El retorn al Liceu d'un clàssic del verisme amb un repartiment notable

La primavera del 2012, el Liceu va acollir les funcions de la coproducció que el teatre de la Rambla, juntament amb la Royal Opera House de Londres i les òperes de Viena, París i San Francisco, va realitzar d’Adriana Lecouvreur, l’òpera més cèlebre de Francesco Cilea, estrenada a Milà el 1902.

Ara, dotze anys després d’haver vist el mateix espectacle, l’obra ha tornat al Liceu, i s’ha de dir que el muntatge manté la vigència i l'eficàcia. David McVicar signa una escenificació pulcra, detallada, matisada gràcies a una bona direcció actoral. Tot això en el marc d’una concepció basada en el teatre dins del teatre (Adrienne Lecouvreur va ser una actriu de la Comédie-Française, amiga i ocasional amant de Voltaire) i amb la preciosa escenografia de Charles Edwards, el sensacional vestuari de Brigitte Reiffenstuel i la sàvia il·luminació d'Adam Silverman. McVicar és força procliu a una excel·lent ambientació, no sempre cal·ligràfica i que permet buscar efectes de distanciament, cosa que també va mostrar en el seu muntatge de Manon que es va veure al Liceu el 2007.

Escènicament, tot funciona, en aquesta Adriana Lecouvreur, i cal dir que musicalment les coses adquireixen cotes d’excel·lència en molts moments. Començant per la detallista direcció de Patrick Summers, que obté de l’orquestra titular la sonoritat adequada a la italianità de l’obra. Molt correcta la breu però significativa intervenció del cor de la casa.

No descobrirem ara la soprano polonesa Aleksandra Kurzak, que ja hem vist al Liceu i de qui seguim la carrera fora del nostre territori. És una cantant pulcra, que opta sempre pel bon gust, però el rol titular de l’òpera de Cilea s’emmarca dins del verisme i la part demana una mica més d’esquinçament. I la Kurzak ni és ni serà mai una soprano verista. I se la menja amb patates la Princesa de Bouillon de Daniela Barcellona al segon acte. Si bé la mezzo italiana presenta signes de desgast, construeix el personatge a partir d’una teatralitat a prova de bomba i se’n surt amb nota.

Ja hem comentat en més d’una ocasió que el cant de Freddie De Tommaso (Maurizio) fa pensar en tenors de fa cinquanta o seixanta anys, a l’estil de Corelli, Del Monaco o Di Stefano. Res a dir, sobretot per la generositat en l’emissió i la projecció, per la bona línia i per l’expressivitat. Un punt més de refinament i la cosa seria de matrícula d’honor.

Excel·lent el Michonnet del baríton Ambrogio Maestri, amb alguna tibantor en el registre agut però com sempre eficaç en una part agraïda, tant musicalment com per la tipologia del personatge.

Entre els secundaris cal destacar per damunt de tot el tenor Didier Pieri (Abate di Chazeuil), sense treure mèrits a tot un veterà com Felipe Bou (Príncep de Bouillon) o talents de casa com Marc Sala (Poisson), Carles Daza (Quinault), Carles Cremades (Majordom), Anaïs Masllorens (Mademoiselle Dangeville) o Irene Palazón (Mademoiselle Jouvenot).

Unes bones funcions de final de temporada, tot i que l’elenc inicialment previst dista molt (massa) del que finalment ocupa l’escenari del Liceu. Atenció perquè hi ha previst un altre cast al llarg de les set representacions programades fins al 29 de juny.