Joan Marí: "Retrobar-te amb un primer amor et permet veure fins a quin punt t'ha influenciat"

PalmaDesprés d’haver publicat poemaris com Crepuscle, premi Baladre de l’Institut d’Estudis Eivissencs, o La xerinola estelada, el periodista Joan Marí de la Fuente (Formentera 1964) es va retrobar, de manera absolutament inesperada, amb un dels seus primers reculls de versos: un conjunt de poemes escrits fa més de 40 anys i que gairebé donava per perduts. Ara els recupera i reflexiona sobre ells i el seu contingut al llibre l’Adéu, publicat per Círculo Rojo i que es presenta aquest divendres dia 19 a la Biblioteca Marià Villangómez de Formentera. El protagonista de tots aquests poemes, per cert, és “l’eterna lactància del primer amor”. 

Com va ser això de retrobar-se amb uns poemes escrits fa tants anys?

— És de les primeres coses que vaig escriure, quan tenia 16 anys, i que havia fet per a mi. Ho vaig picar a màquina i m'ho vaig enquadernar jo, les pàgines tenen les marques de Tipp-Ex i de cola i tot.  Era un poemari fruit d’una… no sé si es pot dir relació o no, perquè amb 16 anys es pot començar a pensar que és així, però tampoc n’estic del tot segur. 

Eren poemes dedicats a aquell primer amor que hem tingut, o potser hauria de dir que hem patit tots, però que, en aquest cas, van quedar guardats dins un calaix, no? Sense cap intenció de ser publicats.

— Bé, els vaig deixar a un amic i jo ja els havia donat per perduts, però ara fa uns anys me'n van retornar la còpia, d'aquest amic que els havia conservat, i va ser increïble, la veritat. Llegint-los i rellegint-los vaig connectar amb el Joan de 16 anys i vaig pensar que podia fer l’exercici de repoetitzar-los. Ha estat un procés de cinc anys, de traduir-los, pensar-los i deixar que evolucionassin dins meu, a partir de la llavor dels originals... I així ho he anat fent, fins que vaig decidir aturar perquè la poesia s’ha d’abandonar. Si no l’abandones, t’enganxa. 

I com ha estat això de retrobar-te, a través de la poesia, amb aquell adolescent que acabava de descobrir l’amor i el desamor per primera vegada?

— M’ha servit per veure en perspectiva com ha anat la meva vida, per veure en què va influenciar-me aquella relació, com va deixar petjada en diferents coses. Tant ella com jo érem fills de pares que no eren de Formentera i això ja va servir perquè hi hagués una connexió entre nosaltres, pel fet de ser formenterencs de primera generació… Després d’ella no en vaig tenir cap altra, de relació amb qualcú de Formentera.

En què més us va influir?

— Em va servir per entrar en contacte amb un món que jo no coneixia, que no era el meu. I que em va dur a descobrir una idea de llibertat molt diferent, de viure aliens a la pressió social, que és una cosa que als llocs petits ja sabem com va… Per a mi va ser una història d’amor i llibertat, de sentir-se lliure i de voler ser-ho de llavors ençà. Poc després, al cap d’un any, vaig partir cap a Barcelona perquè d’alguna manera se m’havia obert un món que anava més enllà d’aquella relació.

“Mans menudes d’infant / dient-se l’una a l’altra / que és per tota la vida”, heu escrit ara, rellegint tot allò. I tot i que dugui per títol l’Adéu i el comiat hi sigui present, aquest poemari és un reencontre, per damunt de tot. I per això també és temptador dir que és un recull més d’amor que de desamor. 

Bé, és que hi ha un poema on ho dic, que l’amor es resisteix a morir, tot i que al final digui que “demà voldré ser esborrat” per no viure el desamor. La paraula 'adeu' hi surt 50 vegades: 49 dirigides a ella i a aquella relació però el darrer és el meu adeu, l'íntim, el que em dic a mi mateix.

Per això es tracta, sobretot, d'un poemari de contrastos.

— Hi ha tota una evolució d’estats d’ànims, de pujades i baixades i d’intentar desvincular-te de tot això perquè acceptes que és impossible tornar-hi. Ara, de la mateixa manera que pots reconèixer que l’amor no mor, també veus que sí que es pot anar esborrant lentament sense perdre el brot d’esperança que sempre és allà, al fons de tot. 

Vàreu tenir clar que el volíeu publicar tan bon punt va arribar a les vostres mans?

— No, no. De fet quan el vaig repoetitzar, no tenia cap intenció de publicar. Però, mira, just la següent persona que va ser la meva parella, després de la protagonista del poemari original, ha estat una persona amb qui he estat en contacte tots aquests anys i li vaig voler enviar aquests nous poemes que havia escrit. I va ser ella qui em va dir que no tenia sentit publicar-ho per separat, que havia d’anar junt. I vaig tenir dubtes perquè al final és un exercici… És despullar-te, d’alguna manera, però també crec que aquest poemari conté una forta connexió amb Formentera, també, amb la seva austeritat natural, que vaig pensar que almenys en faria una tirada per compartir-la amb els amics de l'illa. 

És que aquest retrobament no és només entre el Joan actual i el Joan adolescent ni entre l’autor dels poemes i la persona que inicialment els va inspirar, també és un retrobament amb un lloc, un context i un temps. En tot cas, la destinatària original, aquesta dona que va inspirar els poemes inicials, en sap res de tot això?

— No hi he tornat a parlar mai… Arran d’aquest llibre li vaig passar a la germana de la meva cunyada, que era companya seva, i se l’ha llegit. I m’ha fet saber que ella, que nom Cristina, viu a l’Equador però cada quatre anys torna a Formentera per renovar els papers i es troben i fan un dinar… 

Doncs a veure si us hi conviden, en tornar, i n’hi podeu lliurar un exemplar!

— (Riu) Ella de ben segur que tindria una idea diferent de tot el que vàrem viure. Han passat molts anys.