Revista ‘Eivissa’: mig segle fent país

EivissaRevista Eivissa, 50 anys fent cultura i país. Així es titula l’exposició que es pot visitar aquestes setmanes a l’espai cultural Sa Nostra Sala, a Vila, dedicada a l’aniversari d’aquesta publicació vinculada a l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE). La revista fa mig segle que publica diferents articles i investigacions de tots els camps (literatura, història, assaig, lingüística, religió, medi ambient, territori o cultura popular), amb el resultat que és un autèntic “tresor cultural”, en paraules de Marià Mayans, actual president de l’IEE.

La revista va néixer a principis dels anys 70, amb el dictador encara viu, amb l’objectiu (dins les possibilitats del context històric) de normalitzar l’ús de la llengua catalana a Eivissa –encara que en un primer moment fou bilingüe– i difondre la cultura de les Pitiüses. Mayans destaca que s’hi poden trobar textos de qualsevol àmbit: “Tots els articles que s’han anat recollint durant anys són un fons per estudiar gairebé qualsevol tema d’Eivissa. De qualsevol camp pots trobar-ne informació”, explica en una conversa amb l’ARA Balears.

El paper de Villangómez i Marí Cardona

L’inici del projecte no pot contar-se sense el paper dels erudits Marià Villangómez i Joan Marí Cardona, que eren l’ànima de la revista. Va ser impulsada, entre d’altres, per Isidor Marí Mayans i Josep Marí Marí, i sempre ha tingut col·laboradors de primer nivell científic, creatiu i literari de tot el país, inclòs algun de fora dels territoris de parla catalana. A banda dels quatre esmentats, a la revista poden trobar-se textos, en major o menor mesura, d’autors destacats d’arreu del territori: Aina Moll, Josep Maria Llompart, Josep-Lluís Carod-Rovira, Cosme Aguiló, Joan Mayol Serra, Bernat Joan, Macià Blázquez, Damià Pons, Marià Torres Rafal, Toni Roca, Bartomeu Ribes, Pere Vilàs, Jean Serra, Cristòfol Guerau de Arellano o Manel Marí, entre molts altres.

A tall d’anècdota, cal destacar que el número 4 (any 1974), va incloure l’article Rondalles d’Eivissa, d’Antoni Maria Alcover, recuperat en aquell moment per l’historiador i lingüista Francesc de Borja Moll. Un text que, “encara que es va publicar l’any 1918 a la revista Catalana, de Barcelona, és pràcticament inèdit perquè són molt poques les persones que conserven aquesta revista, la qual era de poca difusió”, tal com s’explicava en aquell número.

En total, ara la revista acumula 72 números, 3.836 pàgines, 1.048 articles i 285 col·laboradors, tal com apareix a l’exposició de Sa Nostra Sala. Les tres àrees més recurrents són, en aquest ordre, la creació literària (amb 234 articles), la història (amb 220) i l’assaig (amb 148). Tots els números (menys els dos darrers) es poden consultar a la web raco.cat.

El sociolingüista Bernat Joan, col·laborador destacat, apunta que “segurament, sense aquesta revista, gent que ha començat a fer investigació, sobretot en història i llengua, ho hauria tingut molt més difícil”. Ell hi ha escrit més de 40 articles (principalment de sociolingüística); hi va començar molt jove, quan encara era estudiant universitari a Barcelona. “Vaig publicar-hi una entrevista a Fèlix Cucurull i a Manuel de Pedrolo. Va ser una gran experiència”, conta Bernat Joan.

Enric Ribes, director actual de la revista, assenyala que “quan va néixer, era l’única finestra que tenien els investigadors per publicar articles de recerca”. “Avui dia ningú pot fer un article sobre algun tema d’Eivissa o Formentera sense tenir en compte aquesta revista”, afirma.

Un fons d'estudi sobre les Pitiüses

El pintor i escriptor Josep Marí

“Marià Villangómez es va comprometre a pagar el cost del primer número de la revista”.

El professor, escriptor i polític Bernat Joan

“Hi ha gent que potser no llegeix gaire cosa en català, però sí que llegeix publicacions com ‘Eivissa’ o ‘El Pitiús’”.

