El retorn dels templers

PalmaTorna el Temple. No l’orde que fou suprimit fa set segles, és clar, sinó les torres de la seva fortalesa a Palma: l’Ajuntament en va aprovar fa pocs dies el projecte de rehabilitació. Aquest edifici fou la seu principal a Mallorca dels templers, els cavallers que educaren Jaume I i que acabaren exterminats pel seu net Felip el Bell, rei de França, per apoderar-se de les seves riqueses. Eren els mateixos cavallers a qui apuntaven els projectes de Ramon Llull, amb una història que l’esoterisme ha manipulat i que ha inspirat tant la literatura com el cinema.

Els cavallers pobres de Crist, que així és com foren coneguts inicialment, varen néixer cap al 1118, en una Jerusalem pràcticament acabada de conquerir per la primera croada. El seu primer gran mestre fou Hug de Payns, a qui s’ha atribuït un hipotètic origen català i que va crear l’orde amb vuit companys. Com els hospitalers –després coneguts com a cavallers de Malta–, els templers eren monjos i guerrers alhora. Feien vot de castedat, pobresa i obediència: com la Guàrdia de la Nit de la saga Joc de trons, que probablement s’hi inspira. Tampoc no es casaven ni tenien fills, i es lliuraven de per vida a la seva causa: la defensa dels sants llocs i dels pelegrins. 

A Terra Santa els conqueridors hi establiren el Regne de Jerusalem, a més de diversos feus. El rei Balduí II cedí als cavallers pobres, com a seu, una part del seu palau, que es corresponia amb l’antic temple de Salomó i del qual ara només queda dret el Mur de les Lamentacions. Era on havia estat custodiada l’arca de l’Aliança, que teòricament guardava les taules de la llei de Moisès i es deia que tenia poders sobrehumans –mirau la pel·lícula A la recerca de l’arca perduda. Allà mateix, abans, hi havia la mesquita d’Al-Aqsa, que més endavant va recuperar-ne l’estructura i les funcions, i que avui dia encara és operativa. Segons l’economista Michel Lamy, durant l’etapa de dominació cristiana, “la gran sala d’oracions fou dividida en habitacions perquè servissin d’allotjament als templers”. També es va dir d’aquests cavallers que haurien accedit als secrets del Sant Greal i, fins i tot, que ells varen descobrir Amèrica. 

Amb l’uniforme amb mantell blanc amb una creu vermella patent –més ampla als extrems–, eren coneguts pel valor a la batalla i per l’austeritat. Tant, que una imatge seva característica és la de dos cavallers muntats en un mateix cavall. El frare Bernat de Claraval, a qui s’atribueix la regla de l’orde, assenyala que “es guarden de tot excés o en el vestit (...) Menyspreen els escacs i els daus i avorreixen la caça (...) No se’ls veu mai pentinats i rarament es renten, i van amb la barba hirsuta i pudents de pols”. La pestilència, de fet, era molt comuna a l’època.

La comanda de Mallorca

Com els hospitalers, els seus grans rivals –o aliats–, els templers no es barrejaven en les disputes entre cristians. Però sí que varen combatre als regnes hispànics, contra l’Islam, com feien a Terra Santa. Alfons I d’Aragó, sense hereu, va llegar el reialme als ordes militars. Aquesta darrera voluntat no es complí: els seus súbdits varen treure del convent el seu germà, Ramir, que era monjo, i el feren rei. Els templers també educaren Jaume I al seu castell de Monzó, a partir dels cinc anys, quan quedà orfe després que el seu pare, Pere el Catòlic, morís a la batalla de Muret. Llavors es generà la llegenda que els monjos guerrers haurien bescanviat el petit príncep per un nin que havien preparat per governar o, com a mínim, que transmeteren al futur conqueridor savieses secretes que ells havien après a l’Orient, i que d’aquí surt el símbol de la ratapinyada, tan lligada al monarca.

Els templers acompanyaren el seu deixeble a la conquesta de Mallorca, el 1229, i com a recompensa obtingueren del jove rei la fortalesa de l’Almudaina de Gumara –de la qual resten les actuals Torres del Temple–. El cronista Bartomeu Bestard explica que el rei també els va recompensar amb propietats a Palma i “a la zona que va de Lluc a Pollença”, com també a Llucmajor, Montuïri i Algaida. La comanda de Mallorca, o comandament de l’illa, estava instal·lada al Temple, i el seu lloctinent, a Pollença. Per a la seva activitat com a navegants varen fer servir tant Mallorca com Cotlliure, que ara forma part de l’estat francès però que aleshores era part del reialme mallorquí. A la torre de Vernissa, a Alcúdia, també hi ha les runes d’una vella fortificació coneguda com a Fort dels Templers; i al Museu de Mallorca, el retaule de Sant Bernat, “l’únic del món que es conserva de l’orde del Temple”, diu Bestard. L’església de Nostra Senyora dels Àngels, a Pollença, també va ser dels templers i se’ls atribueix a ells el possible origen del culte a la Mare de Déu de Lluc.

