El retorn de la Míriam Iscla comedianta

Les bones intencions

Centre de les Arts Lliures. Escenari Joan Brossa (Fins al 6 de juny)

Míriam Iscla ens fa riure. I molt. Acostumats a veure-la en personatges seriosos, com els de Barcelona de Pere Riera (TNC) o el més recent de la jutge de Crim i càstig (Teatre Lliure), Iscla ens redescobreix tota la seva vis còmica, els bons dots de comedianta que des que va sortir de la companyia T de Teatre gairebé no havia fet servir. Iscla domina i excel·leix en una comèdia d’aquelles que li escauen d’allò més a qualsevol festa major de Catalunya; és curiós, fins i tot estrany, que estigui programada al Centre de les Arts Lliure.

Míriam Iscla clava tots els gags. La seva Paula és tan boja i tan tendre com qualsevol August i és ella qui es relaciona amigablement amb els figurants (nosaltres). Li dona la rèplica el Pere de Joan Negrié, una mena de simpàtic Cara Blanca però amb aires depressius. Actriu i actor són el millor d’aquesta intranscendent però ben dialogada comèdia escrita pel prolífic Marc Artigau. La Paula és una mare soltera amb una filla adolescent problemàtica (quina redundància!) que fa tot el que pot, fins i tot vendre pastilles, i el Pere és la víctima sentimental d’un amic que li ha fotut el xicot.

Si en seure a la butaca veus que al damunt de cada localitat hi ha una barretina ja intueixes que la faràs servir. I quan Iscla, disfressada de pubilla catalana, i Joan Negrié, d'hereu, entren a l'escenari sota les notes d’una sardana està clar que estem en una festa catalana. I no hi ha dubte que la festa és el pal de paller dinamitzador de la funció. I, esclar, et poses la barretina i si et diuen de cantar... cantes.

Però des d'un punt de vista dramatúrgic la funció baixa d’intensitat en les escenes merament informatives sobre la vida dels protagonistes. La veritat, no ens importa conèixer per què som figurants d’una festa d’aniversari molt catalana, qui són aquests pallassos i quin és el seu passat. El que voldríem és més festa. Més festa major.