El polític i escriptor Enric Ribes

“Avui, ningú pot fer un article sobre algun tema d’Eivissa o Formentera sense tenir en compte aquesta revista”.

El sociolingüista Isidor Marí

“Fins a la fi del franquisme, les coses no eren fàcils. Es prohibí, per motius polítics, un curs eivissenc de cultura”.

El metge i president de l'IEE Marià Mayans

“Tots els articles que s’han recollit durant anys són un fons per estudiar gairebé qualsevol tema d’Eivissa”.

Tendència digital

Ribes preveu que a poc a poc la revista tendirà a digitalitzar-se, ja que, encara que han baixat, de manera generalitzada, les vendes de les publicacions en paper, en el cas de la revista Eivissa hi ha una gran quantitat de visites a la xarxa. Al marge de com pugui evolucionar o canviar el suport en què es publica, actualment la revista viu un bon moment, ja que hi ha hagut èpoques en què no sortia en terminis regulars com ara, sinó quan es podia. “Des de fa set o vuit anys, surt cada sis mesos”, detalla Mayans.

Dues persones sense les quals no es pot explicar la posada en marxa d’Eivissa són l’escriptori pintor Josep Marí i el sociolingüista Isidor Marí, fillol d’Isidor Macabich. “La revista ha posat en coneixement de molta gent molts aspectes de la nostra trajectòria cultural, de les Pitiüses, sobretot, però no només, i des del primer moment es va optar per donar una presència clara a la llengua catalana. Ha estat un referent i segurament ha influït en actuacions posteriors, com per exemple en què després l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera també es fes en català”, subratlla Isidor Marí. Conclou que aquesta publicació de l’Institut d’Estudis Eivissencs és “un referent cultural de primer ordre”.

Cal destacar que en un monogràfic dedicat al poeta Manel Marí, l’any 2019, hi participaren poetes i escriptors de diferents territoris catalanoparlants. A més, en el número 72, del mes de novembre d’enguany, s’hi poden llegir tres articles sobre el pare Josep Massot i Muntaner, escrits per Esperança Marí, Fanny Tur i Marià Torres. Són tres textos d’homenatge a l’intel·lectual arran de la seua mort el passat mes d’abril.

Inicis a finals del franquisme

Ambdós impulsors de la revista, Josep Marí i Isidor Marí, recorden que durant els anys de la reactivació d’aquesta publicació, ja en llengua pròpia, s’havien de fer encara certs equilibris: “Fins que va caure el franquisme, les coses no eren fàcils. Es va prohibir, per motius polítics, un curs eivissenc de cultura”, recorda Isidor Marí. El sociolingüista també explica que l’IEE va reactivar-se l’any 1970 amb “una voluntat de superar l’etapa anterior de l’Instituto d’Estudios Ibicencos, que era una entitat erudita, però amb uns condicionaments polítics que no permetien que hi hagués una presència suficient i principal de la nostra llengua i cultura”.

Josep Marí relata que encara que ells estaven molt il·lusionats, inevitablement també “hi havia petites pors”. Ell va ser director de la revista entre 1981 i 1991 i president de l’Institut. A més, l’escriptor detalla que “Marià Villangómez es va comprometre a pagar el cost del primer número de la revista”. I així ho va fer.

Una altra publicació imprescindible de l’Institut d’Estudis Eivissencs és l’almanac El Pitiús, també centrat en diferents aspectes culturals de les Illes Pitiüses. Bernat Joan valora que “hi ha gent que potser no llegeix gaire cosa en català, però sí que llegeix publicacions com Eivissa o El Pitiús”, i que aquesta és precisament una de les claus de la importància d’ambdós formats.

La revista va ser presentada pel poeta i assagista Josep Maria Llompart el 13 de febrer de 1973 al teatre de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. La presentació del darrer número es va dur a terme aquest 22 de novembre a Sa Nostra Sala de la mà d’Enric Ribes i Maurici Cuesta, membre de la Comissió Executiva de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Tots els entrevistats en aquest reportatge conclouen que la publicació té futur, ja que hi ha un important grup de col·laboradors joves que, juntament amb un públic fidel, asseguren que hi hagi un relleu generacional.