Ariadna i Clara Peya: “Estem revisant la nostra relació tota l'estona”

BarcelonaDe petites, Ariadna Peya (Palafrugell, 1984) i Clara Peya (Palafrugell, 1986) es passaven l'estiu muntant espectacles i component cançons. Amb els anys, aquells jocs d'infantesa s'han transformat en la seva vocació i la seva manera de relacionar-se amb el món. Les germanes Peya són l'ànima de la companyia Les Impuxibles, que van fundar el 2011 i amb la qual han aixecat espectacles com Suite Toc núm 6, una peça sobre el trastorn obsessiu compulsiu, i Harakiri, que aborda el suïcidi. Aquest darrer, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l'any passat, es pot veure ara al Teatre Condal fins al 28 de maig.

Fa més d’un any que vau estrenar Harakiri. Com s’ha rebut fins ara?

— Clara Peya: Quan estrenes un espectacle normalment costa calibrar i saber des de dins com el pot rebre la gent. Hi ha hagut una rebuda més que càlida tot i que tracta un tema que és difícil i del qual es parla poc. Encara és importantíssim que el reivindiquem. Hi ha hagut gent que s’ha obert a parlar-ne i això és un indicador que l’espectacle funciona. 

És la vostra primera producció amb el TNC. Era un cim que us havíeu marcat?

— Clara: Estem molt agraïdes amb el TNC, però no diria que fos un repte. Necessitem diners i espais per fer espectacles. 

Però a l’hora de trucar portes, podeu triar?

— Clara: No et pensis. Anem fent. Som molt treballadores i perseverants, però també ens diuen molt que no, com a totes. 

I vosaltres, heu dit que no?

— Ariadna: És que normalment no ens fan encàrrecs. Triem de què parlem i amb qui. No pensem el projecte en funció de qui ens el pot comprar. Tenim un motor del qual volem parlar i a partir d’aquí busquem qui hi pot col·laborar. 

Quines són les vostres línies vermelles a la feina?

— Ariadna: És delicat, perquè tota l’estona anem trobant reptes en l'àmbit humà que hem d’afrontar. De vegades cometem errors i de cop i volta ens trobem amb problemes i amb diferents punts de vista dins un grup. No hi ha una manera unilateral d’entendre la creació i l’equip de treball.

— Clara: En aquests processos t’adones que realment en la nostra feina l’important no és el resultat. És un aprenentatge constant, no hi ha un principi i un final. La manera de funcionar que teníem fa dos anys segurament no és la que tenim ara i no serà la que tindrem d’aquí dos anys. 

Fa dotze anys vau fundar Les Impuxibles. Us hauríeu imaginat aleshores que ara seríeu aquí?

— Clara: No ens vam projectar, és que no tenim res al cap. Anem fent bonament el que podem en cada moment i anem remant. Evidentment, el món de l’art està molt romantitzat. L’Ari m’ha ensenyat a agrair poder sortir a l’escenari, poder fer el que ens agrada i compartir-ho amb la gent. Però no deixa de ser una cursa de fons. 

Per què està romantitzat?

— Clara: Quan saben que et dediques al món de l’art la gent et diu: “Que guai, no?” Sí, és guai, però moltes altres coses també. Les ombres de l’artista no es veuen, perquè tu el que mostres és una altra cosa. Al cap i a la fi, la gent et veu a l’escenari, fent el que t’agrada i després t’aplaudeix. Però per arribar fins aquí hi ha un procés llarguíssim de moltíssimes lluites de tota mena. I no podem perdre de vista que és un privilegi poder-nos dedicar al que ens agrada. És molt sanador.

Com ha modificat el vostre vincle fraternal el fet de crear juntes?

— Ariadna: És com si tinguéssim una tercera persona, una tercera entitat, que és el que creem. Per això som les nostres persones preferides l'una de l'altra. I alhora és una relació que treballem a fons. L’estem revisant tota l'estona. Els germans són un lloc on hi ha moltes disputes i alhora molta confiança. És una relació molt potent i nosaltres la cuidem molt.

Quin paper té cadascuna dins la companyia?

— Ariadna: La Clara és la fletxa, la que posa la direcció, la dels principis, la que arrenca. I jo soc la que rego. Tinc una visió més global, més receptiva.

— Clara: L’Ari sap tractar més amb els grups, està acostumada a organitzar l’espai, desencalla les coses. Som complementàries, en aquest sentit. 

Més enllà de la companyia, cadascú fa la seva amb altres projectes. Què busqueu a fora?

— Ariadna: És molt important fer altres coses per enriquir-nos, perquè tinguem altres llocs on posar la creativitat i perquè ens sentim individus. Fora de Les Impuxibles m’agrada treballar de coreògrafa o de directora, més que d’intèrpret. Busco espectacles que tinguin molta part de creació perquè vull imaginar-me com seran, no que em siguin donats. M’agrada fer musicals, però a la meva manera, i també audiovisual.  

— Clara: A mi m’agrada bàsicament tocar el piano, compartir les cançons que faig. També faig composició, però el que més m’agrada és pujar a l’escenari i tocar.