restes d'embarcacions medievals, en comparació amb les d'època romana, i són les que millor es conserven d'un vaixell tinglat d'origen atlàntic. "No hi ha cap dubte del seu origen cantàbric i el més segur és que fos una embarcació basca", afegeix Soberón. A principis del segle XV arribaven a Barcelona embarcacions gallegues, que sobretot transportaven pesca salada abans de Quaresma, i basques, que es quedaven molt més temps i que participaven en gairebé totes les rutes menys les que anaven a Alexandria, que monopolitzava la Corona catalanoaragonesa. "L'avantatge que tenien els bascos és que no formaven part del conflicte entre catalanoaragonesos i genovesos i podien navegar sota pavelló neutral", matisa Soberón. L'equip d'investigació pot afirmar amb contundència l'origen atlàntic pel mètode constructiu, pel context històric i el registre documental i per la presència de pol·len i espècies vegetals pròpies d'un ambient cantàbric. Aquest tipus d'embarcacions transportaven peix sec, arròs, comí, ametlles... Comerciaven també amb armes, material de construcció, aliments o esclaus amb països islàmics o enemics de la Corona. En la recreació que forma part de l'exposició virtual es pot observar com ocupa tota la plaça del Rei. La nau estava governada amb un únic timó i propulsada per una gran vela quadrada.

Un procés de restauració de 13 anys

"L'embarcació és un testimoni de la intensa activitat comercial internacional que hi havia a Barcelona a la primera meitat del segle XV, abans de tenir la primera infraestructura portuària artificial que es va construir entre el 1477 i 1487", assegura Roca. No ha sigut fàcil restaurar les restes del vaixell. L'agost del 2006, amb motiu de la construcció de nous edificis d'habitatges als terrenys de l'antiga estació de Rodalies, al costat de l'Estació de França, es va excavar el subsol i van aflorar les restes de l'escullera del port que es va construir entre el 1477 i 1487, del Baluard de Migjorn (1527) amb el fossat i la contramuralla i els soterranis del Dipòsit Comercial que es va fer el 1862 en la remodelació que va fer Josep Rafo del port. S'havien de fer també tres plantes d'aparcament soterrani i es va excavar per sota del nivell del mar, a més de 5 metres de profunditat. Va ser aleshores, el maig del 2008, que es va trobar el derelicte medieval –derelicte és el nom que reben les restes d'una embarcació–. Dies després també es va localitzar, uns metres més cap a l'est, un segon conjunt de taules. Amarada per aigua salada, l'embarcació es va conservar al llarg de 600 anys i, mentre va durar l'excavació, s'anava remullant amb aigua salada. Al Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya es va restaurar al llarg de 13 anys. Vuit per treballar-hi i la resta d'anys que s'hi van anar sumant van ser per les dificultats per trobar finançament. "Primer va estar tres anys submergida en aigua dolça, i després amb un líquid consolidant. El següent pas va ser un assecat gradual per evitar les tensions i les esquerdes a la fusta i perquè anés perdent la humitat fins a arribar al 55%", explica la cap de conservació preventiva i restauració del MUHBA, Lídia Font Pagès.