'Ricard III' de Parking Shakespeare, teatre popular que mereix més suport públic
L'adaptació de Carla Torres del clàssic de Shakespeare excel·leix per la coherència del conjunt
- Parc de l'Estació del Nord
No era fàcil estrenar Ricard III a l’aire lliure. Les tragèdies demanen una certa intimitat, demanen silenci, atmosferes difícils de trobar al bell mig d’un parc on els actors i les actrius lluiten per clavar el text contra els ressons de festes de nens i nenes cridaners (i els adults que els acompanyen). Però els membres de Parking Shakespeare estan avesats a aquestes aventures, fa catorze anys que ho fan. Però calia fer-hi algun arranjament. I ha estat Carla Torres l’encarregada tant de buscar la manera d’explicar la història com de dirigir-la. A fe que l'ha encertada, en les dues tasques.
Segurament ja deuen haver llegit en aquest mateix diari que l’adaptadora justifica la maldat del protagonista per l'assetjament que va patir quan era petit a causa de la seva malformació. Carla Torres ha convocat, doncs, els nens i nenes que van maltractar Ricard III amb els seus uniformes d'institut anglès perquè quedi clar. Tan clar com que Ricard III és l’únic personatge amb formes i dicció d’adult, mentre que la resta forcen la veu i les actituds per reafirmar la fantasia col·legial. Hi ha, així, una confrontació clara i diàfana entre la seriositat i el mal cos de Ricard III amb la resta dels personatges. Una confrontació molt positiva per generar les escenes i accions que embolcallen la tragèdia amb la capa de la comèdia, seguint sense saber-ho allò que fa anys feien els de Footsbarn Travelling Theater, que ens van visitar a finals dels 80.
Tot i que segons el nostre punt de vista hi ha un excés d’infantilisme en el tractament d’alguns personatges i que el joc teatral lògicament s’imposa sobre la bellesa del text, la proposta excel·leix per la coherència del conjunt i, en particular, per la presència eficaç d’un bufó-narrador, per l’excel·lència del Ricard III d’Adrià Díaz i per l’encert de la direcció en escenes sempre difícils. Em refereixo a l’assassinat dels nebots Ricard i Eduard a la Torre de Londres o a la gran batalla final resolta aquí amb una coreografia de rugbi. Teatre popular que mereix més suport públic del que em consta que té. Teatre que, segurament, si el trobéssim en una ciutat europea ens faria enveja.
