La darrera Concha d'Or és un viatge al cor de les tenebres de la Colòmbia post-FARC

De l'infern d'una ciutat ofegant, on s'ha de viure amb el matxet sempre a punt, a la terra promesa. El trajecte que emprèn Los reyes del mundo acompanyant un grup de xavals marginats que sobreviuen als carrers de Medellín és un d'aquests recorreguts d'iniciació dels que costa desprendre's, ple de fúria i bellesa, d'horror i tristesa. Reconeguda amb la Concha d'Or del darrer Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula és, com moltes de colombianes recents, una història de morts vivents i de cadàvers en vida.

Los reyes del mundo posa en escena la ferida encara oberta causada pel desplaçament de milers de famílies indígenes de les seves terres a causa del conflicte armat, a partir d'un relat grupal en clau de coming of age. El Rá (Carlos Andrés Castañeda) ha rebut una carta del govern en què se li notifica que s'ha de presentar a la regió del Baix Cauco d'Antioquia per reclamar la terra que va pertànyer a la seva àvia, ocupada durant anys pels paramilitars, i decideix anar cap a la província amb els seus amics, la seva petita família de desposseïts, amb qui potser podrà refer la vida en aquest territori paradisíac.

No cal dir que la pel·lícula pivota al voltant de la magnífica interpretació d'aquest elenc de joves actors no professionals, però sí que s'ha de subratllar el treball de la directora Laura Mora a l'hora de modular el simbolisme de la seva història, amb imatges molt intuïtives i d'una força inaudita. Sigui filmant-los amb bicicleta deixant-se arrossegar pel pendent dels turons o emmarcant-los al caire de l'abisme de la selva colombiana, el film s'interroga i explora les maneres de representar una generació de joves abocada al no future, que opta pel tràgic rol de víctima per no convertir-se en monstre.