Ricardo Bofill i la necessitat de no morir

Sant Just Desvern“Era jove i tenia ganes de canviar el món. Em van expulsar de la universitat, em vaig convertir en un nòmada amb una personalitat marcada únicament per mi mateix, per les meves ganes de ser”. Mentre aquest dimecres esperes per entrar a visitar La Fàbrica pots sentir Ricardo Bofill (1939-2022) parlant sobre si mateix en un muntatge audiovisual que es projecta a l’entrada del fastuós edifici que va projectar l’any 1973 buidant el ventre d’una vella fàbrica de ciment de Sant Just Desvern i convertint-la en el seu centre d’operacions, la seva casa mare, el seu estudi, el seu habitatge. Durant dos dies la seva família i els seus col·laboradors l’han obert a manera d’homenatge públic per a tothom qui vulgui visitar-la.

A l’aparcament de l’entrada hi ha les corones de flors que van arribant. Se senten, alt i clar, les reflexions de Bofill sobre arquitectura, sobre inspiració, sobre l’espai buit i com omplir-lo, sobre el viatge –concepte decisiu durant tota la seva trajectòria– i sobre la dialèctica entre la seva vida i la seva professió: “Projectar edificis és la manera que alguns hem trobat per satisfer la necessitat de passar a la història, de no morir-nos”. Impressiona sentir la seva veu, tan clara, la seva manera d’entendre l’art, la intervenció sobre l’espai. Els seus dos fills, Ricardo i Pablo, es barregen entre la concurrència, prefereixen no parlar amb la premsa, sinó que siguin els espais imaginats pel seu pare els que transmetin el seu llegat i també la seva memòria. Hi ha dotzenes de fotos ampliades i col·locades per tot arreu, fotos de Bofill en tots els contextos possibles: la feina, la família i el viatge. Amistats, complicitats, edificis per tot el món. Fotos, sí, moltes, també escultures i maquetes, i un grup de música africana que projecta so sobre l’imaginari de Bofill, tan carregat d’estímuls, d’influxos, de mirada pròpia, original, transgressora.

Al jardí, entre la pedra, els camins que s’entrecreuen i les plantes que pugen i baixen, s’hi projecta en bucle Circles, el migmetratge que Bofill va dirigir com a membre de l’Escola de Barcelona. S’hi sent la veu delicada de la gran Barbara empeltada de sons molt estridents que interpel·len i irriten. Sobre la taula, sota les palmeres, les canyes immenses i tota mena d’enfiladisses, hi ha el llibre de records i condolences que tothom qui vol pot dedicar. “Un innovador nat, audaç i intel·ligent”, escriu el Ramon. “A mi m’has fet molt feliç”, li deixa la Isabel, veïna de l’edifici Walden, que s’eleva ben a prop, a dues passes, i és una altra de les creacions icòniques de l’arquitecte. “Gràcies per la bellesa!”, gargoteja el Pere. I la Ruth: “Un plaer haver tingut mestres com tu!" Hi ha grups d’estudiants d’arquitectura. Un d’ells, la Maite, ho té molt clar: “Un poeta de l’espai, ni més ni menys”.

Els visitants poden venir durant dos dies, també en plena matinada, si ho desitgen. Qualsevol hora, amb inscripció prèvia, serà bona, entre tantes idees segur que alguna els commourà. Potser la fascinació pel desert, pels tuaregs, per la immensitat on poder crear: “Enfrontar-se al buit, comprendre els límits, inventar allà on no hi ha res. No puc pensar en res que m’agradi més”. La sensació, conclou, és semblant a la que deu tenir algú que creua sol l’oceà Atlàntic.