Ridley Scott reinstaura la grandiositat del cinema bèl·lic de la mà de Napoleó

L'últim pla del nou biopic al voltant de Napoleó Bonaparte és un cartell amb el nombre de morts en les batalles que va comandar, que contrasta amb les víctimes d'altres guerres. Aquesta informació obre l'interrogant sobre què mesuren aquestes dades, la grandesa del general o la seva ineptitud mortífera. Tota la pel·lícula que hem vist abans no aclareix la perspectiva. Perquè el retrat de Napoleó que ofereix Ridley Scott combina el que seria una inevitable fascinació per aquesta figura de poder absolut en l'Europa del tombant del segle XVIII al XIX amb una certa desmitificació de la seva aura a través de detalls de la vida íntima amb Josefina i dels errors en les últimes campanyes.

De Stanley Kubrick a Steven Spielberg, l'emperador francès ha estat objecte del desig de molts cineastes que no sempre han aconseguit tirar endavant els seus projectes. A punt de fer 86 anys, Ridley Scott sembla així guanyar punts en aquest camp i alhora complir un anhel que ja es feia present en l'anterior L'últim duel (2021). Perquè a la pel·lícula sobre Napoleó es respira abans que res el gust per la posada en escena de grans batalles a la manera del cinema èpic clàssic. De Toló, la campanya a Egipte i Austerlitz a la desfeta a Rússia i Waterloo, el director de Gladiator recrea aquestes gestes bèl·liques des d'un significatiu sentit de l'escala, una atenció a les particularitats ambientals de cadascuna i una restauració del vessant més físic i visceral del combat. Tota la pel·lícula està travessada per la consciència que la història d'aleshores avançava a través dels moviments de masses. El remuntatge que ha deixat la versió cinematogràfica en "només" dues hores i mitja llargues de durada injecta, per una banda, un benvingut dinamisme a un gènere cançoner de mena com el biopic. I alhora trobes a faltar que el film disposi de més temps per treballar una tesi sòlida sobre el seu protagonista, de qui s'apunten aspectes (la devoció per la mare, la incompetència sexual, el desinterès per la política, l'enamorament de Josefina...) sense acabar d'aprofundir-ne cap. La interpretació de Joaquin Phoenix, que recorre a tics ja massa vistos en la seva carrera, no ajuda a perfilar millor el personatge. Vanessa Kirby, en canvi, treu el màxim profit de la seva encarnació poderosa i carismàtica de Josefina.