El retorn d’un supergrup del jazz modern

El saxofonista Joshua Redman es va passar mig concert mirant l’enorme vitrall del sostre del Palau de la Música i observant les cares dels espectadors de les primeres fileres. Després de cada solo, es retirava a un costat de l’escenari i, mentre la resta de músics continuaven tocant, ell aixecava el cap i mirava al seu voltant com buscant recuperar l’alè. De ben segur que el que veia eren cares de delit i somriures. I, sobretot, cap cadira buida en un Palau que sabia que el que estava passant era molt gros. Potser Redman, un dels grans noms de la modernització del jazz dels darrers temps, tot i tenir una trajectòria irregular, necessitava agafar perspectiva mirant els vitralls.

El músic californià va recordar que Barcelona va ser la primera ciutat on va actuar a Europa el 1991. Era la primera vegada de moltes més. Ara hi tornava amb la formació del seu primer quartet, el Joshua Redman Quartet, amb el qual va gravar l’essencial MoodSwing (1994), una revisió contemporània del hard bop. Llavors, ni Redman, ni Brad Mehldau (piano), ni Christian McBride (contrabaix) ni Brian Blade (bateria) eren els tòtems jazzístics en què s’han convertit gairebé 30 anys més tard. L’actuació de dimecres dins de la programació del 54 Barcelona Jazz Festival no era, per tant, només un concert de reunió d’una banda que ha tingut una vida intermitent, era la constatació que eren supergrup.

Al llarg de gairebé dues hores, van demostrar que cadascú tenia el seu paper dins d’una maquinària ben engreixada: mentre Redman i Melhdau feien gala de la seva narrativa en temes com Mischief i Disco ears –la de Redman, neta, cerebral i tècnica; la de Melhdau, postmoderna, navegant de forma calculada fora de l’harmonia–, McBride i Blade aportaven la visceralitat necessària perquè la banda no caigués massa en la complaença ni en l’exhibició individual. Perquè de solos de saxo i de piano va haver-n'hi, i molts, tots espectaculars per a fortuna d’una concurrència entregada que, ben segur, hauria acollit amb la mateixa passió algun tema amb una mica més de risc compositiu.

També hi va haver pinzellades d’avantguarda a Undertow, d’èpica salvatge a Your part to play, i revisió del bop clàssic a The oneness of two (in three) o Remember, d’Irving Berlin, al primer bis. En el segon, van recuperar la frenètica The deserving many, inclosa en el disc Wish de Redman de 1993. Va ser una manera de tancar el cercle que va permetre a Redman tornar a mirar el sostre del Palau per darrera vegada abans d’acomiadar-se amb un "espero tornar aviat".