Ricardo Darín: “No necessito fer cap recerca sobre dolor; en duc la motxilla plena”

BarcelonaRicardo Darín no vol ni sentir a parlar de premis. “No m’interessen -assegura-. No hi ha res millor que l’agraïment del públic. Pretendre que et donin premis és un acte de supèrbia”. Tanmateix, el seu paper a Truman, el nou film de Cesc Gay, l’obligarà a pujar a més d’un escenari i pronunciar uns quants discursos d’agraïment. L’argentí interpreta el Julián, un actor malalt de càncer que busca una casa per al seu gos i es prepara per morir; un personatge senzill, sense trampes, que Darín omple d’humor, tendresa i veritat. Al setembre ja es va endur juntament amb Javier Cámara la Concha de Plata del Festival de Sant Sebastià.

Quan sap que el càncer és incurable, el Julián rebutja el tractament. Cesc Gay creu que és un heroi. I vostè?

No ho sé. Complirà la seva paraula? El Cesc, que és molt llest, no ens ho mostra. Si no arribés fins a les últimes conseqüències seria un farsant. I no tindria res de dolent, perquè si és un actor ha de ser un farsant.

Com va preparar el personatge?

M’encantaria dir que he passat un mes entrevistant malalts terminals però, per desgràcia, ja duc la motxilla plena de dolor. Si hagués d’interpretar un sacerdot, jo, que no he anat mai a l’església, sí que hauria de fer alguna investigació, però no necessito fer cap recerca sobre dolor. A més, el leitmotiv del film no és la mort, sinó l’amistat. I, en aquest sentit, l’únic necessari ha sigut tenir al davant un paio com el Javier.

No havíeu actuat mai junts. Com ha sigut treballar amb ell?

Mira, amb el Javier tot és més fàcil. És la realitat. Qualsevol que hagi estat en un set de rodatge amb ell ho sap. Ell arriba i es fa la llum! No para de repartir energia positiva, de fer bromes... Tots dos tenim una relació semblant amb l’equip. Tant, que vam necessitar un temps per ajustar-nos. Però ens vam trobar des del primer moment, rèiem i ens emocionàvem per les mateixes coses.

Cesc Gay va explicar a Sant Sebastià que vostè va dirigir el gos.

El Cesc ho va dir en conya, per evitar que jo contestés una pregunta sobre l’animal i em posés a plorar. [El gos va morir poc després del rodatge.] L’únic que puc dir sense entrar en el terreny emocional és això: em vaig fer molt amic del gos. [Silenci. Se li humitegen els ulls.]

Entesos. Més val que parlem de...

No, espera, t’explicaré almenys la part tècnica. Amb el gos va passar una cosa rara: no necessitàvem que fes res, només que semblés el meu gos. I per això el millor era que ell i jo tinguéssim una relació. El problema era que el portaven cada dia a la productora i allà tothom li feia festes, perquè era un gos preciós. Així que vaig posar cartells a les parets per prohibir que la gent parlés o jugués amb ell. Era graciós veure com tothom mirava cap a una altra banda quan el gos entrava a l’habitació... Però va funcionar! Jo jugava amb ell i li donava menjar, l’acariciava... I al cap de 10 dies, quan el gos arribava, em buscava amb la mirada i remenava la cua.

L’any passat va triomfar amb Relatos salvajes. ¿Li agradaria fer-ne una segona part?

Honestament, no. Que un projecte tan capritxós i únic com aquell funcionés tan bé va ser una cosa tan meravellosa que intentar repetir-ho seria com posar el carro davant dels bous, una equivocació. És com els remakes : a mi no se m’acudiria mai comprar els drets de Taxi driver per fer-la a l’estil llatí.

Doncs ara s’està preparant un remake d’ El secreto de sus ojos...

[Posa els ulls en blanc.] I no vull ni sentir-ne a parlar. Segur que estarà fet de puta mare i tindrà unes interpretacions collonudes, no ho dubto. Però no serà el mateix. Mira, tinc una anècdota real sobre un gran pintor argentí, Carlos Alonso. Un bon dia, el seu marxant li diu que una senyora molt rica que sempre compra els seus quadres el convidava a un sopar. Ell no ho veu clar, però el marxant l’acaba convencent. El sopar transcorre en un menjador amb les parets plenes de quadres seus. I mentre sopa, de sobte, es queda mirant un quadre. S’aixeca, l’examina de prop i diu estranyat: “Aquest arbre...” I l’amfitriona es disculpa: “Ai, perdoni, el vaig pintar jo. És que em va semblar que hi quedava bé”. [Rialles.] Doncs bé, això dels remakes és el mateix. Algú que ve i et diu: “M’agrada molt la teva pel·lícula, així que ara la farem en anglès i la millorarem”.