Ricard Giralt Miracle, un gegant del disseny gràfic a peu de màquina

BarcelonaRicard Giralt Miracle (1911-1994) va ser un gegant de la gràfica: va reunir en una sola figura la feina d’un tipògraf, un cal·lígraf i un editor. Va ser també un gran mestre de la tipografia, des de la seva formació a Seix & Barral fins al final de la seva trajectòria, el puntal de la qual va ser el seu estudi i impremta Filograf, Instituto de Arte Gráfico. I per tot això també està considerat un pioner i un degà del disseny gràfic a Catalunya i Espanya. “El més bonic era el club d’amics, la quantitat de persones que venien a Filograf, no perquè volguessin un imprès, una targeta o una participació de casament, sinó per xerrar, perquè en aquells temps tancats, a Filograf no hi havia controls i es podia parlar de tot”, recorda el seu fill Daniel Giralt-Miracle coincidint amb la publicació del llibre Àlbum RGM. Ricard Giralt Miracle a través del seu arxiu (Ajuntament de Barcelona), de la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez, i el grafista Víctor Oliva.

El llibre és fruit de la donació al Museu del Disseny de l’arxiu professional i del llegat de Giralt Miracle que han fet els seus dos fills, Pau i Daniel Giralt-Miracle. “Els arxius professionals són una de les tipologies més interessants perquè quan són amplis com ho és el de Giralt Miracle donen molta informació de qui els ha fet, i del seu estudi i de tot l’entorn de Barcelona o de Catalunya. Un arxiu és una veritable mina”, subratlla Vélez.

El bon nivell cultural i artístic de Ricard Giralt Miracle li va permetre descobrir el valor dels gravats antics, els va treure la pols i els va convertir en un element de modernitat. També va treballar al costat de grans artistes i poetes com Joan Miró i J.V. Foix. “Giralt Miracle era un artista darrere una màquina: no només venia de les belles arts i del dibuix, el seu pare era un gravador litògraf. I a diferència de molts col·legues, tenia un taller. Quan rebia un encàrrec ja sabia com fer-lo i el feia en funció de la màquina que faria servir”, afirma Pilar Vélez.

“Ricard Giralt Miracle era una esponja: era capaç de parlar amb un poeta i xuclar-li el coneixement, era capaç de parlar amb Miró i entendre’l i era capaç de veure un quadre de Matisse i portar-lo al seu camp –diu Víctor Oliva–. No tenia fronteres”. Per a Oliva, Ricard Giralt Miracle va estar tocat per la genialitat, i resumeix el seu caràcter amb diversos jocs de contraris: “Era salvatge i acadèmic, era suís, però era llatí. Era artista, però era artesà; feia un traç espontani, però mil·limètricament estudiat: darrere l’aparença d’una cosa salvatge hi havia un academicisme que feia que aquella imatge encaixés”. “Quan li convenia, Ricard Giralt Miracle transgredia totes les normes”, recorda Vélez. Personalment, a Oliva Giralt Miracle li recorda Joan Miró perquè era “entranyable i humil”. I una altra de les seves revolucions va ser el collage: “Es va fer seu el collage i als anys seixanta hi va basar una nova imatge gràfica: retalla, estripa, combina traços de pinzell amb xilografies i fa efectes absolutament surrealistes”.

Ricard Giralt Miracle va ser també un treballador incansable i no va deixar d’evolucionar segons l’estètica de cada moment, des dels colors “tristos i bruts” de la postguerra a uns altres “alegres i forts” dels anys del pop art. “És un home inabastable, no s’acaba –diu el dissenyador i col·leccionista Albert Isern–. Va fer servir una immensa varietat de llenguatges gràfics”. De Giralt Miracle, Isern també destaca que “adaptava perfectament el missatge a l’estètica comunicativa”: “Cada proposta de comunicació és adient a la sensibilitat col·lectiva canviant que el va ensenyar al llarg de la seva dilatada vida professional”. “Seria com el nostre William Morris, un segle després!”, exclama el dissenyador Lluís Morillas.

La donació inclou milers de documents, entre els quals hi ha molts esbossos i treballs preparatius inèdits, a més de projectes de tots tipus, com cartells, plaquetes, petits impresos comercials, llibres, calendaris i dibuixos. La trajectòria va començar a Seix & Barral i quan en va marxar vint anys després el fundador va tenir un detall insòlit i li va finançar la primera màquina perquè pogués tirar endavant. D’aquell moment hi ha projectes de pàgines del llibre Diccionario de los niños que no va arribar a editar-se. Entre altres treballs posteriors hi ha el projecte de la tipografia Gaudí, que va ser la primera que va rebre un premi Delta, i la plaquette Tres poemas, una de les més avantguardistes que va fer, amb un poema fònic amb mots inventats. “Ell en deia creacions poètiques, i era una plaquette que anunciava l’arribada de les vacances del 1964”, diu la dissenyadora gràfica Lali Almonacid. “Són un diàleg fantàstic entre la lletra i la imatge –explica–, i en treballs com aquest se sentia absolutament lliure. Ho va barrejar tot: estil, tipografies i papers, per fer una composició única i inigualable”. Altres peces destacades són un imprès amb colors psicodèlics amb el qual va celebrar el vintè aniversari de Filograf i uns calidoscopis impresos fruit a vegades d’endreçar d’una manera diferent uns gravats antics amb els quals ja havia treballat. “Va ser un avançat del reciclatge”, explica el grafista Josep Maria Mir.

En un terreny més documental, la donació inclou els encàrrecs i la correspondència amb els clients i els agraïments i les felicitacions per la feina, així com els materials que li van servir d’inspiració: revistes, fotografies, catàlegs comercials, retalls i treballs d’altres grafistes. “Sempre m’ha cridat l’atenció la seva manca d’arrogància, no voler donar lliçons a ningú ni exercir cap lideratge malgrat que el seu prestigi li hauria permès fer-ho a bastament, conclou la dissenyadora gràfica Toni Miserachs.