Els rics i famosos que van quedar retratats per Salvador Dalí

BarcelonaLa vedet i actriu radiofònica Ann Woodward (1915-1975) va ser una de les celebritats nord-americanes més controvertides del seu temps: va ser absolta d’haver matat a trets el seu marit, el banquer William Woodward, perquè va declarar que li havia disparat accidentalment perquè l’havia confós amb un lladre, una nit que ella era sola a casa i ell va entrar-hi sense encendre el llum. El cas va ser tan sonat als Estats Units que la revista Life el va descriure com “el tiroteig del segle”. Així i tot, Ann Woodward no es va poder deslliurar de les sospites de ser una assassina, i també va tenir un final tràgic: es va suïcidar el 1975 abans que Truman Capote, a qui havia conegut durant una estada als Alps suïssos, publiqués una versió ficcionada de la seva història en què l’acusava d’assassinat a la novel·la Pregàries ateses.

També va tenir aires novel·lescos una de les imatges més conegudes de Woodward: un retrat que Salvador Dalí li va fer l’any 1953, arran del qual l’artista i la model van acabar enfrontats als tribunals: “Dalí va treballar en el retrat d’Ann Woodward durant més d’un any, i quan ella va veure l'obra li va retreure que semblava una bagassa embolcallada en uns llençols”, afirma l’historiador austríac Karl Heinz Klumpner, l’impulsor, juntament amb la seva col·lega canadenca Julia Pine, d’una recerca sobre els retrats de societat de Salvador Dalí entre els anys 1933 i el 1973 que han començat a fer pública per capítols a la web www.portraitsbydali.com, després de veure’s obligats a renunciar de moment a publicar un llibre perquè era massa costós i a fer una exposició per la irrupció del covid. “Ann Woodward li va encarregar a Dalí un retrat que els seus fills poguessin veure i no un retrat X que no era apte per a ells”, explica Klumpner. Així que Woodward es va negar a pagar-li el retrat, però quan el cas va arribar als tribunals va perdre i un jutge la va condemnar a pagar-li a Dalí 7.000 dòlars. “Ella va pagar, però va dir que tancaria el quadre dins un armari i que no el penjaria mai. La història va ser molt sonada i molts van començar a pensar que deixar-se pintar per Dalí era arriscat perquè no sabies mai com et retrataria”, recorda l'autor.

Per a Julia Pine, molts dels retrats de societat de Dalí, que van ser criticats per comercials, són “caricatures” en les quals Dalí a vegades va introduir elements per burlar-se dels personatges que retratava, com és el cas d’Ann Woodward. El vestit que recorda un llençol rebregat és només un dels detalls del retrat de Woodward que pot tenir connotacions sexuals, perquè també en poden tenir l’obertura que hi ha a la roca que hi ha al darrere d’ella i el caragol de mar que hi ha a la seva esquerra. En aquell temps va córrer el rumor que Woodward havia quedat tan disgustada pel retrat que l’havia esquinçat a ganivetades, però no va ser així: William Woodward III el va traure a la venda a la casa Sotheby’s de Nova York el maig del 2000 i el va comprar Teizo Morohashi, el fundador del museu que porta el seu nom a la ciutat japonesa de Fukushima. Amb més de 300 obres de l’artista empordanès, el Museu d’Art Modern Morohashi és la tercera col·lecció amb més obres de Dalí després del Teatre-Museu de Figueres i el Museu Dalí de Saint Petersburg, a Florida.

El vessant comercial de Salvador Dalí

Els retrats més icònics de Salvador Dalí, com el del poeta Paul Éluard, es remunten als seus primers anys dins el surrealisme. Pel que fa a l'origen dels retrats de societat, es remunta als anys en què l'artista i Gala es van exiliar als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial entre els anys 1940 i 1948. Dalí va ser un ambaixador del surrealisme als Estats Units, però aquella gent adinerada, entre la qual hi havia industrials, banquers i empresaris del món del cinema, volia una versió més convencional de l’art de l’empordanès. “Als anys 40 la majoria de clients potencials de Dalí no estaven interessats en el surrealisme sinó en uns retrats clàssics. Per això va declarar que s’estava convertint en un clàssic, i en l’exposició que va fer a la galeria Knoedler de Nova York el 1943 hi havia uns deu retrats. Estava clar que Dalí volia fer negoci i que feia uns retrats força convencionals”, diu Klumpner.

