Retrat de la comunitat xinesa-espanyola ple d'estereotips

En un article del 2008, el company i mestre Àngel Quintana parlava en termes de realisme tímid sobre un grapat de pel·lícules que pretenien reflectir un cert substrat social des dels principis del cinema d’autor, des d’El bola (2000), d'Achero Mañas, fins a Princesas (2005), de Fernando León de Aranoa. Per resumir, segons Quintana eren films que assumien els temes de la secció de societat dels diaris –els nens maltractats, la violència masclista– però sense reflectir el context polític i sense l’ànim d’explorar com retratar aquestes tensions.

Amb Chinas, Arantxa Echevarría (Carmen y Lola) ha fet un exercici que aglutina els pitjors postulats d’aquella tendència. El tema d’escrutini, la comunitat xinesa-espanyola. El punt de partida, dues nenes de 9 anys que coincideixen en un col·legi del barri madrileny d’Usera: la Lucía és la filla dels propietaris d’un basar i la Xiang és adoptada. Chinas, tanmateix, incorpora també les tessitures de les famílies, i aborda –sense que ningú l'hi demani– els abusos sexuals que pateixen les noies adolescents. La llista d’assumptes que es van teixint a mesura que avança la pel·lícula són, realment, massa. Però el seu principal problema no és l’ambició temàtica i dramàtica, sinó la poca perícia a l’hora de donar coherència a les vides que retrata. Chinas vol exercir de mural i es queda en un retall de diverses històries inconnexes.