La medievalista Zoé Oldenbourg afirma que “aquella milícia de Déu tan exemplar”, a parer de Bernat de Claravall, “quedaria molt prest contaminada dels grans vicis dels monjos: orgull, avarícia i sectarisme”. L’orde no tan sols rebé –com tots– generoses donacions, sinó que els seus membres es convertirien en banquers –dipositaris de fons– i prestadors i esquivarien la condemna al pecat d’usura. “El tresorers de la comanda de París”, diu Lamy, “eren els administradors del tresor dels reis de França”. L’acadèmic de la Història Miguel Á. Ladero calcula que ingressaven 800.000 lliures anuals, que a l’època havia de ser una fortuna colossal. 

El 1187 va caure Jerusalem i els dominis cristians a la zona no aturaren de minvar fins a la caiguda del seu darrer bastió, Acre, el 1291. Els templers varen perdre així “la seva mateixa raó de ser”, indica Ladero. Aleshores Ramon Llull es plantejava un projecte ambiciós: la fusió dels ordes militars en un de sol, per reconquerir Terra Santa. “L’opinió occidental”, recull la filòloga Carme Plaza, “estava d’acord que aquests ordes s’havien d’entendre, perquè havien estat el motiu de la pèrdua dels territoris a Terra Santa a causa de les dissensions entre ells”, tot i que això no era del tot exacte, “perquè havien col·laborat en força ocasions”.

 Llull es va entrevistar amb el gran mestre dels templers, Jacques de Molay, a Xipre, on s’havien refugiat els ‘pobres cavallers’. Molay el va rebre, segons els mateix Llull, “alegrement”: no va fer gaire cas a la seva proposta. I això que el Doctor Illuminatus, explica Plaza a partir de les seves obres, ho tenia tot projectat: el nom del nou orde comú, que seria el de l’Esperit Sant; el seu uniforme, amb una creu vermella sobre un hàbit negre, i el comandament a càrrec d’un rex bellator, un rei guerrer, que ha estat identificat amb Jaume II d’Aragó.

Va ser en aquest moment –al començament del segle XIV– quan, narra l’historiador Luce Pietri, es plantejà al rei de França Felip el Bell, net de Jaume I –fill de la seva filla Elisabet–, “la temptació de suprimir l’orde i apoderar-se dels seus béns”. Per això va comptar amb la complicitat imprescindible del papa, Climent V, que era francès i de qui el monarca va aconseguir, fins i tot, que traslladàs la seva seu a Avinyó, la qual cosa acabaria generant un cisma al si de l’Església.

Aquell divendres 13 

El divendres 13 d’octubre del 1307 –d’aquí, diuen, que ve la fama de malastrugança dels divendres amb aquest número–, es posà en marxa l’operació de detenir els templers en sòl francès, que eren prop de 2.000. Foren empresonats i torturats, amb la qual cosa s’aconseguí que confessassin tots els crims imaginables, com el d’escopir a la creu, el de cometre sodomia –l’homosexualitat era llavors delicte i pecat alhora– i l’adoració d’un estrany ídol anomenat Baphomet, probablement un cap dissecat. “Si m’ho demanassin, confessaria fins i tot haver mort Déu”, declarà un d’aquells desgraciats, sotmès a turment. De Molay fou cremat viu el 1314 devora Notre Dame, a París, i conta la llegenda, cità davant el tribunal de Déu el rei francès i el papa. Tots dos moriren també aquell mateix any.  

De manera similar a com s’esdevindria amb els jesuïtes quatre segles i mig més tard –encara que aquests no acabaren d’una manera tan tràgica–, els templers havien assolit massa poder i massa doblers. Els monarques europeus, amb el vistiplau de l’Església, s’apoderaren de les seves riqueses, si bé una part passaren a altres ordes, sobretot als hospitalers. El Temple va quedar abolit –tot i que hi ha hagut i hi ha pretesos continuadors de l’orde. Ramon Llull “s’alegrà de la supressió del Temple, perquè en ser transferits a l’Hospital els seus béns, s’aconseguia una mena d’unió entre ambdós ordes, i unificats així els recursos, podien resultar de més utilitat per a la croada”, segons Plaza.

A Mallorca, recull l’historiador Juan Carlos Sastre, la relació de Jaume II, fill i successor de Jaume I –i oncle de Felip el Bell– amb els templers havia estat “prou cordial”. Els Manuscrits de Perpinyà, exhibits el 2017 a una exposició sobre l’orde al Museu d’Història de Catalunya, els mostren fent feina per a ell, si bé s’havien disputat el senyoriu de Pollença. Quan arribaren les notícies de França, el monarca mallorquí “va procedir (...) a empresonar sense presses els templers i ocupar els seus béns”. Mort Jaume el 1311, el seu successor, Sanç I, “va tenir molta més pressa per negociar un acord econòmicament favorable i, a canvi d’un bon pessic, va consentir el traspàs dels béns a l’Hospital”, el 1312. 

El Temple de Palma, que ha conservat aquesta denominació fins als nostres dies, passà a mans dels cavallers de Malta i fou la primera seu de la Inquisició a Ciutat. El segle XIX l’Estat va confiscar l’edifici i el va vendre a particulars. De l’edifici original n’han quedat bàsicament les torres, transformades en habitatges, i la capella. Aquesta darrera, segons l’arquitecte Martí Lucena, si bé va ser reconstruïda el 1885, “conserva una sèrie d’elements originals” que formen, amb Santa Anna de l’Almudaina, “la mostra més important del romànic a Mallorca”: la petjada dels cavallers, que ara tornarà a la llum com a equipament cultural de Ciutat.