Precisament el 1943 Dalí va pintar el seu retrat de societat més polèmic, Sa Excel·lència Don Juan Cárdenas, ambaixador espanyol, el representant de Franco als Estats Units. “La decisió de Dalí de pintar aquest retrat va escandalitzar els artistes europeus avantguardistes que s’havien exiliat als Estats Units”, diuen els autors. Però no és gens estrany que ho fes, ja que es conserven cartes i telegrames que documenten que, quan Dalí i Gala es van quedar encallats a Lisboa juntament amb milers de refugiats, l’ambaixador Cárdenas va ser “fonamental” perquè Gala i Dalí aconseguissin els visats per viatjar als Estats Units. “En aquestes condicions, és d'esperar que Dalí estigués molt agraït amb Cárdenas –especulen Klumpner i Pine–. Molt probablement, el retrat era una mostra d’agraïment. Si Dalí va rebre un encàrrec, presumiblement el va pintar pensant donar-li les gràcies”.

No s’han trobat documents sobre el quadre, però les al·lusions que hi ha a la història d’Espanya, amb detalls com dues figures del quadre de Velázquez La rendició de Breda i la imatge del monestir d'El Escorial, fan pensar que Dalí va voler pintar “una semblança oficial que reflectís la professió i la filiació de Cárdenas com a ambaixador”. Entre els retrats de societat de Dalí també hi ha obres admirades com el retrat de la multimilionària holandesa emigrada als Estats Units Isabel Styler-Tas. Es tracta d’una obra sumptuosa que, entre referències a la tradició de la pintura renaixentista, crida l’atenció pel fet que, en lloc de retratar-la juntament amb el seu marit, la va pintar dos cops en el mateix retrat, tot i que una de les vegades ella apareix com un paisatge rocós.

Com es pot veure en el retrat de Juan Cárdenas, al llarg dels anys Dalí sovint va fer servir la mateixa fórmula, en la qual l'element constant és un cel amb núvols. “A vegades, el personatge és tan petit, com passa amb els retrats d’Enid Haldorn i Luli Kollsman, que costa pensar que el quadre sigui realment un retrat, que era l'encàrrec dels clients” explica Klumpner. Un altre tret que moltes d’aquestes obres tenen en comú és que no hi surten les mans dels personatges. “Dalí va començar a tenir problemes amb les mans, li prenien molt temps, així que era més barat encarregar un retrat on no apareguessin les mans. Molts dels personatges estan a la part baixa de la tela i només surten de les espatlles cap amunt”, afirma.

El repte de complaure els clients

Malgrat tot, aquests treballs per encàrrec, fets sovint a partir de fotografies, suposaven un desafiament per a Dalí en un aspecte molt concret: satisfer els desitjos del model. “Gala va dir una vegada que pintar els retrats era com fer una operació de cirurgia plàstica, perquè Dalí havia de refer les obres, així que, quan va començar a fer gravats als anys 60, va perdre l’interès pels retrats”, apunta Klumpner. Un dels casos més evidents és el retrat de l'empresària de la cosmètica Helena Rubinstein, datat el 1943: Dalí només va pintar-ne el bust de Rubinstein perquè era una dona grassa i a qui era difícil afavorir en els retrats. En aquell moment Rubinstein ja tenia setanta-tres anys, però Dalí la va pintar rejovenida. “Molts dels models de Dalí eren amics o feien negocis plegats, així quan es visitaven els uns als altres veien els retrats de Dalí penjats als menjadors, i els que encara no en tenien volien entrar en aquest cercle i encarrega-n’hi un. Per exemple, en el sector dels cosmètics Dalí també va retratar Ruth Lachman, que estava casada amb un dels fundadors de l’imperi Revlon, Charles Revson, i Lydia O’Leary, que va ser una dona de negocis molt exitosa en aquest sector”, diu l’autor. Un dels retrats més entranyables és el que Dalí va fer al banquer, mecenes, col·leccionista i admirador de Dalí Chester Dale. Com a curiositat, Dale va voler fer immortal el seu gos Coco, i la torre que hi ha al fons del quadre és a la Costa Brava.

Karl Heinz Klumpner i Julia Pine van començar a fer recerca fa més d’una dècada. Al llarg dels anys han catalogat una setantena de retrats, una desena dels quals només eren coneguts per referències en escrits de Dalí i altres publicacions. “És un tema molt complicat, perquè encara hi ha alguns col·leccionistes que no volen fer públic que tenen una col·lecció d’art i un Dalí penjat al menjador de casa. I pot passar que et donin informació però que no t’autoritzin a publicar-la”, diu Klumpner. Sigui com sigui, els autors han tingut oportunitats fantàstiques, com poder parlar amb alguns dels models dels retrats. “La majoria d’ells deien que Dalí era molt educat i encantador i que no feia el bufó com en algunes aparicions públiques. Per exemple, el metge Arthur Clark Harrington va quedar sorprès dels coneixements de biologia molecular de Dalí i explicava que, mentre posava per a ell, parlaven de temes científics”, conclou Klumpner.